El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

      7.1.3 Els nous molins

      Al costat de les adquisicions de molins, la iniciativa dels senyors es va dirigir, sobretot, vers la construcció de molins mitjançant contractes ad edificandum molendinum. Els primers d’aquestes contractes daten del final del segle X però es multipliquen en el curs del segle XI. La construcció de molins per part del monestir de Sant Cugat del Vallès, per exemple, ens consta des de la segona meitat del segle XI. A més, per als segles XII i XIII podem observar com els senyors s’esforçaren per construir molins de major capacitat i efectivitat. Al marge de les variants concretes que possiblement es puguin establir, es tractava sempre de molins de roda horitzontal, però notablement més grans i dotats freqüentment de vàries moles i rodes que podien treballar de manera simultània. La difusió d’aquestes instal·lacions, freqüentment agrupades en casals, i que exigien des d’aleshores una considerable inversió en recursos i energies, es degué en bona part a la voluntat senyorial d’aprofitar les possibilitats que donava la difusió de les ferreries, d’assegurar-se el subministrament de l’energia hidràulica i de reclutar un personal especialitzat que es responsabilitzés de la marxa d’aquestes instal·lacions.

Al desenvolupament tecnològic del molí va contribuir de manera decisiva la utilització sistemàtica del ferro (instrumenta ferri ad molendina necessaria) per a la fabricació dels eixos, dels engranatges, de les llantes de les moles... Aquesta importància de les peces metàl·liques d’un molí portà a concedir una major atenció a tot el que es referia al subministrament i manteniment d’aquestes peces. Això pogué portar a vegades a una veritable integració entre molineria i ferreria. El senyor podia garantir al que assumia el funcionament del molí que el seu ferrer s’encarregaria de reparar les peces metàl·liques de la instal·lació i els pics per repicar les moles. L’any 1215, per exemple, el capítol de Barcelona acordà als receptors de diversos masos i molins de Vilanova del Vallès que el ferrer local llossaria i repararia sempre les peces i les eines de ferro necessàries per a la bona marxa dels molins. Els receptors quedaren eximits de qualsevol exigència i tan sols se’ls demanà proporcionar al ferrer el carbó i el ferro necessari per a portar a terme el seu treball.[157]A vegades, a més, el ferrer ens consta no tan sols com a responsable de la dotació metal·lúrgica de les instal·lacions sinó també com a directament implicat en la gestió dels molins. L’any 1190 va ser el monarca qui va atorgar al ferrer Bernat i a la seva descendència la ferreria dels molins del Llobregat que recentment havia fet edificar. Les condicions eren les següents: Bernat construiria i mantindria la ferreria i repararia les llantes de les moles d’almenys quatre molins, encarregant-se a més d’adquirir el carbó que necessitava el forn de la ferreria. A canvi de reparar els pics necessaris per a restaurar les moles, rebria cada mes cinc quarteres d’ordi. Per reparar i obrar les eines restants, el monarca proporcionaria el ferro i el carbó. Al ferrer se’l remuneraria segons el costum dels molins reials de Rubí, Cervelló i Barcelona. A més, el rei va atorgar al ferrer la molineria en un dels molins, el que volia dir que el ferrer instal·laria el moliner i percebria una sisena part dels rèdits del molí.[158]

L’esforç senyorial per dotar els molins d’un subministrament adequat d’energia hidràulica es va expressar al segle XIII en la construcció de basses (bassa molendini) que permetien l’acumulació d’aigua abans de l’entrada en el canal. Una major pressió de l’aigua sobre el rodet i un increment de la capacitat de mòlta s’assolí amb la instal·lació de cups (cupos, tonnas, tinas) en l’extrem de la bassa. Aquests perfeccionaments tècnics van estar acompanyats a partir del segle XII per una preocupació molt més elemental: la d’assegurar-se l’accés a l’aigua que mantenia en funcionament els molins. Aquest accés a l’energia hidràulica que mantenia en marxa la instal·lació no era una qüestió exempta de problemes i els primers plets per l’accés a l’aigua que alimentava els molins estan documentats per a finals del segle X. Però, aquests plets es multipliquen per al segle XII a causa, sobretot, del controvertit tema del pas de l’aigua per predi aliè (servitus ducendi aqua). (La «propietat» de l’aigua, pel contrari, no sembla haver estat objecte de disputes, almenys abans de mitjan segle XIV.) La resolució d’aquests plets contemplava invariablement un acord sobre els respectius accesos a l’aigua. El més corrent era, això no obstant, que un senyor procurés, per assegurar-se el seu accés, fer-se amb l’autorització d’altre senyor per portar per les terres d’aquest. Una autorització d’aquesta mena la van rebre els monjos de Sant Cugat del Vallès d’Arnau Guillem de Mediona l’any 1122, gràcies a la qual van poder portar l’aigua del riu Ripoll a les seves terres de Reixac del Vallès.[159]Aquest transitum i passatge implicava, en concret, la possibilitat de construir canals en el predi aliè. Amb el trànsit s’atorgava també el dret a recollir les pedres i rames (empriu) necessàries per a la construcció de rescloses i canals. El trànsit era en alguns casos lliure i en altres estava sotmès a un cens pro transitu aque. L’esmentat Arnau Guillem de Mediona, per exemple, rebria per la seva autorització un cens anual d’un morabatí i d’una mitgera d’ordi. Els acords respecte al trànsit contemplaven el compromís de no interferir el funcionament dels altres molins que depenien de les mateixes aigües. Així mateix es podia estipular que l’edificació de molins, alimentats pel rec la construcció del qual s’autoritzava, no havia de comportar que els molins ja existents els manqués l’aigua necessària per fer-los funcionar. A vegades el que autoritzava el trànsit per les seves terres exigia així mateix una garantia de que tant ell com tercers poguessin emprar les aigües que alimentaven el molí per la irrigació de les seves terres.

Per fer funcionar aquestes instal·lacions cada vegada més complexes i costoses s’imposà la creació d’un personal especialitzat, encarregat dels treballs de mòlta i manteniment de la instal·lació. Les referències a moliners (molinarios) es multipliquen en les comarques del Vallès en el curs del segle XII, tot i que la primera referència a un moliner data de mitjan segle XI i es refereix a un molí de Rubí, propietat d’un tal Guifré Seniofred que el va testar el 1065 al capítol catedralici de Barcelona.[160]Al moliner l’instal·lava el senyor, generalment, mitjançant un contracte escrit. En virtut d’aquest contracte, el senyor atorgava al moliner la instal·lació, establint els censos deguts per aquest i fixant el repartiment dels rèdits vinculats al molí. El moliner, per la seva banda, prometia al senyor residència contínua i personal a les cases del molí i es feia el seu home propi i soliu. A més, prometia realitzar fidelment el seu servei (servicium molendini), pagar els censos deguts pel molí i lliurar al senyor la part dels rèdits que li corresponien. A vegades, el senyor permetia al moliner reservar-se els residus de la molta (escubia, farnat) a canvi d’engreixar un nombre determinat de porcs que, posteriorment, es repartirien a mitges.[161]El contracte entre senyor i moliner incloïa en ocasions l’atorgament d’un mas, amb el qual es proporcionava al moliner i la seva família uns recursos complementaris als que oferia el molí. L’any 1180, per exemple, Bernat de Sobarbar i la seva esposa Dolça atorgaren al matrimoni format per Ramon Carbó i Maria el mas i molí de Garriga, a Sabadell; a canvi el matrimoni lliuraria un cens anual d’una quartera de blat. A més se’ls va atorgar una tercera part de les multures. Els receptors s’encarregarien d’adquirir les moles i els atorgants assumirien el transport d’aquestes. Una tercera part de la despesa en pics, ferramentes i altres eines correria a càrrec dels receptors.[162]

Advertim, tanmateix, que el receptor de la mulneria (mulneria) no era sempre aquell que es feia càrrec СКАЧАТЬ