El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ target="_blank" rel="nofollow" href="#ulink_dad1a0ad-a057-57b5-b028-eb02e59bedc8">[64]Al costat del conreu del lli i del cànem es practicava també, tot i que en menor mesura, el conreu de la canya (arundines, cannetos), l’espart (esteparium) i la vimetera (vimenarios), les tiges de la qual s’empraven per la fabricació de cistelles (cistelles). El conreu de totes aquestes diferents espècies de plantes industrials requereix (l’espart al marge) uns sòls profunds, ben airejats, un emplaçament resguardat dels vents i un constant però moderat subministrament d’humitat. Per aquesta última raó trobem els llinars i canemars gairebé sempre a prop d’un corrent d’aigua natural o artificial. A vegades les parcel·les estaven dotades de recs. Les cultures en qüestió podien conrear-se de forma combinada i no és rar trobar-les plantades amb arbres diversos i associades a vinyes, horts i prats.

2.4 Les pertinences: els arbres

      Tant la manedia, emplaçada al costa de les cases del mas, com les altres pertinences del mas estaven casi sempre plantades d’arbres d’espècies diverses.

      2.4.1 Les nogueres i els glandífers

      Entre aquests arbres podem distingir, en primer lloc, les nogueres (nogales) i els arbres glandífers (arbores glandiferos, quercos), és a dir, els diferents arbres del gènere Quercus (roure, alzina), portadors de glans (glandes). Tant les glans com les nous són fruits fàcilment conservables i transformables (farina) i poden dedicar-se al consum animal i humà. A més d’aquests fruits, els arbres glandífers i les nogueres proporcionen altres matèries primeres, entre les que cal destacar la fusta i la llenya.

      2.4.2 Els arbres fruiters

      Entre els arbres fruiters conreats sobre les pertinences del mas cal comptar els pomers (pomiferos, pomarios), les pereres (perarios), els pruners (prunarios), els magraners (malgranerios), les figueres (ficulneas), els cirerers (cerarios) i els codonyers (cotonarios). Les exigències d’aquests arbres fruiters quant al sòl són diverses, tot i que tots són bastant exigents quant al subministrament de fertilitzants i la irrigació és una necessitat en àrees amb un dèficit de precipitacions. Com requereixen també una abundant inversió en treball manual, els arbres acostumaven a situar-se als horts emplaçats al costat de la casa. Els arbres fruiters es conreaven sobretot per les seves infrutescències comestibles, la principal aportació de glucosa en la dieta quotidiana, tot i que també proporcionaven altres matèries primeres. Les fruites, tanmateix, depenen d’un consum immediat. El seu alt contingut en aigua les fa peribles i dificulten la seva conservació i el seu transport. A l’hora de seleccionar les espècies a conrear l’agricultor es veia, doncs, obligat a prestar atenció a la conservabilitat de la collita en detriment de la varietat i la disponibilitat, aspectes que prevalien a la producció hortícola. Això explica la preferència per aquelles fruites que (fresques, seques, cuites, posades en mel) es podien conservar amb facilitat i el predomini d’arbres com el pomer i la figuera. La figuera, en concret, proporcionava uns fruits fàcilment conservables. A aquest avantatge s’afegia la possibilitat de dues collites anuals. Per altra part, es tracta d’un arbre que gràcies al seu desenvolupat sistema radicular i la reduïda mida de les seves fulles està ben adaptat a condicions de semiaridesa i que creix bé en les pendents drenades i cobertes d’un sol fi.

      2.4.3 L’olivera

Entre els arbres conreats sobre les pertinences del mas cal atorgar un lloc especial a l’olivera (olivaria, olivarium, oliver), si no per la freqüència amb la qual se l’esmenta com plantada a les pertinences del mas. Aquest arbre es conreava essencialment pels seus fruits: l’oliva (olivis), dels quals s’extreia, prèvia mòlta i premsa, l’oli (oleum). L’olivera constituïa un element bàsic de la civilització agrària mediterrània tant medieval com antiga.[65]Es tracta d’un arbre d’extraordinària longevitat, que creix bé en els climes d’estius secs i d’hiverns temperats i quelcom humits, adaptant-se fins i tot a les gelades si no es produeixen en els moments de brotada i floració. L’olivera te marcades característiques xeròfiles: el seu sistema radicular ben desenvolupat li permet resistir als mesos d’aridesa. Si bé els seus sòls preferits són els calcaris, porosos, secs i capaços de rescalfar-se, s’adapta bé a casi tota classe de sòls. Per altra banda, suporta malament els sòls poc profunds i els sòls argilosos i compactes que conserven una humitat excessiva a l’hivern. Els fruits que creixen en aquests sòls humits i grassos són més grans però de menor qualitat i proporcionen menys oli. Com les planures tenen freqüentment sòls d’aquest tipus, se les evitava, desplaçant-se les oliveres vers els vessants pedregosos exposats cap al sud. En aquests paratges, on la cerealicultura queda descartada, l’olivera (com la vinya) està ben adaptada: amb els seus arrels s’introdueix en les esquerdes de les roques i penetra en el sòl fins assolir en els nivells més profunds la humitat que necessita.

      2.4.4 Els altres arbres

      Els arbres glandífers, els fruiters i les oliveres constitueixen el conjunt dels arbores domesticis, diferenciats dels arbores agrestis. Però la realitat és que resulta difícil traçar un límit clar entre una i altra de les categories esmentades. No hi ha dubte que els arbres de bosc, resinosos (les diverses espècies del gènere Pinus) i no resinosos (la surera, el roure, el faig), creixen de manera preferent i espontània en els sòls més o menys àrids i muntanyencs de l’incultum. Però, així mateix pot observar-se com aquestes diverses espècies constituïen, bé com arbres individuals bé com arbredes, una cultura més i una important font de recursos per als agricultors. Això pot dir-se amb major raó per als arbres de ribera, com els àlbers, els oms, els verms i els salces, que les fonts mostren dispersos entre les terres de llaurada. D’ells es pot aprofitar una fusta que generalment (però no sempre) és tova i fluixa i que servia per elaborar les estaques que sostenien els ceps. L’escorça d’aquests arbres podia emprar-se per la fabricació de cordes i les branques, que es regeneren amb facilitat, servien per l’elaboració de cistelles, eines i utensilis domèstics diversos. Les fulles d’aquests arbres, verdes o seques, adeqüadament conservades, oferien un excel·lent farratge, sobretot, per a les ovelles. Com plantació col·lectiva i portada a terme de manera expressa, l’albereda, l’omeda i la verneda no sòls servien per proporcionar matèries primeres. De fet, una de les funcions primordials que s’han atribuït tradicionalment a les arbredes de ribera, és la defensa de les cultures de les avingudes dels rius i rieres que tant abunden en les comarques mediterrànies i que poden ocasionar-hi destrossos importants.

      2.4.5 L’arboricultura

      Les diferents espècies d’arbres que hem anat presentant podien emplaçar-se a prop de les cases del mas. També es podien situar en les bandes agençades que separaven una parcel·la d’altra. Aquestes bandes reben en les fonts el nombre de margines. El fet que aquestes es descriguin repetidament com plantats d’arbres podria indicar que estem davant terrenys en pendent que els arbres ajudarien a fixar. De fet, el català marge pot designar la vora d’una terra i concretament el grau revestit de pedres i brossa amb el qual es separen dues parcel·les situades a diferent nivell, grau que serveix per evitar el corriment de terra que pot provocar l’aigua. (Amb la mateixa finalitat un marge podia emplaçar-se també entre una terra i la riba d’un torrent.) Crida, per últim, l’atenció la freqüència amb la que les vinyes limitaven amb marges. Això sembla indicar que els marges eren un sistema força difós d’agençar els vessants i les pendents dedicats a la viticultura.

Els marges representaven un cas específic d’una pràctica que pot constatar-se com un tret característic de l’agricultura del nord-est català: l’associació dels arbres amb altres conreus. De l’associació dels arbres fruiters amb les cultures de l’hort ja n’hem fet referència. Detinguem-nos, doncs, en l’associació d’arbres amb terras i vineas, una pràctica que, sigui dit, pot documentar-se des del segle X. Entre els diversos tipus d’associació que permeten observar les fonts enumerem: la combinació de terres i arbres glandífers i noguers; la combinació de terres i arbres fruiters; la combinació de terres i oliveres i ullastres; la combinació de terres i arbres СКАЧАТЬ