El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ exigia, per altra part, una gran quantitat de temps de desplaçament i, amb això, també una despesa notable d’energies. La importància, per altra part, atorgada en el marc del policultiu a les cultures intensives requeria notables inversions en treball manual (aixada). Però també les restants cultures exigien una adaptació a la fragilitat de l’ecosistema i, amb això, una inversió d’energies i recursos per mantenir i incrementar la productivitat agrícola aplicant determinades pràctiques més o menys complexes. A aquestes pràctiques, concretament a la irrigació, a l’aterrassament i a la regeneració del sòl, en part conegudes des de l’Antiguitat, dedicarem els apartats següents.

5.1 La irrigació

A partir de segle XI, les fonts permeten constatar un tret característic de l’agricultura medieval catalana: la cerca de la proximitat de l’aigua. Una i altra vegada les fonts descriuen les parcel·les de conreu emplaçades al llarg d’un torrent o d’una riera, a les ribes i junt a una font o una rasa. Una enquesta feta a partir d’una mostra de gairebé vuit-centes compra-vendes realitzades entre els anys 900 i 1050 a les comarques del Vallès mostra que gairebé la meitat de les terras, un 49%, limitava per un o més costats amb un corrent d’aigua. El mateix es constata per un 40% de les vinyes, malloles i trilles. Als segles XII i XIII, entre les parcel·les afectades al mas, n’hi havia diverses que aprofitaven la proximitat de les corrents d’aigua: canemars i llinars, els prats, els ortos subreganeos i les terras subreganeas. Entre aquestes cal citar, sobretot, les insulas. Aquestes eren parcel·les que s’emplaçaven sempre junt a una torrent o en el mateix llit d’una corrent natural d’aigua (terra in insula de flumen, insula rieria).[75] Es tractava, doncs, de terres d’al·luvió, formades pels dipòsits de grava, sorra i codols que les corrents d’aigua havien anat acumulant en aquells paratges del curs fluvial on el desnivell era moderat i l’estuari ampli. De les fonts es dedueix que les insulas podien estar dedicades al conreu de llegums, verdures i cereals (isla de terra), que podien estar associades a prats i que podien portar arbres, vinyes i trilles.

      5.1.1 Els recs

Es ben conegut que l’agricultura mediterrània es veu enfrontada a l’aridesa, sobretot, estival. En aquest context les insulas aprofitaven les condicions naturals per accedir a l’aigua. Allí, però, on no es donaven aquestes condicions, els agricultors van haver d’intentar des de molt aviat remeiar el dèficit d’aigua a través de la irrigació artificial i l’explotació intensiva dels recursos hidràulics que oferia la naturalesa. Ja per a les èpoques romana i visigoda sabem d’una irrigació a petita escala, molt senzilla en tant que obra d’enginyeria, però ben adaptada a les condicions ecològiques i topogràfiques.[76]

      Les premisses, per tant, estaven donades. Les planes del Vallès i de l’Empordà, per altra part, eren recorregudes per un gran nombre de corrents d’aigua de major o menor cabal. En alguns casos es tractava de corrents contínues. Tanmateix, en molts altres casos es tractava de corrents d’aigua amb un cabdal desigualment distribuït al llarg de l’any, un fenomen molt corrent del règim fluvial mediterrani. En molts casos aquests corrents depenien d’una pluviositat molt irregular i així no pot sorprendre que la irrigació depengués així mateix de la pluviositat. Amb tot, l’ubiqüitat d’aquestes corrents irregulars afavorí, sens dubte, la creació de xarxes d’irrigació que cobrien una bona part de l’espai conreat. Les fonts realitzen des d’aviat la distinció entre el riguum i l’inriguum i la pràctica de la irrigació pot documentar-se per als segles IX i X. Als segles XII i XIII els masos estaven quasi bé sempre dotats amb recs, sèquies i palafangues i, a vegades, als seus ocupants els era reconegut de manera expressa el dret de conduir les aigües a les seves terres de conreu.

Podem distingir dos tipus de recs: per una part, havia aquells que es connectaven directament a una corrent d’aigua i es distribuïen després sobre les parcel·les d’una contrada; i, per l’altra, els recs que estaven connectats al canal d’un molí, els quals, al mateix temps que es feien servir per rotar les moles, també es destinaven a irrigar les parcel·les que s’emplaçaven en el curs inferior i superior del rec. Una resclosa instal·lada a la ribera de la corrent servia per acumular l’aigua i garantia, així i fins a cert punt, un subministrament relativament regular al llarg de l’any. Des d’aquesta resclosa partien les diverticula aquarum i els bogatells que permetien captar l’aigua i portar-la al aqua ductum. Una sèrie de comportes (destoledors, trestoledors) regulaven el subministrament d’aigües a les parcel·les. El canal en sí degué ser una construcció de poca longitud i bastant senzilla, probablement una simple rasa excavada a la terra i agençada de manera rudimentària amb pedres. Per aquesta es conduïa l’aigua, seguint la inclinació natural del terreny, cap a les terres més properes. Però a vegades els recs podien assolir una longitud notable i servir per subministrar amb aigua amplies extensions del incultum. Aquest és el cas, per exemple, del rec que vers el 1020 projectaven construir els habitants de Corró d’Amunt i que degué estendre’s al llarg de més de tres quilometres: concretament des de la vessant de la Roca Centella fins a Corró, i d’aquí, segurament, fins a la riera de Vallfiguera.[77]

      La irrigació s’aplicava als conreus més diversos: tant a les cultures del cereal com a les cultures vitícoles, sobretot, quan una i altra s’associaven amb l’arboricultura. Però, la irrigació es considerava indispensable per al conreu dels llegums, dels farratges, dels prats i de les plantes industrials. En relació amb tots aquests conreus, l’aplicació de la irrigació artificial no representa sinó excepcionalment un subministrament de nutrients addicionals. El seu efecte sobre els rendiments el té com factor de creixement. Per això la irrigació era important en els moments de màxima demanda d’aigua i quan la vegetació consumia un màxim d’energia pel seu creixement. Quant a les aigües degué preferir-se la dels rius a la de les fonts, donat que aquelles contenien petites quantitats de nutrients dissolts i partícules orgàniques, al temps que estaven adaptades a la temperatura ambiental. A canvi de les possibilitats que oferia, la irrigació exigia una sèrie d’esforços: des de la construcció dels recs fins a la neteja regular dels canals quan s’havien omplert de grava i llim. Per altra part, la irrigació també requeria una regulació clara de l’accés als recursos hidràulics. Entrem, amb això, en una temàtica complexa les implicacions jurídiques i econòmiques de la qual es van plantejar de manera diversa segons les èpoques.

      5.1.2 L’accés a l’aigua

Fins a la primera meitat del segle XI la construcció i l’explotació de l’ús dels sistemes d’irrigació semblen haver estat un assumpte que requeia la majoria de les vegades en els propis agricultors. L’apropiació col·lectiva de l’aigua sembla venir suggerida per una carta ja citada de l’any 1020, en virtut de la qual els habitants de Corró d’Amunt, al Vallès, compraven a la comtessa Ermessenda el dret de desviar les diverses corrents d’aigües cap al rec que pensaven construir. Aquesta, tanmateix, condicionava la venda a que la desviació de les aigües no afectés al rec dels habitants de Samalús.[78]Certament, enfront a aquesta regulació intercol·lectiva dels accessos a l’aigua, amb l’autoritat comtal com a intermediària, hi ha també evidències de grans recs construïts per iniciativa de monestirs benedictins.[79]Però en general, degué prevaler aquella apropiació col·lectiva de les aigües pels agricultors, una pràctica que per altra part venia sostinguda per la concepció tradicional que considerava les aigües corrents com un element dels espais incultes i amb això com un bé públic al que tot home lliure tenia accés.[80]Aquesta concepció s’havia expressat ja en la legislació visigoda i es tornaria a vigoritzar per part dels sobirans al segle XII en el marc d’una política més general de reactualització de les regalies.[81]Tanmateix, l’apropiació col·lectiva СКАЧАТЬ