Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la reivindicació valencianista en estructures polítiques plurals i respectuoses amb la personalitat de cada poble, adreçant els esforços a reinterpretar i modificar, si s’escau, l’Estat espanyol i la Unió Europea.

Fa uns anys, a poc de començar el nou segle, la Unió Europea va intentar aprovar un projecte de Constitució i va habilitar un procés participatiu –la Convenció– en el qual les entitats cíviques, socials i polítiques de qualsevol Estat membre podien aportar les seues propostes i els seus suggeriments. En el cas valencià, només aportaren el seu parer el Govern valencià i l’entitat cívica Unió Democràtica del Poble Valencià. Vull fer al·lusió ací a un fragment de la part preliminar del text que redactà esta entitat,²⁹ perquè crec que s’adiu molt bé a la idea que vull transmetre ara:

      […] s’ha de tindre present que els valencians hem participat al llarg dels segles en estructures polítiques caracteritzades pel seu esperit plural. Primer, des de 1239, data en què es constituïx el Regne de València, participant com a Regne amb institucions pròpies dins de la Corona d’Aragó; posteriorment, mantenint la nostra condició fins i tot amb la unificació de les corones hispàniques durant la monarquia dels Àustries. Però des de començaments del XVIII, amb la irrupció de la dinastia dels Borbons, després del conflicte successori per la Corona espanyola i a conseqüència directa del Decret de Nova Planta, les nostres institucions d’autogovern desaparegueren, fou prohibit l’ús de la nostra llengua i tot el nostre Dret civil propi fou substituït pel de Castella […]

      Des d’esta experiència històrica, els valencians tenim una especial sensibilitat envers les institucions polítiques que presenten fórmules flexibles d’articulació dels diferents espais territorials, ja que, per a nosaltres són una garantia de respecte a la diferència de cada poble, i alhora, asseguren l’obertura i la interdependència entre les diferents comunitats humanes mitjançant instruments democràtics de participació.

      Els fragments reproduïts s’inserixen plenament en la tradició del valencianisme de diàleg que sempre ha apostat per estes estructures policèntriques que tant s’adiuen a la nostra història. La Declaració Valencianista de 1918 reconeixia «la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica» (base tercera). Així mateix, en la base huitena habilitava la possibilitat de «mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat».

      Anys després, Joaquim Reig reivindicava l’articulació del País Valencià en diferents espais territorials en Concepte doctrinal de valencianisme:

      El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures cada volta majors. Refeta la unitat del País Valencià, aspira a la integració d’una sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca, sense minva, ans per a estímul i consagració de la personalitat valenciana; en marxa eixa comunitat, vol possibilitar l’Imperi occità –Imperi, però no en el vell sentit de la paraula– establint contacte amb totes les terres d’Oc. Per este costat s’atenem al ritme cívic i cultural i quan pensem en l’econòmic, escoltem ademés [sic] les veus de la geografia i de la història, pensem en la Gran Ibèria que comprenga tots els pobles hispànics, com fa segles pressentia Camoens. […] És esta trajectòria doctrinal la que noblement ens inquieta i agullona quan algú ens parla dels Estats Units d’Europa.

Bona part dels noms més significatius del valencianisme –com Antoni Senent, Nicolau Primitiu, Martí Domínguez o Vicent Ventura–han apostat sovint per una integració en espais com Occitània, Ibèria o Europa. Cal recordar també el Missatge per a una Europa Unida subscrit el 10 de gener de 1931 i impulsat per notables valencianistes com Romà Perpinyà, Ignasi Villalonga o Joaquim Reig.³⁰

També trobem moltes reflexions contemporànies que s’inscriuen en esta línia. Voldria subratllar, per exemple, la reflexió del professor de la Universitat d’Alacant, José María Tortosa, que en la seua obra Política lingüística y lenguas minoritarias proposa conjuminar la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol amb una voluntat inequívoca de convivència.³¹ Una altra reflexió ben interessant per a superar l’estatalisme i la noció de sobirania que li és inherent és la que formula el professor August Monzon en el seu article «Liberalisme, comunitarisme, personalisme».³²

      Per a finalitzar este article, i aportar idees cara al futur, vull reproduir un fragment de l’excel·lent treball del professor Joan Alfred Martínez Seguí titulat Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme amb el qual em trobe plenament identificat. En la part final d’este estudi l’autor esbossa una estratègia basada en els punts següents:

      – Deixar arrere els plantejaments nacionals del fusterianisme clàssic de caràcter pancatalanista, ja depurats en gran mesura pel valencianisme sociopolític gràcies a l’aportació de Joan Francesc Mira i de les terceres vies, i heretar del discurs fusterià, amb una nova perspectiva policèntrica o federalista, sobretot l’esperit democratitzador en clau moderna i la defensa de la unitat lingüística, cultural, d’espai de comunicació i d’interessos socioeconòmics entre els diferents territoris de parla valenciana-catalana a l’eix mediterrani.

      – Un valencianisme dialògic, que parteix de la contribució de les terceres vies, hauria d’afirmar el poble valencià com a subjecte sociopolític bàsic de l’acció política i de la identitat pròpia. I, a més, des de paràmetres federalistes, hauria de bregar per assolir l’absorció transformadora del model dominant d’estatutisme formal. Així, s’hauria d’acceptar la unió del patriotisme valencià amb un «patriotisme constitucional», entés, no com a «gàbia de ferro jurídica» en mans dels poders centrals de l’Estat en contra dels nacionalismes perifèrics, sinó com a marc institucional flexible que permeta al poble valencià una inserció federal dins d’Espanya i d’Europa.

– Tot l’anterior hauria de servir per a erosionar i, en últim terme, transformar, tant com es puga, el regionalisme hegemònic en ver «patriotisme valencià». És a dir, més en concret, hauria de servir per a contrarestar i laminar al màxim la influència del blaverisme anticatalanista a manera de versió del nacionalisme espanyolista a València, escindint-lo de l’autonomisme estatutista estricte que li dóna legitimitat i desemmascarant clarament la seua autèntica essència antivalencianista i uniformitzadora en clau castellana.³³

Quan estic enllestint estes línies (abril del 2018) s’han precipitat els esdeveniments a Catalunya. Algunes de les previsions més negatives que apuntava l’any 2013 en el meu article «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valenci໳⁴ ja s’han desfermat. Ignore si es podrà restaurar la cordura i la negociació entre el Govern espanyol i el Govern català o si empitjorarà encara més la situació. En qualsevol cas, la urgència de replantejar l’estructura territorial de l’Estat espanyol està damunt la taula. El Govern valencià ja s’ha afanyat a reivindicar la necessitat d’avançar en una línia federalitzant³⁵ i el consens social davant de determinades qüestions com el sistema de finançament o el corredor mediterrani semblen adquirir cada vegada més pes. La necessitat d’aprofundir en la línia d’un valencianisme de diàleg pot reportar nous consensos que permeten reforçar el nostre autogovern.

1 August Monzon, СКАЧАТЬ