El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ rompre (rumpere) i remoure (fodere) els sòls, per tallar les arrels i distribuir la femada... Es tractava principalment del càvec (cavago), del lligó (ligonem), del caveguell (caveel), de l’aixol (exol) i de l’aixada (exada) i les seves variants morfològiques (exada ampla) i de mida (axadons). Les aixades representaven, doncs, una varietat d’eines de llaurada, cadascuna adaptada a funcions molt específiques: les més grans i pesades servien per voltar els terrossos i cavar de manera profunda; les més petites s’empraven, sobretot, per netejar els horts i les vinyes així com per remoure la superfície amb la finalitat d’eliminar les males herbes i reduir l’evaporació del sòl. En tots els casos representaven instruments indispensables quan es tractava de treballar sòls pedregosos. La varietat d’aixades que posen de manifest les nostres fonts és ja en sí una dada significativa, perquè revela la importància del treball intensiu i la importància de les cultures de la vinya, de l’hort i dels arbres, que exigien una llaurada en la que les aixades eren més apropiades que l’arada. La pràctica del policultiu mediterrani determinava, en aquest sentit, la diversitat de les eines de llaurada. La pala (padela, padela de ferro), per altra banda, era una eina que s’emprava per remoure el sòl i que complia funcions similars a les de les aixades. Però també podem suposar que s’emprava per a altres feines com l’aventar dels cereals batuts.

      1.1.3 Les eines de la collita

Les eines de la collita eren aquelles eines que s’utilitzaven, sobretot, en els treballs de la cerealicultura, viticultura i arboricultura.[6]La característica comuna d’aquestes eines era la d’estar dotades amb una part tallant de ferro. Això no sols incrementava la seva efectivitat sinó que també permetia accelerar els treballs de la collita i rebaixar, així, el risc de pèrdues degudes a les incidències del clima i de la fauna. Entre aquestes eines podem esmentar el falçó (fausson) i la falç (falce) de fulla dentada, coneguda des d’època romana (falx denticulata) i molt difosa a tot l’àmbit mediterrani. Aquesta eina s’emprava per la segada tant del cereal com de la palla i del fenc. (L’ús de la dalla sols es va difondre a partir dels segles finals de l’Edat Mitjana.) La iconografia evidencia que les messes es tallaven a mitja altura, una tècnica que permetia no sols accelerar la segada, sinò també obtenir un gra més net i reduir l’esforç considerable que requeria el transport de les garbes. A més, les tiges que romanien a terra podien ser dedicades a la pastura de rostoll. La palla que quedava a l’era, si no era enterrada en el sòl mitjançant l’arada, podia fer-se servir com llitera i aliment del ramat. La podadora (podadora) era una eina utilitzada sobretot per la poda dels arbres i per tallar els raïms. La seva forma era similar a la d’un coltell, però estava proveïda d’una destraleta amb la qual es podien podar branques i brotons inútils amb un tall segur i net. Per la poda dels arbres s’empraven tant les podadora com la falç. El falcastrum antic, una mena de podadora fixada a una vara llarga, que els agricultors romans havien emprat per extirpar les males herbes, continuava en ús, com es dedueix d’una miniatura del segle XI.[7]Els coltells i ganivets (coltellos, gladios) eren uns instruments amb funcions diverses però que, entre altres, s’empraven per diferents tasques agrícoles, com la poda, l’erradicació de les males herbes i la talla de les hortalisses (gladios caularios).

      1.1.4 Les altres eines

Entre les restants eines que tenien una aplicació agrícola citem la batolla per batre (batre, triturare) les gavelles.[8]L’ús del trill no es pot documentar en les nostres fonts. En canvi, sabem que la batuda sobre l’era (expleta triturare) es realitzava també amb ajuda de bèsties que trepitjaven les messes. Per separar la palla menuda del gra s’emprava a l’Antiguitat la pala i la cistella d’aventar. Les nostres fonts permeten documentar, a més, la forca (furcha), per al treball a l’era (batudam cum furcha), i el rastell (rastellum), una eina que es feia servir per recollir la palla i el fenc. Finalment, cal esmentar les tisores (tesoras) i tot un seguit d’eines emprades per tallar la llenya i per treballar la pedra i la fusta:[9]les escarpes (escarples), els tribes (tribegs), les tribanelles (tribaneles), la destral (dextralis, secura) i l’aixola (exola) per escalabornar la fusta. La fulla de ferro d’aquestes eines era massissa i fàcil de fabricar. La fulla de la serra (sira), en canvi, no sols resultava més difícil de fabricar i més cara, sinó que, al ser més delicada, exigia una afiladura freqüent de la seva fulla.[10]

Les diverses eines que hem enumerat fins aquí constituïen una gamma variada de mitjans de treball ben adaptada a les determinants ecològiques i a les exigències imposades per les cultures dominants. L’enumeració d’aquestes eines manifesta una continuïtat bàsica amb l’einam del que disposava l’agricultor romà. L’especificitat medieval sembla consistir en la importància que adquirí la metal·lúrgia per l’elaboració de les eines agrícoles. En efecte, una característica comuna de la major part d’aquestes eines era que estaven compostes de parts (tallants) fetes de ferro (ferra instrumenta, ferramenta). Pierre Bonnassie ha insistit en que va ser en el decurs dels segles X i XI que es va difondre l’ús d’eines agrícoles de ferro. Sobre la composició exacta de l’einam de què disposava un mas concret, per últim, ens donen alguna informació els inventaris post mortem de final del segle XIII i del segle XIV. Del mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, al Vallès, es diu que l’any 1305 tenia dues arades, dos lligons, una podadora, una destral, dos aixols, una triba, una tribanella i un escarpe.[11]Força més pobre resulta el nombre d’eines que l’any 1327 es registren per al mas Marunys, de la parròquia de Cruïlles, al Baix Empordà: una arada, dos lligons i una pala.[12]

1.2 Els recipients

Per emmagatzemar i conservar les collites un mas necessitava una sèrie de recipients que es consideraven com part bàsica del seu equipament.[13]La varietat d’aquests recipients ve testimoniada pels inventaris post mortem. Per al mas Otger, de Cerdanyola, per exemple, es registrà el 1305 l’existència de dues bótes, dues bótes petites, dos cups petits, dues portadores i una canada.[14]El mas Motgera, de Cruïlles, estava equipat l’any 1295 amb un escriny sense cobertor, un vaixell de dues somades, un vaixell d’una somada i cinc escrinys la capacitat dels quals anava de les vuit a les cinquanta-cinc migeres.[15]Al mas Maruny, també de Cruïlles, hi havia l’any 1327 una tina, quatre escrinys, un vaixell de dues somades i tres vaixells d’una somada i mitja.[16]Entre la varietat de recipients que trobem en els inventaris i les altres fonts cal distingir, per una part, els denominats genèricament vascula vinaria. Aquests comprenien recipients concrets com la tonna, el cupus, la barrila, la tina, la tinarda, la cupa, el cubellum, el barrilus i el vexellum. Es tractava de recipients de formes cilíndriques o còniques, fabricats de dogues (dogats), que es feien servir, sobretot, per emmagatzemar i conservar els productes procedents de la viticultura. Exprimit el fruit, es depositava el most en aquests recipients, on es clarificava, sedimentava i madurava, experimentant canvis que es devien a una acció prolongada de certs enzims, així com a l’efecte de complexos processos fisioquímics.[17]Passat un any, la fermentació havia produït un vi jove (vinum sanum) que era, junt amb el most, el producte vitivinícola preferit per al consum. (El vinum de vetere era el vi que no s’havia consumit durant l’any i que ha passat el calor de l’estiu amb els seus efectes nefasts). Alguns d’aquests recipients també s’empraven per trepitjar el raïm (cubellum folador, cupus follador).

Fora dels recipients reservats al vinum, poden distingir-se els que, fets de materials diversos, servien СКАЧАТЬ