El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ fems sembla adquirir una rellevància creixent en els segles XII i XIV. Ho suggereix, per exemple, la multiplicació de notícies relatives a recintes dedicats específicament a deposar i fermentar els fems (fumurilio, femoracium...). Aquests femers semblen emplaçar-se sempre a prop de les cases. Això podria fer pensar en una major difusió de les pràctiques d’estabulament, encara que el subministre de fems no depenia exclusivament del ramat estabulat. En qualsevol cas, l’existència mateixa d’aquests recintes es significativa perquè indica l’esforç d’una fertilització intensiva i curosament aplicada. En contrast, la pràctica de femar la terra deixant al ramat pasturar sobre els rostolls resultava bastant menys efectiva, perquè l’adob no es distribuïa sinó irregularment sobre els camps i perquè una part d’aquest no trigaria molt temps en ser deslavat per les pluges.

Des del segle XIII, sobretot, els senyors no sols multiplicaren les exigències relatives a la femada de les seves terres (opus ad femandum) sinó que a més començaren a insistir repetidament en els contractes agraris en l’obligació d’adobar regularment les terres que establien. L’any 1241, per exemple, el prior de Santa Maria de Terrassa va atorgar el mas Coll i va exigir al seu titular llaurar-lo adeqüadament i femar-lo cada dos anys (ad bene laborandum et meliorandum et femandum unum annum et alium non).[90] El 1250 els monjos de Sant Cugat del Vallès van exigir al titular d’un mas de Cerdanyola del Vallès femar cada tres anys les terres del seu mas (de tribus in tribus annis femetis bene terras eiusdem mansi).[91] També el contractes establerts pels propis homes de mas amb altres agricultors evidencien aquesta preocupació pel subministre d’adobs. Un contracte de parceria, per exemple, conclòs entre Pere Boscà i la seva dona Arsenda, per una part, i el seu fill Guillem, per l’altra, atorgava a aquest últim i per cinc anys, el mas familiar, a la parròquia de Sant Pere d’Octavià, amb l’obligació, entre d’altres, de reservar per a la femada de les pertinences del mas tots els fems deposats a les seves cases.[92] Però, malgrat aquestes diverses notícies resulta impossible mesurar l’efectivitat d’aquesta pràctica sobre la productivitat agrícola. Els femers que se citen com annexes d’unes cases degueren servir, sobretot, per adobar les parcel·les més properes als centres de residència, aquelles que es dedicaven als conreus més intensius: fonamentalment els horts. En general cal assumir un dèficit de matèries primeres orgàniques i fermentables, un dèficit que no podia compensar-se per pràctiques que milloressin la composició química del sòl. L’explicació d’aquest dèficit està en les pròpies característiques de l’agricultura mediterrània: en l’escassa rellevància de l’estabulament i la manca d’integració entre ramaderia i cultura de l’agre. Però, tot això no ha de conduir a conclusions excessivament pessimistes. No oblidem que la femada no era la única manera de fertilitzar les terres i que, sens dubte, es coneixien una sèrie de possibilitats alternatives: les propietats regeneratives dels ossos i de les cendres no s’ignoraven;[93] tampoc es desconeixia la pràctica d’enriquir de manera natural i restituir el vigor al sòl enterrant la palla (femare de palea) i els residus d’aquelles plantes que conserven les substàncies (nitrogen) que prenen de l’aire i del sòl (les tiges dels llegums, del cànem i del lli, els sarments i les fulles dels ceps...).

      5.3.2 Les alternàncies

No hi ha dubte que els agricultors degueren ser conscients de que els rendiments dels seus camps baixaven si es conreava la mateixa planta sobre una mateixa parcel·la durant un nombre prolongat d’anys. També degueren saber que un guaret variable però generalment breu era amb el subministrament de fertilitzants la base per una regeneració de la fertilitat del sòl. L’alternància bianual de cereals d’hivern i guaret sobre una mateixa parcel·la representava el sistema tradicional a l’àmbit mediterrani, on s’associava amb una determinada estructura parcel·laria i un determinat tipus d’arada i llaurada.[94] Aquest sistema era practicat pels agricultors de l’Antiguitat i recomanat pels agrònoms romans. Isidor de Sevilla, per la seva banda, presenta la pràctica del guaret com quelcom indispensable per una òptima cultura de l’agre.[95]La seva referència al vervactum verno aratum,[96]permet precisar el guaret no com una terra abandonada a la seva sort, sinó com una terra no sembrada que mitjançant la llaurada es preparava per la sembra següent. La funció del guaret era deixar reposar un sòl esgotat i preservar les seves reserves d’humitat. (Aquesta necessitat de retenir la humitat explica, per altra part, la necessitat de treballs que permetessin mantenir el sòl polvoritzat i lliure de males herbes.) Sobre l’aplicació medieval del guaret, però, ho ignorem tot. Les obligacions contingudes als contractes agraris respecte a la successió dels conreus i a la periodicitat del guaret i de la femada no permeten deduir l’existència de sistemes de rotació observats de manera generalitzada: sobre un mateix predi podia succeir al guaret dues collites de dos cereals diferents, com l’ordi i el blat. Els mateixos contractes suggereixen, a més, que una terra en repòs no era necessariament una terra improductiva i que existien diverses modalitats del guaret: la successió de cereals d’hivern i llegums (legumen, alternis frugibus) era una pràctica de regeneració del sòl coneguda i aplicada des de temps romans. Les propietats regeneradores dels llegums s’expliquen bàsicament per la seva capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric mitjançant acció bacterial. Però, els llegums no sols proporcionen nutrients al sòl sinó també incideixen sobre la seva estructura. Les seves fulles limiten la il·luminació excessiva i absorbeixen l’impacte de les pluges. La collita d’una planta com la fava, per altra banda, aireja el sòl gràcies a la profunditat de les seves arrels i el deixa en bon estat per una subsegüent sembra del cereal. A canvi d’aquestes avantatges els llegums exigeixen un notable subministrament de fertilitzants i aigua. Això explica que aquest tipus d’alternància degué limitar-se a un nombre molt reduït de parcel·les.

      En definitiva: després del que hem dit en els apartats precedents l’únic segur és que s’era conscient de la necessitat de deixar reposar la terra després d’un període de conreu que l’havia esgotat perquè es reconstituís naturalment mitjançant el guaret. Es pot suposar que, pel que fa al conreu extensiu dels cereals, l’aplicació d’una rotació regular s’havia vist afavorida per la necessitat de reservar temps, energies i recursos al conreu intensiu de les vinyes, els horts i els arbres. (Això deixant al marge el problema que planteja un cereal de primavera com la civada.) Però, les pròpies condicions pedològiques de la nostra àrea d’estudi semblen indicar que una rotació regular dels sòls es plantejava com opció en els casos més favorables, podent associar-se aquesta rotació al conreu successiu de diferents cereals i al conreu de llegums reconstituents. En les terres menys afavorides no havia alternativa a una rotació de ritme irregular, podent passar molts anys entre la collita i la sembra. Per tal de mantenir els rendiments resultava, doncs, decisiva la fangada amb la palla i sobretot la llaurada (laboratio), realitzada amb ajuda de l’arada i l’aixada, i repetida durant l’any, mentre les terres estaven en guaret i abans de la sembra. Les virtuts d’aquesta llaurada eren vàries: gràcies a aquesta es polvoritzava i airejava el sòl perquè estigués preparat per la sembra, s’enterraven les males herbes junt a les arrels de les plantes del rostoll, s’evitava que l’aigua remuntés a la superfície per efecte de la capil·laritat i s’evaporés en l’estació seca... En definitiva: es compensava mitjançant una notable inversió d’energies la mediocritat dels sòls i la manca de fertilitzants. Per a assegurar les collites, finalment, se’ls va dedicar a les terres una cura minuciosa, com ho posen de manifest les clàusules detallades dels contractes notarials dels segles XIII i XIV relatives al manteniment de les tanques, a la construcció de rases i a la regulació del trànsit de bèsties i homes.

6. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS INCULTES

L’explotació del bosc i dels restants espais de l’inculte, inserida en el cicle anual del treball pagès, es considera sovint com un СКАЧАТЬ