Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ un caramel. Recordo el soterrani d’aquell hotel de Kendari on el Beneit Esdentegat em va explicar una cosa molt trista. Quan era jove el van tancar a la presó. Em va dir que havia vist la seva mare per última vegada quan estava tancat. Ella li va dir: «Em sembla que aquesta és l’última vegada que et veuré, fill meu», i una setmana més tard li van fer saber que la seva mare havia mort. El seu pare va morir tan sols dues setmanes més tard. Quan parlava dels seus pares, se li negaven els ulls. Aquestes desgràcies li han deixat una empremta dolorosa: es veu més vell del que és.

      Però ara sembla conscient que està a punt de viure moments molt feliços, sembla que intueix que el seu somni s’està fent realitat. Se li veu als trets de la cara. Que la vida li somriu per fi, encara que hagi arribat a aquesta etapa de la vida envoltat de mort. Això és el que té la mort: quan la veus a prop, la vida adquireix un sentit meravellós.

      Fa l’efecte que la gent que seu al meu voltant té el cap ple de pensaments bonics i d’imatges de somni, tot i que els turmenten records esquinçats i pertorbadors. La fam ha estat una barrera per a l’optimisme. Però ara tothom està alegre. Fins i tot els que mengen o fumen en silenci projecten alegria a l’ambient. La nostra dura odissea s’ha acabat i, des de l’anunci del capità britànic, tothom espera il·lusionat l’arribada de la marina australiana.

      La fam és una força molt poderosa. Ho impregna tot. Un simple festuc, un sol dàtil, pot determinar si vius o si mors. Això és una cosa que he entès els dies que he passat gana al mar. Moltes vegades he vist algú que, d’amagat, es treia un dàtil de dins la roba interior i se l’empassava en un no res, no fos cas que algú el veiés, no fos cas que algú s’adonés que el seu alè feia olor de menjar. Tothom vigila tothom; amb la mirada busquen una boca que mastega o un coll que engoleix.

      Però ara totes les suspicàcies han desaparegut, i això deixa espai per a l’alegria i la bondat. Sentim la felicitat de la beatitud de la vida. Sento que tots els meus malsons s’han acabat, i tot gràcies a aquest vaixell de càrrega. Estic segur que aquesta vegada m’he escapat de la mort; puc donar testimoni de la vida plena que m’envolta.

      En aquest estat, encenc un dels cigarrets que, fa pocs instants, han estat font de conflictes. Quan inhalo, el fum se’m barreja amb la galeta mastegada de l’estómac.

      Amb tot, encara em venen flaixos del malson d’Indonèsia i d’aquest oceà.

      Vagar sense llar. Fam. Lluitar contra les onades, a punt d’ofegar-me.

      M’adono que fa falta temps perquè aquestes escenes fragmentades s’ordenin. Però hi ha una cosa clara: almenys s’ha acabat aquest malson ara que finalment arribo a la darrera etapa del meu viatge.

      El meu pobre estómac, eixut com el tinc, s’imposa i fa fora tots els altres pensaments. Me’l sento, me’l puc imaginar; tot jo em concentro en l’estómac i en el menjar mastegat que hi ha a dins. És com si tingués un òrgan de més al cos. La gana i la set m’han portat fins a les portes de la mort; la gana i la set m’han capgirat totes les altres facultats i me les han dirigit cap als budells.

      Si no fos per algú com la Nostra Golshifteh, potser ara no m’estaria assegut aquí, amb el cul sobre aquest terra tan dur. Potser estaria com el Noi dels Ulls Blaus... al fons de l’oceà. Ara, és clar, l’estat del mar és diferent... d’una calma total i estranya.

      Totes les naus que es dirigeixen a Austràlia es regeixen per una llei salvatge. Si algú perd la vida durant la travessia, el seu cadàver no arriba mai a terra ferma. He sentit dir que els capitans abandonen sense compassió els morts entre les ones. Si hagués mort en aquest viatge, estic segur que haurien llençat el meu cadàver a l’oceà sense pensar-s’hi gens; m’haurien tirat per la borda perquè servís de pastura per als taurons i a peixos estranys.

      Durant el primer viatge, el menjar era el que menys ens preocupava. Però en aquest vaixell, la gent està alerta i amatent; té gana. Fam. El malestar els feia estar en peu de guerra. I quan vaig pujar a bord, jo no duia res de res per menjar, mentre que els altres havien acumulat provisions per a dies.

      El tercer o quart dia d’aquest viatge, quan vam deixar enrere l’última illa que marcava les fronteres d’Indonèsia, vam fer una pausa. Jo tenia tanta gana que perdia el coneixement... Estava famèlic. Forfollant, palpant en una escletxa vora els motors greixosos, vaig trobar un trist cacauet. Era ben negre i brut. Vaig treure’n la capa de brutícia amb l’ungla, me’l vaig ficar a la boca i me’l vaig empassar. Ara que ha passat molt temps, puc afirmar que aquell únic cacauet m’ha sustentat des d’aquell dia fins ara que hem arribat a aquest vaixell de càrrega. Subsistir amb un sol cacauet, quan al meu voltant hi havia qui tenia menjar a la motxilla i a les butxaques.

      Una vegada, durant aquest viatge, estava tan marejat per la gana que em vaig alçar i vaig començar a amenaçar altres passatgers a l’atzar. Recordo exactament la frase que els deixava anar: «Mireu, tinc gana i és ben natural que assalti qualsevol que tingui menjar... i això penso fer!». Una declaració lògica. Potser fins i tot filosòfica. Però feta en un moment en què la fam i la por de morir em desequilibrava. Mirant enrere, m’adono que, en essència, aquella actuació va ser una paròdia del poder. Imagineu la meva conducta, els meus gestos, imagineu-me fent aquella declaració. Imagineu-me a mi, amb les costelles marcades. Imagineu-me, un home a qui se li veuen tant les costelles que es podrien comptar. Imagineu-me en aquest estat intentant imposar-me. Quina escena més ridícula!

      I ara, des d’aquest purgatori, sota la vigilància d’un vaixell de càrrega britànic, reflexiono sobre aquells dies, sobre el punt crític de fam i set a què vaig arribar, sobre la por incessant de les onades.

      Em noto el que m’he menjat als budells com si fos melassa que s’ajunta amb la sang que em recorre per dins.

      Ho sento dins meu, ho puc sentir tot. Sento com em funciona l’aparell digestiu, el sento amb precisió. El meu cos està al caire del col·lapse, ho sento als ossos. El meu cos ara és una estructura òssia. Soc un esquelet cobert de capes de pell cremada.

      Però aquest mateix cos, aquest cos afeblit, també és capaç de sobreviure. Abans d’aquest mos vaig sobreviure a la fam i a la set durant set dies. Era una forma de resistència, una mena de victòria dolça. Una victòria que ha convertit el meu cos en una entitat esclafada i intranscendent.

      Unes quantes persones s’apleguen vora el timó. Deixen anar unes riallades tan fortes que tothom les sent. Es riuen del Pingüí, se’n mofen. El Pingüí jau a la màrfega del capità, amb les mans parades, com algú que es rendeix, i amb les cames, tortes com són, ben eixarrancades, com un ànec. Té els ulls oberts, però la mirada, envidriada, reflecteix el terror que sent. Sembla un cadàver.

      Aquesta nit hi hagut tempesta. El cel rugia i ha començat a caure un xàfec de gotes feixugues i esmolades com dards; llavors el capità ha manat a tots els homes que baixessin a sota coberta. (Això fa que tot el pes es concentri a baix i s’evita que la barca sotsobri. L’estat de la barca era tan deplorable que, efectivament, estava a punt d’enfonsar-se.) El Pingüí és l’únic que no ha fet cas de l’ordre del capità i s’ha estat on és ara, com una planxa metàl·lica estesa a terra. Uns quants han provat d’aixecar-lo, però era com si l’haguessin clavat a la coberta per les extremitats. Així doncs, està en aquesta posició des d’aquesta nit. Potser mentalment encara veu una allau d’imatges de la tempesta. Sembla que no s’adoni gens del que té al voltant, inconscient de l’entorn immediat i del vaixell enorme que ens ha salvat. Sembla com si pensés que el mínim moviment l’ha de matar.

      L’Amic del Noi dels Ulls Blaus li introdueix una galeta a la boca i la hi fa baixar amb aigua. Però ell continua enganxat a la coberta com si fos cola. Ni tan sols s’ha mogut sota el dosser que cobreix la СКАЧАТЬ