Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ href="#ulink_5dfc7fd7-e30f-5a5f-adfa-a64750694c9d">¹²⁴ La reunió plenària de Coordinación Democrática posà en evidència la divisió entre les organitzacions favorables a la inhibició davant el referèndum i les que propugnaven una abstenció activa.¹²⁵ Eixa mateixa nit, diversos artefactes explotaren contra quatre llibreries de Xàtiva, Saragossa, Albacete i Sevilla.¹²⁶

       L’exclusió valenciana

A finals de novembre, els integrants de Coordinación Democrática i de l’oposició reformista van celebrar una assemblea decisiva en la seu madrilenya del PSP.¹²⁷ Havia arribat el moment de formalitzar el recolzament o el rebuig al govern. Per tal que el referèndum i les eleccions generals tingueren legitimitat democràtica, l’oposició exigia el compliment d’una sèrie de condicions. Entre elles es trobava la d’«institucionalizar políticamente todos los países y regiones integrantes del Estado español». Segons van manifestar a la premsa alguns dels reunits, es tractava de l’aspecte més problemàtic de l’acord. Els representants de la Taula –Josep Guia i Víctor Fuentes– van ser els únics que no van subscriure el document. Aquesta decisió anava a tindre unes conseqüències transcendentals. La Taula no havia aconseguit situar-se dins del perímetre del consens hegemònic. Aquell mateix dia, el govern va adoptar tres decisions rellevants: l’anunci de la visita dels reis a la regió valenciana, la renovació del concert econòmic amb Àlaba i el reconeixement oficial de l’Institut d’Estudis Catalans.¹²⁸

Els esdeveniments es precipitaren i els últims dies del mes de novembre i els primers de desembre de 1976 van ser densos en decisions polítiques de llarg abast. Una vegada obtingut el recolzament a l’esquema reformista, el govern autoritzà la celebració del XXVII Congrés del PSOE.¹²⁹ Es tractava del primer que se celebrava a Espanya des de la fi de la guerra civil. El rei Joan Carles va rebre en audiència les principals autoritats civils canàries.¹³⁰ El valencià José Miguel Ortí Bordás –sotssecretari de governació– pronuncià una conferència en la qual alertava contra els qui pretenien «frenar el pacto» i instaurar un «pluralismo descontrolado y explosivo».¹³¹ Aquella mateixa vesprada els monarques aterraven a València. La visita oficial anava a prolongar-se durant quatre jornades especialment significatives.

L’endemà, 1 de desembre, es va celebrar en la seu madrilenya del PSP una altra cimera de l’oposició democràtica. La sessió va començar amb un succint informe de l’Equipo Demócrata Cristiano sobre la reunió mantinguda amb Suárez, els detalls de la qual les parts van acordar no difondre. Seguidament es va tractar la legalització del PCE i la conveniència que estiguera present en la comissió negociadora. Al no aconseguir-se un acord, l’assemblea va nomenar una comissió amb l’encàrrec de definir una estructura satisfactòria de l’òrgan negociador.¹³² En conéixer-se els criteris de conformació de la referida comissió, es van alçar les protestes de les instàncies unitàries valenciana i canària, així com la de les organitzacions declaradament rupturistes –PTE, MC i ORT.¹³³ Finalment, la representació canària va acceptar la seua exclusió. No, en canvi, els representants de la Taula, Josep Lluís Albiñana –PSOE–, Josep Sos Sancho –PCV– i Josep Guía –PSAN. Tampoc, els membres dels citats grups de l’esquerra marxista.¹³⁴ De res li va valdre a la Taula la seua sol·licitud expressa de formar part de l’ens negociador.¹³⁵ Per la seua banda, el diari Avui qualificava d’excel·lent la representació de les «principals nacionalitats», minimitzava el cas de la Taula com un «problema diferent», afirmava –sense ser cert– que l’ens unitari «renuncia a un representant propi dins la comissió a fi de no bloquejar o retardar la seua formació» i anunciava que aquest «ratificarà probablement avui tot allò acordat, car se senten representats per la resta de representants de les altres nacionalitats».¹³⁶ Pocs dies abans, Amadeu Fabregat –en una columna marcadament displicent– havia deixat escrit que «València no és res».¹³⁷

El mateix dia en què s’acordava l’exclusió de la Taula de la comissió negociadora de la reforma política, el monarca signava el reial decret de cessió gratuïta del vell llit del Túria a l’Ajuntament de València.¹³⁸ El president de la Diputació Provincial –Ignacio Carrau Leonarte– demanava la instauració d’un règim especial «que reconega una personalitat administrativa i política a la Diputació de la nostra Generalitat».¹³⁹ I el vicepresident de la Cambra de Comerç de València –Julio Díez–reclamava l’estatut d’autonomia. Exactament quaranta anys abans, amb ocasió de la sessió de les Corts de la II República, reunides a València l’1 de desembre de 1936, estava previst que s’aprovara el projecte d’estatut d’autonomia de la regió valenciana. No va ser així, sense que transcendiren les raons del canvi sobtat en l’ordre del dia.¹⁴⁰

Exclosa la Taula de la comissió negociadora i conclosa la visita règia, es va constituir el Partit Comunista del País Valencià.¹⁴¹ Aquesta filiació ja no tindria operativitat constituent. Les nacionalitats havien estat definides i llur capacitat negociadora havia sigut reconeguda. Triomfava l’argument que identificava els territoris amb una major consciència de classe amb els territoris amb una major consciència nacional. Al marge quedava la Taula i amb ella la regió valenciana. Emèrit Bono –qui acabava de guanyar una plaça de professor agregat d’Economia Política– exposava les idees del PCE al respecte. La instauració del socialisme havia de ser necessàriament progressiva i requeria de la superació d’una sèrie d’etapes. Primer, calia aconseguir el reconeixement dels drets polítics; després, els socials i –solament en últim termini– podia plantejar-se un canvi de l’estructura territorial de l’Estat. L’estatut valencià no era prioritari. La seua finalitat principal consistia en combatre la concentració espacial de la riquesa.

En absència de representants valencians, la Comissió dels Nou va iniciar els treballs preparatoris de les properes eleccions generals.¹⁴² Segons afirmà Vicent Ventura, «de la ruptura més o menys total s’ha passat a l’acceptació de les regles de joc imposades pel govern passant per damunt de la negociació, que mai no s’ha arribat a encetar». En la seua opinió, pel que fa als valencians, calia resistir i ser tenaç: «ningú deu acceptar que el cor dels Països Catalans sia a Barcelona. Ara com ara, ja es veu que no hi és a la Rambla; és al sud del Sénia, que és on més falta ens fa».¹⁴³ La Taula va organitzar diversos actes en favor de l’abstenció de cara al referèndum de la reforma política que van ser durament reprimits per la policia.¹⁴⁴ Però, els resultats de la campanya abstencionista foren tan pobres com a la resta de l’Estat.¹⁴⁵ Una vegada coneguts, la Plataforma d’Organismes Democràtics no es reuní per falta de quòrum.¹⁴⁶ СКАЧАТЬ