El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ com el sistema més generalitzat: els ramats es portaven a pasturar als boscos i les garrigues de les muntanyes més properes, així com als prats naturals dels aiguamolls en el cas dels llocs emplaçats a prop del litoral.[42] Tan sols els bous i els èquids semblen haver-se beneficiat sistemàticament de la producció de gramínies farratgeres i de l’estabulació. El nord-est català compartia així una de les característiques més pròpies del «mode de producció mediterrani», a saber, la dissociació més o menys marcada entre agricultura i ramaderia.[43] Com una de les conseqüències econòmiques d’aquesta dissociació cal retenir la impossibilitat d’aprofitar una bona part dels fertilitzants orgànics d’origen animal.

2. EL MAS I ELS SEUS COMPONENTS

      Cada mas constituïa una explotació agrícola la composició de la qual resulta certament complexa i segurament variable en funció del marc ecològic en el qual hi estava inserida. Com a components correntment associats al mas, al marge de qualsevol variació local, poden distingir-se les edificacions i construccions, per una part, i les pertinences, per altra. Entre aquestes últimes poden distingir-se, com veurem, les parcel·les de conreu dels espais incultes als que cada mas tenia dret d’accedir.

2.1. Les cases i els seus annexos

      El centre del mas estava constituït per la parcel·la edificada sobre la qual s’emplaçaven les edificacions dedicades a la residència. Les domos, casas o mansiones eren un conjunt d’edificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites i l’einam, on s’estabulava una part del ramat. Sobre les característiques materials d’aquest conjunt d’edificacions sabem poc i ens manquen estudis exhaustius dels arqueòlegs. Es pot suposar, a partir de la informació continguda en les fonts escrites, que les cases d’un mas constituïen un conjunt d’una sola planta i articulat per parietes de pedra. La teulada (tegumentum) era sostinguda per bigues (bigas, cabirons, monals, trabis) i estava cobert de cannas et tegulas. Aquest conjunt edificat podia emplaçar-se a l’interior d’un espai clos (clausum). El interior de la casa estava articulat en diferents àmbits. Hi havia l’àmbit on es cuinava i es convivia: aquí estava la llar (focum) i aquí estava la taula amb les cadires i els bancs (tabulas, cadiras, banchos) on la família menjava. Hi havia també un o més espais reservats al dormitori: aquí estaven els llits (lectos) i les arques (archa, scrinia, atauts) on la família guardava els seus béns més valorats (els draps, notablement). Hi havia d’haver, finalment, un àmbit per guardar l’einam i una part del bestiar, concretament el bestiar menut.

El mas disposava generalment de patis (curtis, curtalis) i edificacions annexes: entre aquestes podem citar el cellarium i la sala, llocs on es guardaven les collites del cereal i de la vinya, el stabulum i la coquina. Les fonts esmenten, a més, l’existència al costat del centre d’explotació de construccions secundàries: les sitges per emagatzemar els grans (cigias, foveas); el femer (femerio), on es deposaven els fems i adobs; el colomer (columbarium); el pou (puteum), per a l’extracció de l’aigua potable;[44]la cisterna i la bassa (bassa) per a recollir les aigües de pluja; l’era (area), un tros de sòl aplanat i artificialment endurit, per a batre els cereals i els llegums a l’estiu i per dipositar la lenya a l’hivern.

A partir del segle XII ens consten masos que disposaven d’una torre (turris) o d’un soler (solarium). La torre sembla emplaçar-se al costat de les cases del mas i era construïda ex petra et calce. El soler representava una edificació de dues plantes: una planta baixa anomenada sotel (subtalum) i una segona planta que era el soler pròpiament dit. Tant la torre com el soler eren edificacions que tenien funcions estrictament defensives, en les que els habitants del mas i altres podien trobar protecció. Segons una carta del 1132, la torre del mas de Saltells, a Cerdanyola del Vallès, havia de servir el 1132 per posar fora de perill els habitants del mas i els seus béns (ad salvandum corpus et avere).[45]L’any 1138, per altra banda, els monjos de Sant Cugat del Vallès van atorgar el mas de Feixes, a la parròquia de Sant Iscle de les Feixes, a un tal Ramon Berenguer, demanant-li que edifiqués en el termini de dos anys un solarium obtimum per defendre’s contra l’amenaça dels raptors (ad defendendum contra captivarios).[46]H. Hinz, W. Brückner, A. Reinle i V. Schmidtchen, «Brunnen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 2, cols. 764-780; D. Alexandre-Bidon, «Archéo-iconographie du puits au Moyen Âge (XIIe-XVIe siècle)», Mélanges de l’École Française de Rome, 104.2 (1992), pp. 519-543.

2.2 Les pertinences: el nombre

      Les pertinences (pertinencia) i tinences (tenedones) representaven específicament la diversitat de parcel·les que es vinculaven a un mas i que els ocupants d’aquest conreaven amb l’ajuda de l’einam anteriorment descrit. Aquestes pertinences i tinences eren dedicades al conreu d’una notable varietat d’espècies vegetals que, al seu torn, proporcionaven una diversitat de recursos (no sols alimentaris) als homes de mas i al seu ramat. Molt poc sabem del nombre de pertinences que podien formar part d’un mas. Rars són, en efecte, les cartes i els capbreus que fan un recompte de les diverses parcel·les afectades a un mas individual. En general, sembla raonable estimar entre deu i vint el nombre de parcel·les que podien estar vinculades a un mas. Amb tot, no disposem, abans de 1348, de fonts que ens permetin calcular les dimensions de les parcel·les vinculades a un mas. Cal retenir en qualsevol cas que degueren existir diferències de dimensió apreciables entre els masos. Un indici d’aquestes diferències de dimensió és l’ús a les fonts de diminutius com mansiunculum i mansinellum que, a vegades, no designen més que una edificació amb una parcel·la annexa (mansiumculum cum sua tenedone); en el mateix sentit apunta l’ús d’una expressió com mediocri manso.

A l’hora de considerar les dimensions del mas cal tenir en compte, a més, que aquest no era una entitat immutable. Així, un mas podia, en determinades situacions, afegir noves parcel·les a les que ja tenia afectades i arribar a incrementar notablement els predis a la seva disposició. La pràctica de l’agregació de parcel·les a un mas ve il·lustrada per les pròpies fonts. Així, l’any 1180 Bernat Roig i el seu germà, Pere de Ripollet, junt amb Guillem de Sants, sacerdot de l’altar de Santa Maria Magdalena de la Seu de Barcelona, i Pere, clergue de l’església de Sant Esteve de Ripollet, atorgaren a Bernat de Puig i a la seva esposa Maria un mas a la parròquia de Sant Just Desvern, al Barcelonès, amb la promesa, d’agregar al seu mas totes aquelles terres tingudes per altres llauradors en el cas que aquestes revertissin al domini de l’altar i l’església esmentats.[47]Notícies com aquesta ens manifesten, doncs, l’existència d’un estoc de parcel·les que, una vegada quedaven vacants, el senyor les preferia veure agregades a un mas del seu domini. En aquest sentit, l’agregació de predis al mas era una pràctica que interessava tant al senyor com al titular del mas. Però, els predis agregats no necessariament eren propietat del senyor del mas: el titular d’aquest els podia haver rebut tant d’un altre senyor com d’un altre agricultor. En tot cas, aquesta pràctica de l’agregació de predis al mas, a més, no sembla reflectir una solució temporal. Almenys les fonts no acostumen a dir que unes parcel·les s’agregaven sols temporalment a un mas. Tot el contrari: en diverses ocasions es preveu explícitament la transmissió d’aquestes a un hereu del receptor. Així, el capellà de Sant Andreu de Borrassà, a l’Alt Empordà, va atorgar l’any 1125 un camp a canvi de tasca, braçatge i calcatura i va prometre als receptors que aquests i els seus descendents del mas Trull el tindrien in pagesia.[48]D’aquesta manera, el mas es presentava com un nucli estable al que, amb el pas dels anys, podien agregar-se un nombre variable de parcel·les. Aquesta estructura dual, per altra banda, queda bé reflectida en un inventari de l’any 1305 relatiu al mas Otger, de Cerdanyola, que era domini del monestir de Valldonzella. En aquest es fa constar, en primer lloc, el mas amb les СКАЧАТЬ