El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ sols els pagesos sinò també els senyors, els quals no dubtaren en realitzar un esforç per tal de garantir l’accés dels seus homes als spacia heremarum terrarum. [97]

6.1 La composició

El conjunt de les comarques del nord-est català es caracteritzava per una dualitat orogràfica en virtut de la qual es distingia entre els espais de montanum i de planum. Al costat d’aquesta oposició orogràfica entre la plana i la muntanya, es constata a les fonts també una oposició entre el cultum i l’eremum i que va haver una tendència a associar les dues oposicions esmentades, vinculant el pla amb l’àrea conreada i la muntanya amb l’àrea no conreada. Aquesta percepció dual del paisatge continuava una tradició cultural romana que delimitava amb exactitud l’ager del saltus com a dues àrees diferenciades en termes geogràfics, però també complementaries quant a la seva explotació econòmica.[98] Com a elements associats als espais incultes s’esmenten a les nostres fonts, en primer lloc, els boscos: la silva i el boscum (ocasionalment: la mata, la nemora i la densa).[99]Silva i boscum semblen ser termes sinònims, malgrat que silva possiblement designa una massa forestal de certa amplitud. En canvi, el terme boscum podia emprar-se també per designar una arbreda emplaçada, a vegades, entre dos camps veïns (bosc intersticial). La degradació del bosc mediterrani (un bosc fràgil i que es reconstitueix amb moltes dificultats), per altra banda, pot produir diverses formacions baixes en funció de les propietats del sòl. Entre aquestes formacions vegetals pot citar-se l’alzinar degradat (Quercetum ilicis arbutetosum), un bosc secundari que es forma allí on predominen els sòls silicis i que és el resultat de l’explotació d’un alzinar típic i de la transformació del seu estrat arbustiu, que passa a ser dominat per l’arboçar. La garriga, en canvi, acostuma formar-se en els llocs on predominen els substrats calcaris, sobre sòls esquelètics, molt exposats al perill de l’erosió. Aquesta es composa d’una important varietat d’herbes i arbustos (garric, bruc, farigola, romaní, espígol, estepa), resistents tant a les altes temperatures com a l’aridesa estival. El que les fonts denominen pascuum, representa en la majoria dels casos el pastiu natural, en tant que terreny de vegetació espontània i diversa, que s’aprofitava per l’aliment del ramat (pastura), però al que no es dedicava una cura específica.

El que hem exposat fins aquí no ha de conduir a una visió simplificadora del que representaven els espais incultes. En primer lloc, perquè la dualitat pla / muntanya i cultivat / inculte que pressuposava tenia una important càrrega cultural heretada de l’Antiguitat i que no necessàriament havia de correspondre sempre amb la realitat biogeogràfica. En segon lloc, perquè la transició del cultum a l’incultum sempre va ser més gradual del que podria deixar entreveure el contrast que postulen a primera vista les fonts. De fet, havia diversos tipus de bosc no sòls quant a la seva composició sinó també quant a la seva explotació. Havia boscos on es tallaven cada cert nombre d’anys els arbres a certa altura per recollir llenya i branques, sense perdre per això la seva capacitat de regeneració. Aquests boscos han de considerar-se en cert sentit com cultures malgrat ser designats com silva a les fonts. Per altra banda, d’aquests boscos explotats de manera més o menys sistemàtica a les arbredes locals, emplaçades al llarg dels rius i entre els camps (residuals en alguns casos, expressament plantades en altres), tan sols hi havia transicions graduals. En tercer lloc, perquè s’ha de tenir present que els espais incultes comprenien quelcom més que les muntanyes cobertes de boscos, garrigues i pastius. A aquests cal afegir un altre conjunt d’ecosistemes els trets particulars dels quals venien donats per la presència determinant i permanent de l’aigua: els estanys de l’interior, els grans aiguamolls del litoral, els rius i les riberes i les prades naturals dels deltes i de les maresmes que oferien àmplies possibilitats per a la pastura dels ramats.[100]L’extensió geogràfica d’aquests espais i la seva rellevància per a l’economia local resulten especialment destacables a les planes obertes al Mediterrani, com l’Empordà.

6.2 L’explotació

A cada mas se li atribuïa un dret d’explotar els diversos elements de l’incultum. Aquest dret de vegades ve expressament evocat en les fonts. Així per exemple, l’any 1209, els vescomtes de Cabrera confirmaren al prior de Santa Maria de Roca Rossa la propietat de tres masos de la parròquia de Sant Cebrià de Fogars de Tordera, a la Selva, amb els drets de boscar, pasturar i caçar vinculats a aquests masos.[101] El 1216 una sentència judicial, reclamada per l’abat Arnau del monestir de Santa Maria d’Amer, atorgà a un mas de la parròquia de Taialà, al Gironès, un bosc i el dret de recollir-hi glans i de tallar-hi lliurement els arbres glandífers per fer-ne tines i vaixells. La mateixa sentència reconeix el dret dels masos veïns de boscar i llenyar al bosc de Taialà, excepció feta dels arbres glandífers.[102]

Els diferents elements dels espais no conreats s’explotaven a la recerca d’una sèrie de recursos que eren essencials per a la bona marxa de l’economia pagesa. Així, als rius i als estanys es pescava, una activitat, per altra part, molt mal coneguda. Certament, a les planes del nord-est català hi ha poques reserves significatives d’aigua dolça i els rius de corrent continu són rars. En canvi, proliferen les aigües interiors de modestes dimensions: els torrents i rieres, els petits estanys (stagnos, stagnulos), les llacunes (lagunas) i els pantans (paludines). Això sembla haver estat suficient per a la pràctica de la pesca i la difusió dels vivers de peixos (vivarium, viver) i de les piscationes, veritables ecosistemes aquàtics, instal·lats al costat dels molins i de les corrents d’aigua, que proporcionaven una important quantitat de proteïnes animals (peixos, crustacis) que poden considerarse com un substitut o suplement a la dieta càrnia.[103] Les riberes podien explotar-se com pedregars (claparios, pedregarios) que oferien petras i lapides per la construcció de cases, tanques i rescloses. Els arbres d’aquestes riberes, com els àlbers, els oms, els verms i els salzes, proporcionaven fusta, escorça i fullam.

El sector més valuós de l’incultum el constituïen els boscos, les garrigues, els pastius i els prats naturals per la gran varietat i importància dels recursos que oferien a l’economia pagesa.[104]Dels boscos es podien extraure vegetals (i humus) que, barrejats amb excrements, ajudaven a fertilitzar els camps; també les cendres que proporcionava l’artigament es podien utilitzar com fertilitzants. Les fulles i les herbes podien servir com llit del bestiar. Els erms proporcionaven un seguit de matèries primeres vegetals per a la indústria (espart, grana, roldor...) i oferien així mateix llocs de pastura per al bestiar oví, cabrum i porcí (collectione glandium). Als boscos es recollia també mel produïda per les abelles silvestres, bolets i fruits (baies) per al consum humà; del subsòl es recollien arrels, bulbs, rizomes i tubercles. Aquesta diversitat d’aliments representava per als agricultors no sols un recurs en cas de fam sinó un complement important per la dieta bàsica (cereals, carn), sobretot, perquè en la seva varietat proporcionaven uns oligoelements i unes vitamines que mancaven a aquella. Als boscos i a les garrigues s’explotaven, segons sistemes diversos, arbres d’espècies, mides i edats diferents, amb la finalitat de proporcionar els més diversos tipus de fusta i llenya (fusta, ligna, ramas...) per a la indústria, els forns i la construcció de rescloses i cases (ligna ad domos construendas); per la fabricació d’eines i utensilis domèstics, per a la calefacció (energia calorífica) i l’elaboració de combustibles (llenya i carbó vegetal). L’escorça dels arbres es feia servir per a la construcció dels ruscs de les abelles. Diverses plantes de l’incultum podien emprar-se, barrejades amb adobs animals i humans, com fertilitzant verd. Per certes activitats, com la vitivinicultura, la fusta era una matèria prima indispensable en cadascuna de les fases elaboratives: per l’elaboració de tanques, per la construcció de recipients i premses, per la fabricació d’eines. De la resina de les coníferes s’extreia la pega (pix) i la brea (pix СКАЧАТЬ