Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Puig i Torralva va editar el llibre de Bertomeu Tormo La gatomàquia valenciana (València, 1880), i poc després Martí Gadea escriuria una Burrimàquia alicantina (València, 1904), faula satírica protagonitzada per ases.

      burro -a 1 m. i f. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «–Pués a vosté, com més gran, / li toca dir son parer. / –Burro, com matjor diràs, / que això de grans no es nomena, / sinó tractant de animals» (Tio Cosme Nespla, 2), «És que eres un burro. Mira quin sastre faràs: no saps engañar caragols y engañaràs parroquians» (Garcia Parreño, 1845: 444). Acc. NR al DECat, 1a doc. El recullen Pomares (1997: 66) i Verdaguer (1999: 44). Mot pres del castellà, però documentat en català des del segle XVI, amb el sentit d’‘ase’. Metàfora degradant, vehiculada a través del nom d’un animal al qual hom atribueix culturalment aquestes característiques. 2 m. i f. ‘persona menyspreable’. «Yo festechaba una curra / guapa y de gran cabellera, / y és una valenta burra, / falsa, ingrata y carasera...» (Martínez Vercher, 1865: 24). Acc. NR. En aquest cas no sembla referirse a deficiències intel·lectuals del subjecte, sinó que funciona com un insult, amb un valor poc precís.

      burru-barra, a loc. ‘a la lleugera, sense reflexió’. «no parlava sinó a bulto (...), de mal y mala manera, a burru-barra y no pegant res en terrer» (Rondalla, 17). Loc. NR al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 746) a burro-barra i a burri-barra. Segurament relacionades amb expressions com barrimbarram, barrip-barrap, barrís-barràs, de formació onomatopeica (cf. DECat, I, 679; II, 345; DCVB, II, 329, 331). En occità bourro-bourro ‘précipitamment, à dépêche compagnon, à la hâte et maladroitement, pêle-mêle’, com bourroun-bourroun, bourrou-bourrou, bourrin-bourrant (Mistral, I, 342-343).

      burrutx / borrutx 1 m. ‘nici, ignorant’. «–Adoba’l [l’encisam] (...) / –Y l’oli, borruch?» (Balader, 1872: 21), «Aquella siñora / qu·estaba enfront tan a gust, / menchan-se un panillo! / –Alsa! / Pa-nesi-ño. Haurà burruch?» (Colom, 1874b: 10), «–Qu·eixe cap no te s’apañe! / –Pos a hon vol que l’acompanye? / –A resibir-los, burruch» (Roig, 1879: 8). 2 m. ‘persona brutal, rude, incivil’. «–Tio meu! / Un abràs, y tres y cuatre. / –Que m’allastimes, burruch!» (Escalante, III, 269). Mot NR. 3 fer el burrutx loc. ‘fer el bèstia, comportar-se de forma irracional’. «Después qu·han fet el burruch / d’un modo que no s’esplica, / m’han asustat a la chica / y se’n vol anar» (Escalante, I, 453), «Has vist, Pepico, tu has vist / de quin modo fa el burruch?» (Vives, 1877a: 22). Loc. NR. En Esc. borruig (borrujo), burruig (burrujo), -ja ‘borriquet’. A Santa Pola es coneix el malnom Borrutx, -a (Mas i Miralles, 1994: 74). En castellà existeix el diminutiu burrucho ‘burro pequeño’ (Autoridades, I, 720; Terreros, I, 287), i en terres aragoneses també burruche ‘asnillo’ (Andolz, 1977: 51). A la Canal de Navarrés borrucha ‘burra pequeña’ i borruchet ‘burriquillo’ (Martí, Aparicio, 1989: 29). De vegades, pren un sentit despectiu. Així, a Terol burrucho, -cha és despectiu de burro, -a (Moneva, 2004: 114), a Aiora burrucho ‘abrutado’ (Martínez Sevilla, 1976: 31), a Villena burrucho, aplicat a persones s’usa com a adjectiu, «tanto en sentido apreciativo como despectivo» (Soler García, 1993: 56). Derivat de burro. Com a insult, el sufix -utx (o -uig) aporta una major intensitat o expressivitat. Deu ser una adaptació del castellà -ucho, usat en aquest mot, actuant-hi possiblement la influència del sufix nostrat -utx. Sobre aquest sufix vegeu Duarte i Alsina (1986: 71), Colomina (1991: 53) i Martines (2000: 293). La variació de o / u en el radical segurament té a veure amb l’alternança vocàlica present ja entre el castellà borrico i el derivat regressiu burro.

      burumballa → borumballa.

      buscapessetes m. i f. ‘pesseter, persona que no mira altra cosa que el guany’. «Hi a en España una grandíssima bolichada de lliberals de campanilles (...), que enseguida que apleguen a un empleo, ya no són res més que empleats. Ni són moderats, ni ecsaltats (...) ni lliberals... Què seran? Peseteros només. Buscapesetes» (El Mole, 1837: II, 254). Mot NR. Metonímia.

      busil·lis / bosil·lis m. ‘punt principal, més interessant o més dificultós d’un assumpte, d’una qüestió, substància; interés; dificultat’. «Aí està el busilis» (Mayans, 61), «Lo cert és..., però deixem-o / per a atra segona part, / que el asunte té bussilis, / y per forsa ha de ser llarc» (Martí, 1991: 144), «el asunto té bosilis, / y per força ha de ser llarc» (Tio Bernat, 3), «a la volta, que el busilis / de la festa en ella està» (Tio Cosme Nespla, 3), «Els fransesos no volen a Lluís Felip, perquè chua en tres baralles (...), y en asò està el bosilis» (El Mole, 1840-41: I, 36), «Els asegure a vostés francament que m’he calfat ya prou la testerola en voler asertar el busilis de les tals charadetes» (Tabalet, 138), «Vecham si podem descubrir el busilis de este nocturno misterio» (Donsaina, 26), «Pués ahí està la cosa. En això consistix el bosilis» (El Mole, 1864-65: 406). NR al DIEC i ND al DECat; 1a doc. En castellà es documenta ja a principis del segle XVII. És un dels diversos casos de llatinismes passats a la llengua col·loquial, amb canvis formals i semàntics. En aquest cas sembla tractar-se de la frase llatina in diebus illis, amb una falsa separació (cf. Autoridades, I, 722; DCVB, II, 752; DCECH, II, 704-705; Quevedo, 1924: 178; Calles, Bermejo, 2001: 224).

      butoni 1 m. ‘papu, fantasma que fa por, especialment als infants’. «Diu la mare als chiquets: “Bueno! (...) / Ara cridaré al sereno!” / Ay!, com si els serenos foren / el butoni!» (Tipos d’auca, 144), «Esta frase o modisme burlesch, que fa als giquets y giquetes el mateix efecte de que ja ve·l butoni, l’home barbut, el sereno, y atres modismes semejants» (Tipos, 113). ND al DCVB, 1a doc. Mot ben conegut en valencià (cf. Reig, 1999: 133). Segons Coromines (DECat, I, 528), és un encreuament entre el so que emet el papu (bu) i l’hipocorístic Toni, nom que rebria aquest personatge fantàstic al País Valencià. 2 m. ‘persona que infon temor’. «tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «y tindre sempre al costat / en lloch de dona un butoni / que·m fasa viure espasmat» (El fadrí, 5). Acc. NR. Extensió de la primera accepció. 3 descobrir-se el butoni loc. ‘descobrir-se una trama secreta, una maquinació’. «Si es descubrix el butoni, / mosatros may quedem mal, / pués tenim ya un capital / pa unir-mos en matrimoni» (Palanca, 1874b: 15). Metàfora en la qual deu tenir-se en compte la idea d’ocultació, relacionada sovint amb aquest ésser fantasmal. 4 fer butonis loc. ‘fer por, atemorir’. «M’ha vist y m’ha amenasat. / (...) Per què a este pillo carcoma, / que torna así fent butonis, / no l’agarren més dimonis / que patenetes hi a en Roma? / Ell és brau y yo sóc fluix» (Palanca, 1879: 62). 5 fer el butoni 1 loc. ‘fer por, atemorir, inquietar’. «Que vinga fent-me el butoni / el dimoni en este instant, / y així que·l tinga davant, / vorà qui sóch, el dimoni» (Peyró, 1863: 12), «entre selles / tinc algo que·m fa el butoni» (Guzman, 1900: 15), «y d’eixa llimosna pasa / mentres als gichs fa el butoni / el porquet de sant Antoni» (Troços, 202). 2 loc. ‘rondar (algú) per aconseguir-ne l’amor, fer-li la cort’. «Valga’m Déu, y en quin terreno / em posà anit Lusifer!... / Chità en lo llit ma muller, / y un atra fent-me el sereno! (...) / Mes la dona en tan poc pit / anar fent-mos el butoni / a deshora de la nit!» (Bernat i Baldoví, 1861: 6), «Tres meses dia per dia, / estuve yo relinchando / por la calle de mi novia, / sin desirle ni un vocablo. / Tot era u-ja-ja-ja-jay, / y venga arriba y abaco, / nomás hasiendo el butoni» (Escalante, I, 296), «Un chaval que·s recrea / prop d’esta ingrata (...), / y tu, bèstia, СКАЧАТЬ