El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ espais incultes. Quant a les exaccions, observem, d’entrada, que es restringien a determinades activitats: la caça, la talla de llenya i la pastura. Altres activitats, com la pesca d’aigua dolça i la recol·lecció de fruits silvestres, semblen lliures d’exaccions. Però, a més, no tots els senyors semblen haver demanat aquestes exaccions. Dels senyors de la muntanya del Montseny sabem que des de l’any 1175 van atorgar almenys en dues ocasions la seva autorització als habitants de les parròquies del Montseny per pescar, caçar, tallar fusta per la construcció, recollir llenya per cremar, pasturar les seves bèsties i recollir glans a la muntanya sense cap mena de restriccions ni exaccions. La lliure explotació de la muntanya tan sols quedava restringida per al cas de l’explotació comercial de la fusta tallada.[143] Notícies com aquestes indiquen que l’apropiació senyorial dels espais incultes, en qualsevol de les seves formes, tenia els seus límits. Exceptuant el cas un tant especial de la caça, es pot afirmar que ni l’exclusió dels agricultors dels espais incultes arribà a ser absoluta, ni la implantació de les diverses exaccions pot considerar-se quelcom generalitzat. L’explicació d’aquest fet ha de cercar-se en la impossibilitat de resoldre les tensions que havia creat l’apropiació senyorial dels espais incultes. Aquestes tensions venien generades, en primer lloc, per la coexistència d’una concepció patrimonial i una concepció pública de l’incultum, que es traduïa en la coexistència d’un dret a l’apropiació individual i un dret a l’apropiació col·lectiva. Malgrat del procés d’apropiació individual dels espais incultes no s’oblidà mai la idea que inspirava el diploma de 1025, el qual atorgava als habitants del comtat de Barcelona la lliure explotació dels espais incultes. En segon lloc, les tensions esmentades venien generades per la coexistència d’una apropiació individual i una necessitat d’assegurar als agricultors l’accés als espais incultes. D’aquesta necessitat eren clarament conscients els senyors i reflex d’això era el fet que en els seus negocis i pactes procuraven, al mateix temps, fixar les seves respectives pretensions i regular els detalls de l’accés dels agricultors als espais incultes. Per altra banda, la voluntat d’assegurar als habitants d’una contrada l’accés a aquests espais podia fins i tot enfrontar un senyor amb altres senyors. Això és el que reflecteixen una sèrie de plets com, per exemple, el que va enfrontar el 1127 Bernat de Llers amb el priorat Santa Maria de Vilabertran pels prats de Figueres que els canonges pretenien convertir en camps de llaurada. Bernat es va resistir a aquesta pretensió, invocant que els prats havien estat des d’antic un lloc de pastura pels ramats dels habitants del terme de Figueres. En conseqüència, va voler prohibir a l’abat de Vilabertran llaurar els dits prats al mateix temps que exigí que els prats havien de romandre incultes i reservats a la pastura de les seves bèsties i de les dels seus homes.[144]De l’any 1216 data un altre plet que va enfrontar a Arnau, abat d’Amer, i Pere de Requesen, abat de Sant Feliu de Girona, entorn al bosc de Costa en el qual els homes de Taialà havien acostumat a fer llenya dels arbres glandífers i dels altres arbres.[145]Un llarg plet va enfrontar el 1273 a Pere, el bisbe de Girona, en nom dels homes d’Ullà, d’una banda, amb el comte Hug d’Empúries, en nom dels homes de Sant Mateu de Canet, d’altra, per l’accés als aiguamolls emplaçats als límits de les parròquies d’Ullà i Canet.[146]Un altre plet, finalment, data de l’any 1300 i va enfrontar a les monges cistercenques de Santa Maria de Valdonzella amb Guillem Durfort, senyor de Sant Feliu del Llobregat. El motiu del plet va ser la pretensió de l’abadessa de Santa Maria de tancar als homes de Sant Feliu l’accés al bosc i a la garriga de Valdonzella la Vella i de negar-los el dret d’empriu i la facultat de recollir llenya i fer carbó.[147]

Aquests conflictes i els pactes corresponents tenen un interès especial, perquè en ells no es plantejaven exclusivament les pretensions del senyor. De fet, aquest actuava en nom d’un col·lectiu (nomine universitatis hominum) i mogut per la voluntat de garantir a aquest uns tradicionals espais incultes. En aquest sentit, l’apropiació dels espais incultes per part dels senyors pogué generar a aquests nombrosos beneficis materials però distava de representar un fet absolut. En l’aspecte pràctic aquesta apropiació tingué que adaptar-se a la necessitat de permetre als agricultors l’explotació dels espais incultes perquè d’aquest accés depenia en bona part el funcionament de les economies pageses. La història dels espais incultes es vinculava, d’aquesta manera, a la història de l’explotació pagesa (al mas) i a les estratègies senyorials per garantir la reproducció d’aquesta. Resulta plausible pensar que aquest fet degué afavorir la permanència d’una concepció que considerava la possibilitat d’aquesta explotació com un dret atorgat al col·lectiu d’habitants d’una contrada. En tot cas, pot afirmar-se que aquesta pretensió, mai qüestionada en si mateixa i de forma expressa pels senyors, es reforçà durant el segle XII en el pla jurídic amb la ja constatada cristal·lització jurídica del dret d’adempramentum rustici et coloni i amb la revigorització d’una concepció antiga que considerava els espais incultes com un bé públic al que tot home lliure tenia dret d’accedir. D’aquesta manera es va establir un equilibri mal definit entre la senyorialització de fet d’aquests espais i el dret a la seva lliure explotació. Com a testimoni d’aquest equilibri mal definit podem presentar el ja esmentat plet per l’accés dels homes de Sant Feliu de Llobregat al bosc de Valdonzella la Vella. En el curs d’aquest plet l’abadessa de Valdonzella va poder argumentar que eren molts, a Catalunya, els boscos propietat de monestirs i barons i que a aquests senyors corresponia el dret de prohibir l’accés als seus boscos.[148] L’acceptació de l’usatge que garantia la lliure explotació dels espais incultes a tots els homes lliures no podia ser al·legat en contra d’aquest fet, perquè aquest usatge, segons l’abadessa, no prohibia als monestirs i als cavallers de Catalunya tenir en plena propietat boscos i deveses en els quals ningú podia entrar a tallar, llenyar i carbonar sense l’autorització del seu propietari.[149]

7. ELS SERVEIS AUXILIARS: MOLINERIA I FERRERIA

La bona marxa del mas depengué decisivament de l’existència d’uns serveis exteriors a aquest, entre les quals cal destacar la molineria i la ferreria. Tant l’un com l’altre eren institucions que proporcionaven un servei (servicium) que permetia descarregar la família pagesa de certs treballs necessaris però feixucs. Consolidats en la seva funció subsidiària durant el segle XII, aquests serveis compartien dos trets característics: el seu control per part del senyor i el seu manteniment per part d’un especialista. L’existència d’altres serveis assimilables a la molineria i la ferreria resulta difícil de constatar. Sabem molt poc sobre els forns dedicats a coure el pa a l’àmbit rural. No existí un destret dels senyors sobre els forns, excepte en els assentaments urbans i en alguns pobles rurals. El més probable sembla ser que als llocs allunyats d’aquests assentaments el pa es coïa als forns domèstics o simplement sobre les pedres i les cendres de la llar. Pel que fa als molins per trullar les olives, tot i que les notícies són molt escasses, sabem que en determinats llocs podien ser un monopoli senyorial. Així al terme del castell de Cervelló, on el senyor Guillem de Cervelló va eximir els homes del monestir de Sant Cugat del Vallès que residien en el terme del castell del destret del trull (trulium olivarum) que estava instal·lat al mas Reguers, de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat.[150] Quant a les premses del vi, per últim, constatem que les referències a torcularios en les nostres fonts són freqüents fins al segle XI. El terme sembla designar la instal·lació d’origen grecoromà que també trobem representada a diferents codis hispànics altmedievals. Pel que es dedueix de les miniatures, es tractava essencialment d’una biga pesada manejada per cordes (aparell) que es feia descendir mitjançant una rosca sobre uns cistells que contenien els raïms. El most així exprimit era recollit en dipòsits situats al sòl, des d’on era després transvasat als recipients del vi pròpiament dits.СКАЧАТЬ