Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

       L’hegemonia de l’esquema reformista

Després de setmanes d’ajornaments, es va reunir la comissió executiva de Coordinación Democrática. El pols mantingut entre García Trevijano i ID, PSOE i PSP es va resoldre en favor d’aquestes organitzacions polítiques. En la reunió es tractà el document aprovat a València per la comissió d’enllaç. La filiació política dels integrants de la comissió –cinc comunistes, tres independents, dos socialistes i dos maoistes– suposava un greu entrebanc per a les organitzacions reformistes.¹⁰⁰ Entre elles, s’hi trobava Izquierda Democrática, que va acordar no ratificar ni el preàmbul, ni diversos aspectes programàtics del document. Aquesta organització democratacristiana es comprometia a impulsar una rectificació substancial de l’estratègia de Coordinación Democrática. En concret, ID anava a maniobrar en favor del «reconocimiento expreso del proceso electoral libre como momento clave de la ruptura democrática» i «la aceptación de un principio de “tregua” con renuncia a las movilizaciones callejeras por motivos políticos durante el proceso de negociación Gobierno-oposición».¹⁰¹ Novament, l’aspecte que més polèmica va suscitar va ser el referit a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Les organitzacions grans –PCE, PSP, ID i PSOE– estaven d’acord en limitar el caràcter de nacionalitat a Catalunya, País Basc i Galícia i s’oposaven a les reivindicacions de la Taula. A més a més, proposaren la creació d’una comissió negociadora amb el govern integrada per deu membres.¹⁰² Aquesta iniciativa suposà un punt d’inflexió. L’esquema subjacent a la Plataforma d’Organismes Democràtics quedava impugnat. En aquest sentit, Josep Melià va escriure que «Coordinación Democrática, definitivamente, es ya un cadáver».¹⁰³

Uns dies més tard, el ple de Coordinación Democrática es va reunir amb els representants de les nacionalitats i regions.¹⁰⁴ El document La alternativa para la Democracia –elaborat a València, el 25 de setembre– havia de ser modificat. Enrique Múgica defensà la conveniència dels canvis i va declarar que «en la oposición, hasta ahora, nos hemos movido en el terreno de las declaraciones programáticas». El propòsit es centrava en trobar «fórmules pràctiques de negociació» amb el govern.¹⁰⁵ El nou esperit negociador trobà la seua expressió en un nou document –Un programa para la negociación–, en el punt sisé del qual –el més extens– es proposava un:

Reconocimiento de las aspiraciones a estatutos de autonomía de las nacionalidades y regiones que los reivindiquen y que se doten de la organización política adecuada para garantizar su propio proceso autonómico durante el periodo constituyente del Estado, restableciéndose provisionalmente para los casos más específicos de Cataluña, Euskadi y Galicia los principios e instituciones configurados en sus estatutos, aprobados o plebiscitados y formando sus respectivos gobiernos de autonomía, con las funciones que en su territorio les confieran dichos estatutos.¹⁰⁶

El temps corria i el plantejament de la Taula continuava incomprés i neutralitzat. La programació de la primera visita oficial dels monarques al País Valencià, molt probablement, va respondre al propòsit governamental de desarticular definitivament l’operativitat del organisme unitari valencià.¹⁰⁷ L’eixida de la Taula dels independents –Broseta, Noguera i Font de Mora– potser també va tindre aquesta clau de lectura.¹⁰⁸

A les Illes Canàries, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics tractà de concretar els termes d’un programa polític comú. També, de respondre a l’oferiment de negociació efectuat pel govern.¹⁰⁹ El comunista Simón Sánchez Montero va fer de portaveu de la postura majoritària de Coordinación Democrática. Aquesta insistia en la necessitat de garantir unes eleccions lliures.¹¹⁰ En canvi, Amancio Cabrero –d’ORT– va declarar que l’objectiu fonamental de la reunió era «negociar la ruptura y en ningún caso la reforma».¹¹¹ A la discrepància d’objectius s’unia una altra de mètode. I així, mentre les organitzacions reformistes defensaven la possibilitat de negociacions individuals o de grup amb el govern; en les organitzacions rupturistes predominava el criteri de la negociació conjunta.¹¹² Finalment, es va acordar iniciar converses –això sí– condicionades a l’assumpció governamental de certes bases polítiques.¹¹³ Diverses comissions haurien d’elaborar els projectes de negociació, que canalitzaria una futura comissió de la POD i del govern.¹¹⁴ Aquest pols polític tingué conseqüències immediates i, a València, el governador civil imposà una multa de mig milió de pessetes a l’organitzador dels Premis Octubre, el qual –segons la nota oficial– havia consentit els al·legats dels representants de la Taula en favor de la ruptura i en contra de la reforma impulsada pel govern.¹¹⁵ Cal tenir en compte que la Taula era percebuda com un «membre preeminent» de la Plataforma d’Organismes Democràtics i, en conseqüència, un artífex principal de la seua estratègia negociadora.¹¹⁶

Els acords de Tenerife havien d’analitzar-se per Coordinación Democrática.¹¹⁷ Tanmateix, ni l’equip democratacristià, ni el bloc socialdemòcrata i liberal es van pronunciar d’immediat. Segons es deia, el cost d’una eventual campanya abstencionista suposaria una despesa de vora dos milions de pessetes.¹¹⁸ Ara bé, aquesta dilació estava directament relacionada amb els moviments que simultàniament s’estaven produint al si de l’aparell estatal. I és que el 18 de novembre les Corts van aprovar el projecte de llei per a la reforma política, la qual reconeixia la democràcia, la primacia de la llei i la sobirania popular. Amb aquesta darrera Llei Fonamental, els procuradors havien cancel·lat formalment el Franquisme.¹¹⁹ Eixe mateix dia, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics es va refermar en les seues condicions de suport al govern.¹²⁰ També ho va fer la Taula, la qual va insistir en la seua principal demanda.¹²¹ A més a més, es va conèixer la resposta del govern al prec regionalista dels procuradors valencians en Corts. La instauració d’un règim autonòmic –més enllà de la possibilitat legal d’articular una associació interprovincial– havia d’esperar.¹²²

Clarament, el govern s’havia imposat sobre les forces del continuisme nostàlgic i ara procedia –d’acord amb les organitzacions opositores disposades al possibilisme pactista– a minimitzar l’opció rupturista.¹²³ Vicent СКАЧАТЬ