El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ dels arbres reduïa l’evaporació en les cultures subjacents; i l’explotació dels diversos nivells vegetals sobre una mateixa parcel·la permetia obtenir almenys dues collites anuals de dos conreus diferents. Tanmateix, no tot eren avantatges: l’associació de cultures propiciava una competència pels nutrients, l’aigua i la llum; i la llaurada necessària per les cultures inferiors podia danyar els arrels dels arbres. Aquesta associació de cultures, per altra part, podia donar lloc a la pràctica de cultures mixtes, que s’han descrit com l’associació permanent del conreu del cereal amb les cultures de la vinya i dels arbres i com una manera original d’integrar la vinya amb les cultures herbàcies i arbustives.[66]Al nord-est català, tanmateix, no semblen haver-se difós aquestes cultures mixtes. El que aquí sembla poder observar-se és, per una part, una juxtaposició de cultures que es manifestava sobretot en la presència d’arbres en els camps de cereal. Aquí els arbres degueren emplaçar-se, sobretot, en els marges de les parcel·les. A més, quant més allunyat estiguessin aquests camps de cereal dels centres de residència més degué evitar-se plantar en ells arbres que requerien una cura intensiva i vigilància (fruiters). En contrapartida, degué afavorir-se en aquests camps la plantació d’altres arbres com la noguera i l’olivera. La juxtaposició de terres i arbres de ribera obeïa, per altra part, a criteris molt específics en la que l’explotació simultània de diversos nivells vegetals tan sols jugava un paper secundari: es tractava en aquest cas, sobretot, d’assegurar la consistència de les parcel·les emplaçades a la ribera d’una corrent d’aigua. L’exemple dels salzes plantats al llarg de les terres evidència així que la juxtaposició de les cultures dels arbres i del cereal podia realitzar-se de manera diversa en funció d’intencions també diverses.

      Un altre tipus d’associació peculiar era el que reunia sobre una mateixa parcel·la arbres i ceps, associació a la que podien afegir-se a vegades alguns conreus hortícoles. Sobre aquestes parcel·les els arbres tenien bàsicament la funció d’exercir com sostenidor dels ceps. Per designar aquest últim tipus d’associació es fan servir a les fonts els termes trilea i viridiarium. Com arbores trilietani s’enumeren els arbres fruiters, les oliveres i les nogueres. Les trilles podien estar dotades de recs i de vegades apareixen associades amb el conreu de plantes industrials. Els termes viridiarios i verdegarios, per altra banda, deriven, respectivament, del llatí vulgar viridiarium i viridicarium, termes amb els significats de «vergel» i «hort». A les nostres fonts els vergers i verdeguers apareixen com parcel·les irrigades (verdegarios reganeis), emplaçades sovint al costat de aquas i casas. Aquestes parcel·les semblen associar-se als horts i ens consten plantades amb ceps de vinya i arbres fruiters, entre altres. La presència d’arbres i ceps explica que pugui considerar-se una trilla amb pomers i figueres com un verdegarium i que puguin documentar-se girs verbals com viridiario quod vocant triliam.

3. L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPAI AGRARI

Les pertinences d’un mas representaven una diversitat de parcel·les dedicades a un policultiu que proporcionava una notable diversitat de recursos vegetals però que requerien també notables inversions de recursos i energies, així com uns esforços en matèries com la irrigació, la regeneració i la fertilització de les terres. Cadascuna de les parcel·les del mas estava ben delimitada i resulta probable que amb ocasió de l’atorgament contractual del mas el batlle del senyor hagi mostrat sobre el terreny els límits i les fites (fixurias, fitas, terminos, limites) de les diferents parcel·les al receptor que els desconeixia. Això explicaria el sentit d’un gir com mansus terminatus et fixuriatus.[67]

3.1 Les parcel·les

      El vocabulari que utilitzen les fonts per referir-se a aquestes parcel·les és ric, particularment a partir del segle XIII. Amb tot ignorem en bona mesura els trets específics de parcel·les com els cellons (seyonos), els torons (toronos), les taules (tabulas) i els troços (trocios). Però, malgrat aquesta incertesa pot establir-se amb força seguretat que les distincions bàsiques entre aquestes parcel·les s’establien a partir tant de les seves característiques formals, com a partir de la seva dedicació econòmica. Els criteris per distingir les parcel·les en funció de la seva forma podien ser varis: la dimensió, la morfologia o l’existència d’una tanca al seu torn. Quant a les dimensions, diguem que el freqüent ús de diminutius (sortetas, peciolas, peciunculas) pressuposa una notable varietat quant la grandària. Tanmateix, els escrivans i notaris no acostumen a precisar la llargària dels quatre costats d’una parcel·la (terra mensurata). En el cas de fer-ho recorren casi sempre als destres (dextros) com mesura estàndard. Amb major freqüència es distingien les parcel·les segons la seva superfície. Existien, així, una sèrie de termes per definir una parcel·la en funció de la llaurada que requerien: la parellada (pariliata), la bovada (bovada), el jornal (iornale). Tots aquests termes s’empraven per denotar una extensió de terra que podia ser llaurada per una parella de bous o mules en una jornada. Altres termes definien una parcel·la en funció de la sembradura que requerien: modiata, semodiata, quarterada, sexterada, cafizada; referint-se a l’extensió de terra que podia sembrar-se amb una mesura de gra de cereal determinada (modius, semodius, quartera, sester, cafis). Tot i que es tractava de mesures d’àrids, s’aplicaven també a les parcel·les de vinya, fins i tot amb major freqüència que a les parcel·les de cereal.

      Quant a la morfologia podem distingir, a partir del vocabulari de les fonts, els quadros, els bancales i les fexias. Els quadros i les quadras eren peces de terra de forma quadrada o aproximadament quadrada. El terme quadronum (terre) es pot documentar a partir del segle XIII. Dels bancales s’ha dit que representen peces quadrilongues de terra. El terme fexia, per últim, s’empra freqüentment en relació a les parcel·les de terra i vinea, tot i que també pot aplicar-se als hortos. La feixa era una parcel·la de terra de morfologia allargada, millor dit, una parcel·la molt més llarga que ampla. La proporció amplitud / longitud pot fixar-se, a partir de les fonts, entre 1/7 i 1/24. En els terrenys amb desnivell la feixa era una banda de terra horitzontal sostinguda per murs de pedra seca o limitada per marges. En aquest últim cas, podia formar part d’un conjunt de feixes que s’emplaçaven successivament i de manera horitzontal sobre un vessant. Cal distingir, doncs, feixes de planura i feixes de vessant, aquestes últimes construïdes amb les tècniques de l’aterrassament.

Quant a les parcel·les dotades d’una tanca podem retenir que les fonts esmenten les clausas, el clausum, el clausalis, el closal, la clausura i la closura. Tots aquests termes designaven un tipus de parcel·la que s’emplaçava normalment al costat de la casa pagesa i dels hàbitatges del mas. Les fonts mostren que a vegades es dedicaven a horts i que en elles es conreaven arbres i ceps. En altres ocasions el terme clos queda associat a una terra. Més que denotar un determinat tipus de conreu, els termes ressaltaven, doncs, l’existència d’algun tipus de tanca (tapia, pariete) en torn a una parcel·la. El terme macenaria, per la seva banda, deriva del llatí maceria, designant una tàpia o una paret feta de pedra seca, maó o argamassa (cat. maceria). Per a Isidor de Sevilla les maceriae són les parets llargues amb les que es tanquen algunes vinyes.[68]Segons José Balari la macenaria degué ser un tipus de parcel·la assimilable a un hortum, però tancada per una paret seca.[69]Un tipus de tanca que apareix rarament en les fonts és la barrera. Amb major freqüència s’esmenta el vallum, que podia tancar un hortum, una terra i, freqüentment, una vinea (vinea circumvallata). Les fonts no ens diuen en què consistia aquest dispositiu. El llatí vallum designava, sobretot, una estacada feta de branques entreteixides, però també un dispositiu construït de terra o pedra. En aquest doble sentit podria haver-se emprat també en els segles que estudiem.

3.2 El parcel·lari

Poc és el que pot dir-se, a manca d’estudis pertinents, quant a l’estructura formal del parcel·lari.[70]L’anàlisi de la morfologia de les parcel·les agrícoles sols pot recórrer a les dades metrològiques que proporcionen les СКАЧАТЬ