Crònica Volum II. Miquel Parets

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de la figura de Joan de Bragança, portuguès, descendent de la dinastia d’Aviz, un candidat nacional, l’únic, per a ocupar el tron en lloc de Felip IV, símbol perfecte d’unitat i d’independència tant a l’interior com a l’exterior», Catalunya i Portugal..., op. cit., p. 247.

5. Joan IV de Portugal (1604-1656), fill del duc Teodosi de Bragança; fou rei de Portugal del 1640 al 1656.

6. Es tracta d’una carta credencial molt interessant per la relació que fa dels esdeveniments i els motius que els produïren, així com de l’autoritat que assisteix a qui es proclama rei de Portugal; es conserva a la BC, F. Bon. 89.

7. Marxà el diumenge 27 de gener, dos dies després de la seva arribada.

8. Jacint Sala, ciutadà honrat de Barcelona i baró de Granera, del braç reial.

9. Rafael Cervera, ciutadà honrat de Barcelona, del braç reial.

10. Vegeu la Carta de los Conselleres de Barcelona al nuevo Rey de Portugal, amb data de 15 de febrer de 1641, i la Carta de los Diputados al nuevo Rey de Portugal, amb data de 17 de febrer de 1641, reproduïdes al MHE, vol. XXII, pp. 378-382.

11. Efectivament, l’ardiaca i canonge Diego Jover, en carta de 5 de març de 1641 adreçada des de Tolosa als Diputats del Principat de Catalunya, dóna la següent informació: «Al últim del passat, arribà en esta ciutat de Tolosa Jacinto Sala, embaxador anomenat per V. S. al Rey de Portugal: som nos molt alegrats ab sa vinguda: demà parteix pera Burdeus», MHE, vol. XXII, p. 414.

      [106.] Los vots y promeses féu la siutat de Barcelona si Déu nos donave victòria

Veyent la siutat de Barselona que les cosas de la guerra anaven tan mal posades per a quantra nosaltros, feren moltes prometenses si Déu nos donave victòria. Y axí, primerament, diré les pregàries que·s feren per les iglésies. No·s poden donar entenent, ab la ploma, les profesons que cada dia feyen, acudint a santa Eulària y a santa Madrona (que en aquell tems la tenían a la Seu) y a sant Ramon y altres pars; acudint, ab dites profesons, tanta multitut de pelegrins que no·s pot dir, cridant a Nostro Senyor: «Misericòrdia!», y que Déu nos donàs victòria quantra nostros enemichs. Y segurament va hoir Déu nostro senyor alguna ànima pura, tanta companyeta¹ que y avia, que lo mirar-o causave terror; considerar que tanta companyeta sense culpa avia de patir, y avían de éser degollats com uns ignosens, sense culpa alguna; [76r] veure la gran multitut de gent que acudia a les iglésies; que ab moltes pars de contínua estave lo Santísim Segrament patent, y ab algunes iglésies le y tenían tota la nit, per a comoure los ànimos a la gent; que, entre tans, sempre Déu ne hohí algú.²

La siutat, en aquest tems, no estave descuydada, tant en lo espiritual com en lo temporal. En lo espiritual, acudint a Nostro Senyor ab prometenses y pregàries, y en lo temporal, acudint, ab monesions y provisions de armes y altros pertrets de guerra, allà a ont convenia. Se desliberà, primerament —si Déu nostro senyor nos donave victòria—, de que lo dia de Santa Eulària, tots los anys, se avia de fer una professó solemne, com la del dia de Corpus, aportant en ella lo imatje de santa Eulària; y que, per aquest any, se’n fes un·altra professó, de la matexa manera, lo dia de Santa Madrona, aportant en ella lo cos de la gloriosa santa;³ y se prometé de canonitsar lo gloriós sant Olaguer, pus tots aquestos sans patrons de aquesta siutat nos⁴ avían de alcansar victòria, com està dit.

Y axí, lo dia de Santa Eulària,⁵ que·s trobave aquex any lo dia de Carnestoltes, se féu una solemne profesó, com la matexa de Corpus, ab totes les banderes de confraries y demés coses que y solen anar lo dia del Corpus; acudint en ella, devant y darrera la custòdia, tanta multitut de atxes de tots estamens que may no s’era vist; concluent dita professó lo[s] senyós diputats y oidós que alesores se trobaven en Barcelona.

Y lo dia abans se feren tantes alimàries per tota la siutat, y lo dia aprés —que eren los dies de Carnestoltes—, que era cosa de mirar; y ab tanta quietut com may se sían fetes alimàries. Y se llevà que no y agués ninguna bullísia de Carnestoltes per via de màsqueras ni balls, com si may n’i agués agut; y axí, la gent obeí ab tal manera que totom era tornat caputxí.⁶

      Y tanbé, lo dia de Santa Madrona, se féu la matexa professó ab molta lluminària. Y lo vespre abans, moltes alimàries, que era cosa de vèurer; que no·s cansave la gent de festejar a sans que·ns an fetes tantes mersès y nos an afavorit a les nesesitats, com s’és vist per la obra.

      No puch tanpoch cansar-me de referir les novenes y pregàries que la gent feya per les iglésies; que tot sovint, per los carrés, trobaven molta moltitut de companya y donzelles, com a peregrins, ab cristos y llums, cantant les letanies y anant a vesitar les esglésies de què tenían devosió; suplicant, de una part, als sans que·ns perseverasen en les victòries y, de altra part, donant-los moltes gràsies de la victòria nos avían alcansada; acudint-hi molta gent particular y moltes dones descalses y moltes donzelles grans, escabellades, que era cosa de alabar a Déu nostro senyor.

      Què diré tanbé de les prometenses secretes avían fetes los particulàs de Barcelona: tantes novenes, a peu descals, a santa Eulària y santa Madrona; tantes anyades a visitar dites santes, que seria nunca acabar. Però, per molt que fesen, no fèyem lo que·ls devíem, pus per medi dels sans avíem alcansada la victòria. Y moltes altres devosions secretes se feren que no·s cómptan.

1. companyeta: ‘mainada’, en to afectuós.

2. En general, tota la resistència catalana contra l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez estigué impregnada d’una gran efervescència religiosa. Segons el cronista del capítol de la catedral de Barcelona, «en dits dies lo Santíssim Sacrament [estava] patent en las iglésias de Barcelona, sent visitat aquell per los naturals della ab molta pietat». I tampoc mancaren aparicions miraculoses. Segons relata el mateix cronista, el dia 26 de gener, quan les tropes castellanes assaltaren la ciutat, una monja del monestir de les caputxines, sor Marta, anuncià la victòria catalana. Vegeu Antoni Simon, Cròniques de la Guerra dels Segadors, op. cit., pp. 223 i 234.

3. Concretament, la decisió de llevar les carnestoltes, fer una processó anual per Santa Eulàlia i oferir a la patrona de la ciutat una llàntia de plata es prengué el dimarts dia 8 de gener de 1641. Vegeu el MNA, vol. XII, p. 586.

4. nos: al ms. «nons»; corregim d’acord amb el sentit.

5. El 12 de febrer.

6. totom СКАЧАТЬ