El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ per estudiar el resultat i l’abast exactes d’aquest procés de patrimonialització de l’inculte, i, especificament, els efectes que va tenir sobre el dret d’explotació que tradicionalment s’havia atorgat als agricultors. D’entrada podem constatar que aquest dret quedava restringit en dos aspectes: d’una banda, per la imposició d’exaccions a canvi de permetre diverses formes d’explotació dels espais incultes; i, d’altra, per l’atribució als senyors de diversos drets que els permetien explotar en profit propi les terres incultes sotmeses al seu poder. Quant, a les exigències pot observar-se una doble evolució: per una banda, la patrimonialització dels tradicionals tributs públics i, per altra, la creació des del segle XI de noves exigències que semblen haver acabat substituint els tributs precedents i que es recaptaven fins i tot d’aquells que de dret hi havien estat eximits en virtut de les franqueses reials i comtals. Uns i altres han de ser considerats com exaccions que es feien efectives a canvi d’exercir el dret d’explotació de determinats recursos dels espais incultes. En aquest sentit, els diversos noms que rebien aquestes exigències expressaven tant un dret pels agricultors com un rèdit del senyor i un tribut reservat al poder públic.[124]Pel que fa aquest, ens consta que encara l’any 1063 el comte de Barcelona demanava el pasquer per la pastura dels porcs als boscos de la parròquia de Sant Martí d’Arenys, al Maresme.[125]La patrimonialització d’aquesta exigència, tanmateix, està documentada des de 1015.[126]En el segle XII ja no se l’esmenta i sembla ser que ha acabat essent substituïda per una diversitat de drets que gravaven tant la pastura com el trànsit del bestiar pels pastius i boscos del senyor (carnatge, herbatge, beuratge). Entre les exigències tradicionals figurava així mateix el lenarium. Aquest sembla mantenir-se durant els segles XII i XIII entre els usaticos lignis, així com entre els lignariis associats a les exaccions recaptades als masos. Almenys aquests lignariis semblen gravar el lignare, o sigui, la talla d’arbres i la recollida de llenya menuda. A la parròquia de Sant Quirze de Colera, el monestir homònim demanava el 1313-1314 de les seves masades garbes d’ordi pel tallium arborum.[127] Les exigències que gravaven la caça, per altra banda, es documenten des del segle XII. El 1145, per exemple, el monestir de Sant Cugat del Vallès es va reservar els usaticos venationum a les muntanyes ermes properes al monestir.[128] Fins el 1210 el comte d’Empúries comptava entre les seves prerrogatives les venationes de Colomers.[129]L’alienació de boscos i garrigues incloïa a vegades l’alienació de venationes et venabula. La pràctica de la caça, més que la recollida de llenya o la pastura, sembla haver-se imposat com un privilegi dels senyors i com una activitat que es portava a terme en espais clausurats (devesas).[130] Amb tot, sabem que la caça podia autoritzar-se expressament als ocupants d’un mas per part del senyor.[131] Altres exigències, finalment, que ens consten a partir del segle XII porten noms genèrics que fan difícil interpretar el seu sentit exacte. Això s’aplica, per exemple, als forestadges que el comte de Barcelona demanava al seu fisc de Vilamajor el 1151.[132]A Tagamanent ens consta que vers 1156 el comte recaptava en cereal les exidas de muntaga.[133]A Terrassa el comte rebia el 1152 la meitat de totes les eximentis de ipsis montibus.[134] Aquestes exigències semblen mantenirse durant el segle XIII pel que es dedueix de les raubas montanearum que l’any 1237 els batlles del monarca arrendaven a Terrassa.[135] Pel 1190, per altra part, ens consta que el senyor de Torroella de Montgrí es reservà el costum dels glans i del vermelló (consuetudine de glandibus et vermilio) enfront dels habitants de Torroella i Ullà.[136]Potser això fa referència a una taxa cobrada sobre la recollida dels glans i del vermelló.

      6.3.2 Les deveses

Al costat d’aquestes exigències associades específicament a l’incultum, es pot observar també que l’autorització d’exercir el dret d’empriu podia estar condicionada al compliment de prestacions, com la jova, normalment vinculades al cultum. El 1287, per exemple, l’hereu del mas Guerau, de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità, reconegué als templers que acostumava a prestar una jova en temps de sembrada a canvi del seu dret de pastura (ratione pasture).[137] L’any 1267 la sentència d’un plet prohibí al senyor Bernat de Sant Vicenç convertir un prat de la parròquia de Sant Vicenç de Mollet, al Vallès, en terra de llaurada i li exigí mantenir-lo com espai de pastura per als ramats del homes de Mollet. A canvi d’aquest empriu (ad usum et ademprivium animalium), cadascú d’aquests homes prestaria a Bernat anualment una jova en temps de sembrada.[138]A la parròquia de Sant Pere de Navata, a l’Alt Empordà, per últim, dos masos del domini del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins havien de lliurar el 1271 un cens d’una quartera de civada racione pasturarum.[139]

L’interès pels recursos de les seves terres incultes portà als senyors a reservar-se facultats d’explotar de manera directa els seus boscos i erms, una facultat que es podia fins i tot estendre als predis temporalment no conreats pertanyents als seus homes de mas. Així, el 1213 els templers establiren un mas a la parròquia de Santa Maria de Martorelles, reservant-se el dret de tallar arbres per fusta i altres necessitats, tant a les terres del mas com al bosc; així mateix es reservaren el dret de fer carbó quan volguessin i de pasturar en les terres del mas el seu ramat, salvant-se sols la integritat dels conreus.[140]Però, l’exemple més evident d’aquesta explotació senyorial directa dels espais incultes el constituïen les devesas, és a dir, els sectors incultes l’explotació dels quals estava reservada al senyor en virtut d’una decisió arbitrària d’aquest. La referència a un mas amb devesa (devesia mansi) s’ha d’entendre, en aquest sentit, com una participació del titular del mas en l’explotació privilegiada dels espais incultes, explotació que el senyor consentia a canvi d’un cens (censum devesie).[141]Podem suposar que les deveses comprenien prats naturals i pastius, però també espais de bosc sotmès a cures especials i que per això manifestaven una composició arbòria específica. La finalitat primordial de les deveses degué ser la de servir com espais de pastura del bestiar, sobretot, del bestiar senyorial. A aquesta finalitat es podien afegir d’altres, com la recollida de llenya i la captura de bèsties salvatges (devesia venacionis). De fet, fins mitjan segle XIV, les deveses apareixen repetidament vinculades a la caça sobretot dels conills.[142]En qualsevol cas, a les deveses s’associava sempre una prohibició de tallar llenya i de pasturar bèsties dirigida a qualsevol que no fos el seu titular. Per tal de fer efectiva aquesta prohibició s’ha de suposar que les deveses tenien algun tipus de dispositiu, permanent o temporal (tanca, closa). Aquest dispositiu permetia, a més, evitar el perill d’un esgotament de les espècies vegetals i animals, així com donar al bosc tallat la possibilitat de regenerar-se.

6.4 Els límits

Aquestes diverses exigències i prerrogatives, resultat d’una apropiació senyorial dels espais incultes, mostren que hi va haver un interès per part dels senyors tant per fiscalitzar l’explotació dels espais incultes que realitzaven els agricultors, com per reservar-se la possibilitat d’explotar de manera directa determinats sectors de l’incultum. СКАЧАТЬ