El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ referència a l’ordi emmagatzemat in cubella. Un altre exemple en aquest sentit poden ser els saccos, fets de fibres vegetals o de cuir, que ens consten com recipients que servien tant per guardar el vi com els llegums i el gra batut. L’arca (archa), el taüt (ataut) i l’escriny (scrinium, scrinia), per altra part, designaven caixes de diversa grandària, fetes de planxes de fusta, reforçades per llantes de metall i proveïdes de panys. En aquestes es dipositaven la roba que la família pagesa guardava sempre amb molta cura, però també els aliments. Així, sabem de carns, grans i sacs de farina diposats a una arca i a un escriny. El doll (dolium), per altra banda, designava una vas gran de terrissa cuita i proveïda de nanses, en el qual s’emmagatzemava el gra batut. Finalment, podem citar també tots aquells recipients fabricats de fibres vegetals (espart) com el cabàs i la cistella (cistella, panecrium), recipients que s’empraven tant per a guardar el gra com per transportar grans, terra i fems.[18]Els recipients s’esmenten en les fonts sobretot en relació amb els productes del conreu cerealícola i vitícola. Molt poc sabem, de les formes d’emmagatzemament dels productes de l’horticultura i olivicultura. Quant als materials dels recipients de la conservació s’observa un predomini de la fusta, sobretot, en el cas dels recipients per guardar el vi, el most i el raïm (vasos ligneos). Un fet, aquest últim, que constitueix una diferència respecte a l’època romana, en la que els recipients per a la conservació del vi eren fets de terrissa.[19]Quant al tipus de fusta emprada, se citen per als escrinys i les arques el roure i la noguera. Per a la fabricació dels cèrcols (circulos), que mantenien unides les dogues i reforçaven la resistència de la vasa vinaria, es pogué recórrer al metall. De metall eren també els panys de les arques i escrinys, així com les seves llantes i claus. El cuir s’emprava per als sacs, tot i que aquests potser també podien haver estat fets de fibres vegetals quan estaven destinats a guardar els grans de cereal i els llegums. La terrissa sols s’emprava en el cas dels dolls que estaven destinats a conservar el gra batut.

1.3 El bestiar

Per a cada mas podem suposar l’existència d’una cabanya d’espècies animals domesticades més o menys nombrosa i variada.[20]Aquesta cabanya de bestias grossas et minutas es considerava com part del seu equipament de la mateixa manera que la vaixella major i menor.[21]Va haver ocasions en les que el senyor fins i tot va exigir als ocupants del mas a mantenir-lo equipat amb determinades espècies animals: exigència que podia referir-se als bous (tenere aiovatum cum bobus), la força de tir per excel·lència de l’arada.[22]Altres exigències es referien a l’obligació de construir colomers o d’engreixar porcs i aus de corral en benefici del senyor.[23]L’existència de diverses espècies de bestiar al mas es dedueix, així mateix, de les exaccions senyorials, com els censos i l’alberga, que contemplaven el lliurament de caps de ramat i productes ramaders, com els ous, els pernils i els formatges. Altres exaccions, com les joves i les tragines, pressuposaven la disposició de bèsties que tiraven de l’arada i carregaven amb els cistells de fems. El conjunt d’aquestes noticies indiquen sens dubte l’existència d’una cabanya ramadera diversificada sobre el mas. A l’hora de determinar quines eren les espècies animals que podrien suposar-se com components d’aquesta cabanya podem citar: el bestiar oví i cabrum (ovelles, cabres),[24]el bestiar porcí, el bestiar equí (menys el cavall i sobre tot l’ase i el mul i la mula), el bestiar avícola (gallines, oques, coloms).[25]Aquesta cabanya (bestiarium, bestiar) no presentava gaire diferències respecte a l’Antiguitat, pel que fa a la varietat d’espècies. Les diferències, pel que es dedueix dels estudis dels arqueozoòlegs, semblen restringir-se a una accentuada reducció en l’estatura de les diverses espècies, un fet que va incidir de manera directa en la productivitat i la capacitat de treball del bestiar.[26]

La composició de la cabanya i el nombre de bèsties que mantenia un mas resulta impossible de precisar per a cada cas. L’inventari post mortem redactat l’any 1305 i relatiu al mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, permet constatar una cabanya que es composava d’un bou de pell negra, una somera de pell negra, cinc porcells, sis moltons de dos anys, tres moltons d’un any, vint-i-set ovelles, quatre anyells, cinc gallines i un gall.[27] Un altre inventari, de l’any 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, fa recompte d’una cabanya composta de quatre ovelles, un bou, una vaca, un ase, dues trulles i dos porcells.[28]A partir de notícies com aquestes cal imaginar la composició de la cabanya del mas i el nombre de bèsties que s’hi tenien com quelcom molt variable. Aquesta variabilitat estava en funció tant de les terres disponibles com del potencial ecològic de l’àrea on s’emplaçava el mas: en aquest sentit, un mas emplaçat a la vall d’una muntanya degué aprofitar l’existència d’extensos espais de bosc i garriga, atorgant a la ramaderia un lloc destacat en la seva economia. Però, la variabilitat al·ludida podia dependre també de la capacitat d’aprofitar les possibilitats que oferien les noves formes contractuals difoses pels notaris públics. La comanda ramadera (comanda seu depositum), en concret, era un contracte que permetia al titular d’un mas incorporar a la seva explotació un nombre variable de bèsties (porcs, ovelles, cabres, vaques, vedelles, ases) d’un altre propietari. La condició imposada al titular era tenir cura de les bèsties (custodire, nutrire, pascere, ferrare) i reservar al propietari d’aquestes una part dels recursos (llana, llet) i beneficis (melioramentum, lucrum, percassio) que podien proporcionar les bèsties. D’aquesta manera, la comanda ramadera permetia al titular del mas disposar d’un equipament i d’uns recursos sense tenir que invertir diners en la seva adquisició.[29]Les distincions

Les distincions entre les diferents espècies del bestiar s’establien, en primer lloc, per la grandària: les bestias maiores i grossas, per una banda, les bestias minores, per l’altra. Altres distincions s’establien quant a les funcions que tenien determinades bèsties en el marc de l’economia pagesa. Així, es distingien les bestias de expletis de les bestias bacivas, segons es tractés d’animals destinats a la cria o no. Les vaques, concretament, es tenien sobretot com bèsties de cria, que havien de proporcionar bous per al conreu de la terra. (Un bou dedicat a la llaurada havia de ser reemplaçat aproximadament cada quatre anys.) Entre les restants funcions atribuïdes al bestiar cal ressaltar, sobretot, les que s’associaven al treball i a la producció d’aliments i matèries primeres. Pel que fa al treball,[30]es constata que com bèsties per muntar (bestiis equitandis) s’empraven tant els cavalls com i sobretot els muls i els ases.[31]Aquests últims es feien servir per a traginar (bestias ad traginum) i les bestias honeratas designaven aquelles bèsties que s’empraven per carregar els fems, les palles, les llenyes, els grans i els sacs de vi. Per tirar del carro podien fer-se servir els èquids però també els bous.[32]Els bous, però també les egües, s’empraven per trepitjar les messes a l’era (ad aream triturandum). Com bestias aregas i animalia aratoria es designaven els animals que tiraven de l’arada, sobretot els bous (boves aratores, boves aregs), de vegades les vaques i també els muls i les mules (més forts, resistents i àgils que l’ase per aquest tipus de treball, tot i que no manquen referències ocasionals a un asinum aratorum). El cavall, en canvi, sembla excloure’s com bestia arega. Aquesta exclusió del cavall de la llaurada pot explicar-se pel fet que ni la qualitat de la llaurada ni les característiques de l’aper no feia necessària la renovació tecnològica que implicava l’opció pel cavall com força СКАЧАТЬ