Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ representa el País Valencià ni ideològicament parlant ni territorialment parlant».¹⁴⁷ Aquest acte de protesta va coincidir amb un homenatge a Joan Fuster, celebrat en l’Instituto Nacional de Enseñanza Media de Sueca. Alfons Cucó destacà la «lucidesa i la perseverança» de l’assagista. Ernest Lluch subratllà que Fuster havia aportat al «valencianisme sentimental un model explicatiu del desenvolupament econòmic del País Valencià, la certesa del qual ha estat comprovada dissortadament». Per la seua banda, Joaquim Molas comparà la poesia de Fuster amb la d’altres «catalans perifèrics» com ara Vicent Andrés Estellés. Enviaren escrits d’adhesió Antonio Buero Vallejo, Enrique Tierno Galván i Josep Melià. Parlaren els representants d’UDPV, PSPV, PCV, PCPV, MCPV, PSAN, JSAN i del PDPV. També Manuel Broseta i Vicent Ventura. Javier Paniagua –director de l’institut– anuncià el canvi de nom del centre, el qual per acord unànime del claustre de professors, passaria a denominar-se «Joan Fuster». Tancà l’acte l’homenatjat qui va declarar que havia dedicat tota la seua vida a una idea clara: la defensa de la cultura catalana.¹⁴⁸

L’endemà mateix Adolfo Suárez va rebre Enrique Tierno Galván i Jordi Pujol. El punt seté de les condicions plantejades per l’oposició –referit a les nacionalitats i regions– va ser el més extensament tractat. Pujol –qui havia rebut el suport actiu del PSUC per tal de formar part de la comissió negociadora– va declarar que assumia «personalmente las reivindicaciones de la Taula valenciana, haciéndose eco de sus protestas».¹⁴⁹ La Diputació Provincial de València aprovà una moció en la qual demanava al govern la creació d’una comissió d’estudi del règim autonòmic valencià i un tracte equivalent al reconegut al País Basc, Catalunya i Galícia.¹⁵⁰ Per la seua banda, la Taula va fer públic el seu rebuig a la comissió negociadora per considerar que no representava els «interessos del poble valencià».¹⁵¹

La Taula havia intentat convèncer els altres organismes de l’oposició de la validesa de la seua principal reivindicació: la instauració d’una Generalitat valenciana provisional. En Coordinación Democrática va prevaldre no obstant la idea de restaurar certes institucions regionals vigents durant la II República. D’aquesta manera, l’ens unitari d’àmbit estatal desatenia una les aportacions intel·lectuals més recents de la crítica al marxisme ortodox: que, al marge dels precedents, es podien instituir noves regles i noves formes socials.¹⁵² L’òrgan unitari valencià tampoc va aconseguir contrarestar un altre argument: la invocada insuficient consciència regional dels valencians. Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte que, durant els mesos de juliol i agost de 1976, es va realitzar un ampli estudi patrocinat per l’Instituto de la Opinión Pública. Les conclusions –que no serien publicades fins les darreries de 1977– assenyalaven que València era –juntament amb Barcelona, Canàries i País Basc-Navarra– una de les regions més autonomistes de l’Estat.¹⁵³ La categoria de «consciència de classe» –estretament vinculada a l’arrelament social i influència ideològica del partit comunista sobre els individus– actuava en paral·lel a la de «consciència regional» en contra dels plantejaments de la Taula. El PCE tan sols reconeixia l’existència de tres nacionalitats històriques. Aquestes coincidien amb els tres territoris on el comunisme s’articulava orgànicament a través de partits autònoms –PSUC, Partit Comunista de Galícia i Partit Comunista d’Euskadi–. Emèrit Bono es va referir en aquests termes a la qüestió:

      […] el País Valencià no és una nacionalitat per al PCE, malgrat que pot arribar a ésser-ho amb el temps […] I la raó fonamental d’aquesta creença és el fet que el País Valencià no ha arribat encara a la plena maduresa de la seua consciència nacional.

El PCE pensa que els objectius de la Taula pel que fa a l’autonomia del País Valencià es poden aconseguir millor mitjançant la «ruptura pactada». Què vol dir això? Doncs vol dir que l’oposició democràtica pacta amb un sector important del franquisme un procés constituent. […] L’Estatut i la Generalitat segueixen essent els objectius del PCE al País Valencià, només que, degut a la nova correlació de forces –la «ruptura pactada»–, doncs ha calgut modificar la manera d’arribar-hi. I la modificació rau en el fet que en lloc d’ésser el Govern Provisional del País Valencià seria el Govern de coalició de Madrid que engegaria el procés constituent valencià.¹⁵⁴

Per la seua banda, Manuel Broseta afirmà que sempre havia defensat la impossibilitat de sincronitzar democràcia i autonomia, atesos els problemes insalvables que aquesta pretensió comportava. En primer lloc, perquè complicava la creació d’un estat democràtic, cas de generalitzar-se –com es temia a Madrid i Barcelona– la voluntat autonomista. També, a causa de la insuficient consciència nacional valenciana. A la seua manera de veure, l’única alternativa passava per pactar amb totes les forces democràtiques l’establiment d’un marc estatutari inicial de mínims, que permetera de divulgar les característiques de l’autonomia i els seus avantatges, en vistes a una futura consulta electoral sobre l’estatut.¹⁵⁵

       Conclusió

      L’intent de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià de participar activament en el procés de reforma política espanyola va quedar frustrat. En 1976, les forces democràtiques valencianes havien estat les úniques en articular un únic ens autònom d’acció política coordinada. La generalització –a nivell estatal i regional– i la sincronia –de manera simultània i no progressiva– de la ruptura democràtica i de la conformació de governs provisionals van constituir una demanda de la Taula, constant i polèmica. Des d’aquesta òptica ha de llegir-se la reclamació d’una Generalitat i d’un estatut d’autonomia provisionals, des del moment del trencament amb l’autoritarisme franquista.

      Així mateix, l’opció estratègica per una negociació d’àmplia base política i territorial, a escala estatal, responia al substrat autogestionari de bona part de les organitzacions de la Taula, que va ser percebuda com un dels artífex principals de l’efímera Plataforma d’Organismes Democràtics.

      Com hem vist, tota una altra dinàmica acabà imposant-se. El reconeixement de la legitimitat del segon govern de la monarquia –el reformisme– i la restricció pactista –els moderats– esdevingueren, amb el suport actiu del PCE i dels nacionalistes catalans, bascos i gallecs, els elements clau del nou equilibri polític, el qual –amb continus ajustos–ha perviscut hegemònic pràcticament fins l’actualitat. L’origen de la postergació constituent valenciana cal cercar-lo en aquelles desateses reclamacions plantejades l’any 1976.

       Annex

Per l’autonomia del País Valencià ¹⁵⁶

      La discrepància expressada per nosaltres gira entorn de l’acceptació per part de l’Assemblea de Catalunya de la formulació específica segons la qual la lluita per l’autonomia del País Valencià ha d’expressar-se forçosament amb la formació, al moment de la ruptura democràtica, d’un govern provisional de la Generalitat valenciana.

      Aquest compromís, sostingut amb conseqüència solidària en cas de ser adoptat, portaria de fet l’Assemblea de Catalunya a considerar que no hi ha ruptura СКАЧАТЬ