El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ una parcel·la individual sinó un agrupament de vineas.

      La vinya és una de les plantes menys exigents quant a la qualitat de les terres i pot adaptar-se fins i tot als sòls àcids, encara que per al seu creixement òptim prefereix els sòls solts, pedregosos i ben airejats, on els arrels poden penetrar profundament a la recerca d’humitat i nutrients. La planta necessita per madurar estius càlids i precipitacions sobretot a l’hivern i a la primavera. La vinya es pot conrear en els turons i la part mitja dels vessants amb exposició vers el sud i en aquests vessants sembla associar-se sovint amb les garrigues. També se la pot conrear en zones de planura, sobre terres profundes, riques i fresques, tot i que això obliga a protegir els ceps dels vents del nord. Els rendiments d’aquestes vinyes de planura no són necessariament menors, però els vins que produïen no deixaven de ser de qualitat mediocre. A la vinya s’aplicaven una bona part dels fertilitzants que produïa l’economia pagesa i se li dedicaven moltes cures i treballs. En correspondència, s’entén que fos una de les poques cultures, junt als horts, de les que s’excloïa casi sistemàticament la presència del ramat. La collita vitícola (vindemia, vinada) es consumia en forma de fruits frescs (raïms) o secs (panses) i, sobretot, en forma de beguda fermentada (vi, vinagre) o no fermentada (most: mustum). Entre els vins es distingien, segons l’edat, per una part, el vinum novum, equivalent al vinum sanum, bonum, i per altre, el vinum veterem, equivalent a mucidum sive acidum. Segons el color es distingien el vino vermel, album, clarum, blanchum, i el vinum rubeum, rubicundum, vermiculum.

      2.3.3. Els horts

Cada mas disposava de parcel·les dedicades a l’horticultura, parcel·les que rebien generalment el nom d’horts (hortos) i hortals (ortales). Entre les espècies conreades en els horts podem esmentar les verdures i hortalisses:[61]alls (alos), cebes (cebas), porros (porres), armolls (almols), plantes rústiques i poc exigents, de les quals s’aprofitaven els bulbs per al consum humà. Les altres espècies conreades a l’hort eren els cols (cauls), els espinacs i, sobre tot, els llegums (legumina).[62]Entre aquests poden registrar-se les llenties (lentiles), els cigrons (cirons), les faves (fabas) i els pèsols (pesos). D’aquests llegums cal destacar no sols la seva capacitat regeneradora del sòl: com a aliment humà tenen un alt valor calòric i són una important font de vitamines i minerals. Però, sobretot, proporcionen de manera abundant les proteïnes vegetals que equilibren un consum deficitari de proteïnes animals. A més, són plantes que seques resulten de fàcil conservació. Fetes farina també servien com a aliment del bestiar. Així mateix es podia proporcionar al ramat les seves tiges i fulles (palla), el valor nutritiu dels quals és similar al de la llavor.

Totes aquestes verdures rarament es conreaven soles i una de les característiques de l’horticultura era la seva associació quasi sistemàtica a altres cultures: la vinya (orto cum vitis), les plantes industrials, els arbres fruiters... En aquest sentit, el conreu dels horts i hortals es presenta com una policultura intensiva de verger, centrada en espècies àmpliament difoses en l’Antiguitat. Aquesta policultura no sols proporcionava una diversitat d’aliments, sinó també permetia una disponibilitat de productes durant tot l’any: l’hort mai deixa de donar fruits, havia constatat Isidor de Sevilla.[63]A aquestes avantatges cal afegir la de la conservabilitat dels productes: en efecte, una bona part d’aquests, concretament els llegums, poden assecar-se o transformar-se en farina i emmagatzemarse durant algun temps. Per al seu òptim rendiment, però, aquests horts plantejaven una sèrie d’exigències: els sòls havien de ser de bona qualitat; calia evitar que les parcel·les estiguessin exposades als vents forts, freds i secs, mentre que calia proporcionar-li una bona insolació. La sensibilitat de les plantes a les males herbes requeria freqüents treballs de neteja. A més, calia dedicar als horts bona part dels fertilitzants (específicament fertilitzants orgànics) i havia que procurar mantenir-los ben irrigats. Quant al seu emplaçament, per últim, el horts requerien una superfície horitzontal per optimitzar la irrigació i per evitar les torrenteres que les fortes pluges podien produir sobre uns sòls en pendent i que les verdures, una vegada collides, deixaven obert i sense fixar. La gran inversió en energia que exigia el treball de l’hort, l’assiduïtat de la seva cura i la dependència de l’adob humà i animal expliquen el fet que aquestes parcel·les s’emplaçessin sempre al costat de les cases i que es tanquessin per alguna mena de closa o tàpia.

      2.3.4 Els prats

      Els prats naturals (pratos) eren les parcel·les, apreciades i ben individualitzades en el registre toponímic, en les que creixia de manera artificial o espontània l’herba. Aquest terme sembla designar un conjunt d’herbes diverses que feien dels prats unes formacions vegetals permanents, a les que calia subministrar adob però a les que no s’aplicava un conreu profund i constant. Aquests prats, els marges dels quals estaven a vegades plantats d’arbres i ceps, no exigeixen un determinat tipus de sòl tot i que mostren una preferència pels sòls humits. Aquesta necessitat de l’aigua s’explica tant per la demanda específica de les herbes com per la major densitat i el prolongat cicle de vida de les espècies que composen els prats. La dependència d’un subministrament d’aigua determinava, a més, la distribució dels prats i explica la freqüència amb la que trobem els prats a la vora d’una corrent d’aigua i associats a les insulas, amb les que, a vegades, es confonen. Del que hem dit, es pot deduir que els prats ocupaven un lloc entremig entre el cultum i l’incultum. Es tractava de terres a les que es dedicaven cures diverses però no sistemàtiques. Es distingien, doncs, de les pastures de l’incultum (pascua), emplaçades als vessants del montuosum i la regeneració de les quals no preocupava gaire. L’explotació dels prats estava afectada essencialment al manteniment del ramat i podia realitzar-se de dues maneres: la primera era deixar els animals pasturar de manera vigilada sobre els prats; la segona era segar les herbes dels prats (amb la falç), bé per destinar-la al consum en verd bé per convertir-les en fenc. Al marge d’aquesta afectació, podem documentar també un conreu intermitent dels prats. A aquesta pràctica semblen remetre expressions com campos de prato, pecias de terra in prato, i les referències a llegums collides in prato. Estem, sembla, davant parcel·les de prat que eren conreades de manera alternant amb gramínies i llegums. A aquest conreu intermitent podrien referir-se així mateix les al·lusions als prats llaurats (pratos laboratos) i als prats romputs (pratos ruptos, tracturas de prato) i als rèdits que el senyor rebia dels prats que de novo sunt ad cultura redacta. La finalitat d’aquesta successió de cultures podria haver sigut la de restaurar els prats esgotats, una tècnica ja practicada pels agricultors romans.

      2.3.5. Els farraginals

      Amb el terme ferragenales es designen a les fonts aquelles parcel·les que es destinaven al conreu de les ferragine, això és, al conreu del farratge del ramat domèstic, específicament de les bestias grossas i dels animalia aratoria. Com possibles farratges poden considerar-se gramínies i llegums diversos. Tanmateix, a l’hora de referir-se als farraginals les fonts senyalen insistentment que en aquests es collia l’ordi (abans que els grans haguessin arribat a madurar), fet que manifesta una notable continuïtat amb la pràctica antiga. En relació al mas, el farraginal representa una de les cultures millor documentades i pot afirmar-se que era considerat un element indispensable de les seves pertinences: els establiments acostumen a destacar-lo entre la resta de pertinences, un reflex, sens dubte, de l’importància que s’atorgava al conreu del farratge en l’economia del mas: el manteniment d’una força de tracció per a l’arada depenia en bona mesura d’aquest conreu. El farraginal, per últim, acostumava a situar-se a prop de la casa i pot documentar-se com parcel·la plantada amb arbres. A vegades s’optava per emplaçar-lo al costat d’una rasa, d’un torrent o d’un rec, i alguns ens consten fins i tot com ferragenales subreganeos.

      2.3.6. Les plantes industrials

Les plantes industrials representen diverses espècies de plantes conreades principalment per subministrar matèries primeres per a la confecció de diferents objectes d’ús quotidià. Els cannemares i linares eren les СКАЧАТЬ