El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la pabordia major del monestir de Sant Cugat del Vallès; dues peces petites de terra, domini de Pere de Vallmoranta; una peça de terra, domini de l’església parroquial; un honor, que es tenia de mans de l’hereu del mas Letenal de Sant Quirze del Vallès i de Bartomeu de Bellmunt; i una peça de terra, domini de l’altar de Santa Maria de Sant Salvador de Sabadell.[49]La mateixa estructura dual la trobem en un altre inventari, datat el 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, al Baix Empordà. També en aquest cas es fa constar, per una part, el mas amb les seves pertinences, i, per l’altra, el seguit de predis agregats: un clos, una vinya, dues terres i una arbreda al lloc de sa Morera. A aquest conjunt de predis els redactors de l’inventari afegeixen els «dies» en el molí de sa Morera.[50]

2.3 Les pertinences: la dedicació

Les pertinences d’un mas eren dedicades a cultures diverses, les collites de les quals havien de garantir tant la subsistència dels habitant del mas com els rèdits que podia pretendre el senyor. En els apartats que segueixen presentarem aquestes cultures i les respectives espècies vegetals conreades, precisant de manera sumària les possibilitats que aquestes oferien i les exigències que plantejaven a l’agricultor.[51]D’aquesta presentació hem exclòs tan sols les cultures especulatives que es conreaven localment i que estaven sempre destinades a satisfer una demanda comercial d’un centre urbà proper. L’existència d’aquest tipus de cultures es constata, per exemple, a les parròquies de l’entorn de Sant Cugat del Vallès, on molts masos, també els pertanyents al monestir de Sant Cugat, reservaren una part de les seves pertinences al conreu del safrà.[52]

      2.3.1 Els camps de cereal

      Per designar la parcel·la dedicada a la cerealicultura s’emprava el terme terra, que, tanmateix, no deixa de ser ambigu. Freqüentment tenia el significat de terra a seques, portadora de conreus diversos (vinya, prat...). Tanmateix, sembla raonable suposar que en la majoria dels casos terra tingui el sentit precís de «terra de cereal». El terme labo-ratio tenia el sentit estricte de terra de llaurada. Però el més usual era que s’emprés en les fonts per designar la terra on es collien els cereals i també la vinya. (Per extensió el terme designava a més les collites mateixes: laboratio panis et vini). També el terme campum tenia un significat ambigu. Certament podia referir-se a una terra dedicada al conreu del cereal. Però també podia fer-se servir per designar la parcel·la de prat (campum de prato) i de vinya (campum cum vinea). Entre els termes ambigus quant al seu significat cal incloure a més sors, seyonum i toronum, termes que, tanmateix, apareixen normalment associades a terra (sors terre, seyonum terre, toronum terre).

El conreu dels cereals, unes gramínies conegudes des d’èpoques remotes,[53] constituïa el conreu bàsic de l’agricultura medieval. S’ha calculat que els cereals aportaven aproximadament la meitat de les calories que consumia normalment la població rural; l’altra meitat venia aportada a parts iguals pel vi i el companaticum, el conjunt d’aliments (carn, verdura, formatge...) que acompanyaven els guisats basats en els cereals. Quant a les espècies de cereal que s’esmenten en les nostres fonts podem distingir: el blat (frumentum), l’ordi (ordeum), el sègol (segol), el mill (milium) i la civada (civada). Totes aquestes espècies exigeixen per produir uns rendiments significatius uns sòls determinats (llims, sòls argilencs-silícis), un mínim de fertilitzants i un subministrament de considerables quantitats d’aigua. Aquestes exigències, tanmateix, variaven d’una gramínia a altra i això donava un cert marge a l’hora d’harmonitzar la selecció de les espècies conreades i les necessitats del consum. Com a cereals bàsics creiem que les fonts permeten establir l’ordi i el blat, dos cereals d’hivern que se sembraven als mesos d’octubre i de novembre després de les pluges de la tardor i que es collien el juny l’ordi i el juliol el blat. En aquest sentit, el conreu cerealícola no s’apartava del que era i havia estat tradicionalment el patró de la cerealicultura mediterrània,[54]que es caracteritza per combinar gramínies fràgils i exigents amb altres menys exigents i més robustes a l’hora de fer front a un medi sovint inhòspit.

Aquestes distincions es mantenien també quant a les formes de consum dels diversos cereals.[55]El blat era el cereal destinat a la mòlta, a la cocció al forn i a la panificació en les formes més variades (panes, fogacias, placentas, nebulas). Com en altres parts, el pa de blat (panis frumenti) es considerava de major qualitat, almenys enfront al pa d’ordi (panem ordaceus) i el pa de blat definia fins i tot la condició social del que el consumia: així, per als redactors dels Usatges de Barcelona era noble aquell que menjava quotidianament pa de blat.[56]El lloc destacat de l’ordi, per la seva banda, és un indici de la importància de les altres formes de consum del gra. De fet, la major part de les varietats de l’ordi, per les seves característiques botàniques, no resultaven apropiades per a la molturació i la cocció al forn. (El mateix pot dir-se de tots els cereals excepte el blat i el sègol). D’aquí que es dediqués preferentment (tot i que no exclusivament) al consum en forma de farinetes, sopes i potatges. Aquests guisats no requerien una farina menuda i, consegüentment, no hi havia necessitat de reduir el gra a partícules molt fines. Tot això implica, a més, que el morter (pila, mortarium) degué continuar utilitzant-se com instrument per esclafar i triturar el gra i separar-lo de la seva pell.[57]La massa resultant, prèvia addició d’aigua, es coïa en calderes (chaldarias) que, mitjançant clemàstecs (cremasclos, paracingles), es suspenien sobre la llar situada a ras de sòl.[58]Aquesta massa podia barrejar-se amb llet, mel, verdures, llegums i carn (pulmentum).[59]Les farinetes podien també coure’s en recipients de metall (sartagnes, padelas). La panificació dels grans de l’ordi i del sègol, sembla haver implicat una mòlta pròpiament dita, encara que una farina raonablement fina es podia obtenir fins i tot amb els mètodes més primitius de mòlta. La farina resultant podia, per altra banda, barrejar-se amb la del blat i la dels llegums. Aquesta, en qualsevol cas, donava un tipus de coques planes i primes, no llevades, que les fonts denominen fogasses (fogacias) i que eren cuites sobre una graella de ferro a la llar. Aquestes fogasses eren possiblement la forma més comuna de consumir el gra panificat.

      Las gramínies oferien, a més i per últim, tota una sèrie de possibilitats d’explotació no relacionades amb l’alimentació humana. El segó (blat), un residu de la mòlta, s’emprava com pinso. Una vegada realitzada la batuda, els talls verds dels cereals podien fer-se servir com fenc i com adob verd; els talls secs donaven una palla que (conservada en palaria) podia emprar-se per la confecció d’objectes diversos (estoretes, lligadures), per embotir coixins i llits, així com per ensostrar les edificacions. Hem dit ja que l’ordi era un cereal farratger. No oblidem, finalment, que havia una espècie de cereal, la civada, que es conreava quasi exclusivament com farratge del bestiar sobretot equí. L’interès del senyor per aquest cereal d’estiu era notable: ho suggereix el fet que la civata i avena apareix regularment associada a exaccions com l’alberga. De fet, pot pensar-se que el conreu de la civada sobre les terres del mas degué obeïr sobre manera a un imperatiu del senyor que pretenia d’aquesta manera assegurar-se un farratge de qualitat per als seus cavalls.

      2.3.2. Les vinyes

Les vinyes eren un element indispensable en el conjunt de les pertinences d’un mas, i les exigències de vino constituïen una de les càrregues estàndar imposades a dites pertinences.[60]Les cultures destinades a l’advineatio apareixen en les fonts com vinya i vinyal (vineas, vineales). СКАЧАТЬ