Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ ruptura l’esmentada condició. Més encara si tenim en compte que, tot i valorar els importants avenços que s’han produït en el grau de consciència del problema dintre del poble valencià, l’exigència d’una expressió institucional concreta no ha passat per l’experiència històrica d’una confirmació lliurement i voluntàriament expressada a través d’un pronunciament democràtic, necessàriament precedit d’un període en el qual la informació pugui ser divulgada sense cap entrebanc.

      Fer de reivindicacions genèricament justes condicions conjunturals irrenunciables pot ésser una política de testimoni, però no una eina per modificar la realitat. Més aviat pot resultar contraproduent de cara a l’objectiu proposat.

      Hom pot preguntar-se qui ajuda més a les forces valencianes i a la Taula a avançar cap a l’autonomia efectiva: aquells que aplaudeixen posicions maximalistes que poden ser avui un entrebanc en la consecució de la ruptura pactada, o aquells que, com els comunistes catalans, afavorim posicions de serenitat i realisme que poden donar a la pròpia Taula del País Valencià una capacitat negociadora més gran i més madura i assegurar millor la pròpia presencia valenciana en tot el procés unitari cap a la democràcia i cap a la conquesta de l’autonomia.

      En aquest cas, l’avenç cap a l’autonomia del País Valencià passa per la consecució de la ruptura i no la ruptura per l’autonomia. La inversió dels termes pot col·locar les instàncies unitàries que ho facin al marge de la realitat política del moment i dificultar la cristal·lització del pacte per la ruptura i, contra la seua voluntat, facilitar la tasca dels qui esgrimeixen objectius avui maximalistes per negociar no la ruptura, sinó la reforma, en millors condicions.

1 Amb caràcter general, sobre la transició valenciana, vegeu V. Rodríguez-Flo-res Parra (coord.), El 9 d’Octubre de 1977. El País Valencià quaranta anys després, Afers, 88, 2017; J. Martí Castelló, Socialistes d’un país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià (1974-1978), València, 2017; J. Millás, Crónicas de la transición valenciana (1972-1985), València, 2015; V. Flor (coord.), De país a comunitat. Valencianisme polític i regionalisme, Afers, 79, 2014; F. Archilés (coord.), Transició política i qüestió nacional al País Valencià, Afers, 67, 2010; B. Sanz i J. M. Felip, 1962-1982. La construcción política de la Comunidad Valenciana, Valencia, 2006; B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición y la democracia valenciana, Valencia, 2006; i J. Sanz, La cara secreta de la política valenciana. De la predemocracia al estatuto de Benicàssim, València, 1982 (reeditat en 2018 per la Institució Alfons el Magnànim).

2 Llei 41/1975, de 19 de novembre, de Bases del Estatuto de Régimen Local (BOE de 21-11-1975) i Decret 3230/1975, de 5 de desembre, por el que se convocan elecciones para proveer los cargos de Presidentes de Diputaciones y Cabildos Insulares y de Alcaldes, de acuerdo con el nuevo Estatuto de Régimen Local (BOE de 10-12-1975). A la ciutat de València, la Junta Democràtica del País Valencià –no, en canvi, el Consell Democràtic del País Valencià– va donar suport a la candidatura del democristià Serafín Ríos Mingarro. L’alcalde Miguel Ramón Izquierdo va resultar reelegit per vint vots front als dos obtinguts per Ríos i l’únic suport aconseguit per Daniel González Tregón. Triunfo, 24-1-1976, pp. 12-13 i Hoja del Lunes, 26-1-1976, p. 10.

3 Decret 111/1976, de 27 de gener, por el que se prorroga la actual Legislatura de las Cortes Españolas (BOE de 29-1-1976).

4 C. Iglesias Selgas, La vía española a la democracia, Madrid, 1968.

5 ABC Sevilla, 29-1-1976, p. 6. A conseqüència d’aquesta voluntat descentralitzadora, es crearen les comissions d’estudi dels règims administratius especials del País Basc i Catalunya. Vegeu Orde de 3 de desembre de 1975, por la que se fija la composición de la Comisión para el estudio de la implantación de un régimen administrativo especial para las provincias de Vizcaya y Guipúzcoa (BOE de 10-12-1975); Orde por la que se modifica la del 3 último, que fija la composición de la Comisión para el estudio de la implantación de un régimen administrativo especial para las provincias de Vizcaya y Guipúzcoa (BOE de 23-2-1976); i Decret 405/1976, de 20 de febrer, por el que se crea una Comisión para el estudio de un régimen especial de las cuatro provincias catalanas (BOE de 9-3-1976). Més endavant, es digué que amb aquell discurs el president Arias «signà la seua sentència de mort política». Vegeu P. Calvo Hernando, Juan Carlos, escucha. Primer balance de la España sin Franco, Madrid, 1976, p. 83.

6 Assistiren a la reunió José María Adán García, Jesús Aparicio Bernal, José Báguena Candela, Tomás Bonilla San Rafael, Roberto Brocal Olmos, Vicente Ferrer Mondina, José García Caro, Francisco Martínez Estenaga, Fernando Mateu de Ros, Francisco Oliver Quirant, Enrique Oltra Moltó, José Miguel Ortí Bordás, Miguel Ramón Izquierdo, Marcos Rico Gutiérrez, Adolfo Rincón de Arellano, José Silvestre Andrés, Gabriel Solé Villalonga, Pedro Zaragoza Orts, Ignacio Carrau Leonarte, Manuel Monzón Meseguer, Julio de Miguel Martínez de Bujanda i Vicente Mortes Alfonso. ABC, 31-1-1976, pp. 5 i 20. Sobre aquesta iniciativa, vegeu J. M. Felip, «1975-1976. Los años previos a la Transición democrática valenciana», a B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición…, op. cit., pp. 132-135; del mateix autor, «El Estatut de los “reformistas azules” del franquismo», El País, 12-11-2003.

7 Vegeu Boletín Oficial de las Cortes Españolas (BOCE), número 1.525, 12 d’agost de 1976, pp. 36.858-36.862.

8 Aquests dos organismes unitaris de l’oposició democràtica valenciana es constituïren en agost de 1975. La Junta Democràtica del País Valencià aglutinà Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), Justícia Democràtica, Moviment Democràtic de Dones, Partit Socialista Popular (PSP), Partit Comunista d’Espanya (PCE), Partit del Treball (PTE), Bandera Roja (BR), Demòcrates Independents del País Valencià (DIPV) i determinades persones vinculades al Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV). Per la seua banda, el Consell Democràtic del País Valencià estava integrat per Unió Sindical Obrera (USO), Unió General de Treballadors (UGT), Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), Convergència Socialista del País Valencià (CSPV), Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Partit Carlista del País Valencià (PCV) i Unificació Comunista d’Espanya (UCE). Sobre la creació d’aquests dos ens, vegeu J. A. Noguera Puchol, «Política y País Valenciano», a J. A. Tomás Carpi (dir.), El País Valenciano frente a la democracia, Valencia, 1977, 2 vols., I, pp. 26-28 y 32; i E. Cerdán Tato, La lucha por la democracia en Alicante, Madrid, 1978, p. 199. Sobre la iniciativa conjunta en favor de l’estatut d’autonomia, vegeu V. Ventura, «Lo que Cataluña ha obtenido por su fidelidad a sí misma», La Vanguardia Española, 28-2-1976, p. 10; «La autonomía, en todas las bocas y todos los programas», La Vanguardia Española, 18-3-1976, p. 11; i «Acuerdos y desacuerdos en la política», La Vanguardia Española, 7-5-1976, p. 11. El text complet de l’avantprojecte d’estatut d’Elx en Arxiu de la Democràcia, 023/3/01.

9 Mariano García Nicolás (Cartagena, 1932 – Madrid, 2001) estava llicenciat en Dret i era funcionari del cos de lletrats sindicals. Va ser secretari general del Sindicato Español Universitario (SEU) (1958-1963), governador civil de Cuenca (1963-1966), Santa Cruz de Tenerife (1966-1969), СКАЧАТЬ