El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

      Font: ACA. OR, Lligalls grans, Montalegre, 241, De Moguda XXXXIII, 23-24 i 145-146

Remarquem que es tractava en els casos ara esmentats dels rèdits que podia pretendre percebre el senyor. Perquè el lloçol es distribuïa segons taxes fixades pel costum entre el ferrer, per una part, i el senyor, per altra. Ocasionalment, aquesta distribució es va fer segons taxes fixes. Així, l’any 1289 l’abat de Sant Cugat del Vallès atorgà al ferrer Pere la ferreria de la parròquia de Sant Esteve de Ripollet, que era alou del monestir, amb tot el seu einam. Pere rebria pel treball que realitzaria al seu obrador divuit quarteres de cereal, a compte del lloçol que el monestir recaptava a la parròquia de Ripollet dels masos i dels molins. A més, l’abat li atorgava tot el vi que els parroquians lliuraven en concepte de lloçol.[212]En altres casos podem constatar una distribució proporcional dels rèdits en concepte de lloçol. La part corresponent al senyor de la ferreria acostumava a variar entre un quart i la meitat del que els agricultors donaven en concepte de lloçol. Romeu Durfort, per exemple, es va reservar l’any 1263 una quarta part de tot l’ordi que rebria per la ferreria de Sant Feliu de Llobregat. Les tres quartes parts restants correspondrien al ferrer.[213] En un plet del 1205 el paborde de Palautordera i els monjos de Sant Cugat es queixaven de que Guerau, el ferrer de la ferreria de la parròquia de Santa Maria de Palautordera, emplaçada a l’alou de Sant Cugat, no lliurava al monestir sinó deu peces de ferro, al temps que recaptava en benefici propi el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir benedictí. Els monjos calculaven en més de quaranta quarteres de cereal els ingressos que la ferreria recaptava anualment en concepte de lloçol. A més els monjos afirmaven que Guerau no podia demostrar haver rebut la ferreria del monestir i que per això el lloçol que lliuraven el homes de Sant Cugat havia de correspondre al monestir. El ferrer, per la seva part, argumentà que durant més de trenta anys ni ell mateix ni el seu pare ni els seus antecessors no havien lliurat cap exigència al marge de les deu peces de ferro ja esmentades. A això els monjos respongueren que Guerau no disposava de cap títol (cartulam donationis) per a demostrar que havia rebut la ferreria de Sant Cugat i que era un costum general (generalis consuetudo) que tot receptor d’una ferreria havia de donar la meitat del rèdits d’aquesta al seu senyor. La sentència que va posar fi al plet va donar la raó al paborde de Palautordera i va fixar que la meitat del lloçol seria percebuda pel monestir de Sant Cugat i l’altra pel ferrer pro sua locidacione. A més, aquest va quedar obligat a continuar pagant les deu peces de ferro, o sigui, el cens que el monestir cobrava pel fet d’estar la ferreria emplaçada a l’alou del monestir.[214]

8. RESUM

      El mas, tal com es va difondre al nord-est català a partir del segle XII, representava una explotació que reunia un estoc bàsic i recurrent de edificacions, construccions i pertinences: cases, horts, parcel·les dedicades al conreu de farratges, cereals i vinyes, entre altres. A això cal afegir una arboricultura casi omnipresent. L’accés als espais incultes, garantit a cada mas en virtut del dret d’empriu, proporcionava uns recursos diversos i indispensables per a la bona marxa de l’explotació pagesa. La cabanya mínima d’un mas degué composar-se d’una parella de bous, algun ase o mul, un nombre indeterminat i segurament variable d’ovelles, cabres i aus de corral. Entre l’einam ocupava el lloc central l’arada, a la que s’afegien les diverses altres eines per al conreu i el treball de matèries primeres com la fusta. L’opció per aquest estoc d’elements econòmics corresponia, en primer lloc, a unes estratègies de subsistència ben definides. Els inconvenients del conreu dels cereals, una cultura de baixa productivitat per les condicions climàtiques i per les limitacions tecnològiques imposades a l’agricultor, eren compensades amb el conreu de plantes arbustives i arbòries, resistents a la sequera de primavera i estiu, i amb una dedicació destacada als horts. D’aquesta manera s’associaven a les cultures de caràcter extensiu altres que demanaven una notable dedicació per part dels agricultors. En conjunt estem davant una agricultura basada en un policultiu que exigia una important inversió d’energies, temps i recursos i que explotava terres de naturalesa i emplaçament diversos. La seva integració amb la ramaderia, per altra part, no deixà de ser deficient.

Aquestes estratègies productives han de ser enteses en bona part com una adaptació a un ecotip mediterrani, un ecotip que imposa rigorosos límits a qualsevol desenvolupament tecnològic preindustrial. La incapacitat estructural de superar aquests límits expliquen la fonamental continuïtat de l’agricultura medieval respecte a les tradicions antigues, tant en el que es refereix a l’equipament i l’estoc d’espècies vegetals i animals, com en relació a les tècniques aplicades per a l’explotació dels espais cults.[215] Evidentment, no volem postular un manteniment inalterat de la tecnologia grecoromana. Però, tampoc volem interpretar els canvis que s’observen en els segles medievals com una ruptura en els aspectes fonamentals. Un assaig recent subratlla que la visió corrent de considerar que a l’alta СКАЧАТЬ