Crònica Volum II. Miquel Parets

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ De com morí lo diputat eclesiàstich Pau Claris

Ab molta rahó se pot dir que lo diputat Pau Claris, diputat eclesiàstich, fou la redemsió y amparo de Catalunya, pus ell fou lo que aportave lo timó de tot y lo que feya més, ab sa presènsia y bona doctrina, que altros ab dinés. Com se demostrà ab la vigilànsia y cuydado sempre tingué en los negosis de les guerres, axí en aportar los negosis de Espanya madurament, anant sempre ab peus de plom, suplicant una y moltes voltes al rey se servís alsar la mà en les prevensions de guerres se feyen contra aquest Prinsipat, y que miràs ab ulls de clemènsia aquesta provínsia, y que no·s volgués perdre de aquexa manera; suplicant-lo, axí ab enbaxadós com ab memorials y proclamasions y notísies, com està dit, sense poder aprofitar ni los prechs de religiosos ni altres exortasions. Y, de altra part, tanbé tingué grans vigilànsies en les prevensions de gueres y demés cosas nesesàries per a lo sustento y recuperatió de la provínsia, tenint ab dites coses, lo dit senyor, mols pesàs y desguts de uns y de altros, que, qui serveyx un comú, és inposible poder donar gust a tots. Tingué tanbé, lo dit senyor, mols mals ratos, axí de nits com de dies; tenint mals menjàs y mals dormís;¹ acudint, ab tantes puntualitats, a la Diputasió y allà a ont era menester, de tal manera que no tenia may un punt de sosego per a que ho prenia tant per propi com ningun català hi aja agut; que bé ho demostrà lo cuydado tan gran tingué lo dia de la pelea, no parant un punt, anant animant a tot lo món, com està dit. Y axí, féu tan aquex bon senyor per aquesta terra, que may no morirà per los catalans, que seria nunca acabar; que seria menester alsar una estàtua de bronze per memòria sua, pus ab tanta fervor y voluntat feya les coses. Que bé demostrà lo amor que·ns tenia, dins breus dies, pus podem dir que axò li costà la vida, pus era inposible que un cos humà pugués resistir lo treball gran que ell tenia.

      A vista de sa major glòria, aprés de aver alcansat lo que tant desijave, aprés de aver tinguts tans pesars y desguts, al tems que avia de tenir lo major descans, al tems que avia de éser premiat de ses bones obres, volgué Déu nostro senyor que enfermàs de una malaltia de la qual morí, y volgué Déu nostro senyor premiar-lo en la glòria, que són los verdadés premis.

Enfermà, com està dit, de una malaltia de la orina.² Y poder dir les pregàries que per la salut de aquex senyor se feren seria nunca acabar: axí dels particulars com dels comuns, axí dels cabos fransesos que·s trobaven assí com dels monestís de religiosos y religiosas. Y com Déu ho té determinat no y bàstan remeys; que podem dir que Déu lo volgué, y que Ell volgué donar-li lo premi de ses bones obres, que no y avia premi bastant per ell en la terra, y que Déu volgué premiar-lo en lo sel.

Morí, lo dit senyor, divendres ho dijous, al darrer de fabrer 1641.³ Y morí en casa de son germà, miser Claris. Y lo enterraren lo endamà, que era divendres, al primer de mars. Y feren-li un enterro molt onrrós, anant-hi tots los monestís y parròquies de Barcelona ab las creus; y avien-li fet cos present, y tots, axí com arribaven, pujaven dalt a fer-li ensolta;⁴ y avien-hi moltísimes atxes y grandísim[s] dols per les parets; asistint al dol los demés diputats y oïdós y la noblesa de Barcelona, y fransesos que·s trobaven en Barcelona, com és lo mosur de Serinyà y Aubiny y altros. Y axí lo aportaren, ab tota aquexa solemnitat, a enterrar-lo a la església de la comanda de Sant Juan, a l’entrant per lo portal major a mà esquerra, a la capella del Cristo, que era sua.⁵ Y tot[s] los senyós del dol seguien darrera, molt endolats, aportant lo cap del dol lo diputat militar y oïdor eclesiàstich. Y lo difunt lo aportaven alt, a coll de òmens, revestit com si volgués dir misa, ab mols geroglífichs per lo entorn del túnbol.

Estava la iglésia de Sant Juan tan plena de gent com may sia estada. Digué lo offissi lo senyor dagà Pau del Rosso, dagà de la Seu de Barcelona; y va-li predicar [77v] les onrres lo lector fra Gaspar Sales y Belart, de l’orde de Sant Agustí, predicador aventatjat, y sermó de repente, que dexà pasmat a totom. Y eren prop de les dues ores de la tarda com lo enterraren, perquè se li digué lo offissi ab molta solemnitat y molta cantoria.⁶

Lo terser dia de les absèquies se li feren les onrres a la Diputasió.⁷ A la sala gran, a ont fan la festa de Sant Jordi, avien-hi parat lo altar com lo de l’endamà de Sant Jordi —quant acostumen dir lo aniversari de les ànimes—, asistint en ell los diputats y demés noblesa de Barcelona y fransesa. Predicà les onrres lo matex predicador Sales, que tingué un poch de espay de estudiar-lo, y féu un sermó tant aventatjat que dexà a totom molt content; que, per ser sermó tant aventatjat —aquex y l’altro—, a petisió dels senyós diputats los feren estanpar.⁸ Y axí, aquí dónan fi les absèquies del canonje Pau Claris, que Déu lo tinga en lo sel.

Y dins pochs dies ne tragueren altro en lloch seu. Y hisqué un parent seu que·s deya lo canonje Soler,⁹ canonje de Urgell.

1. dormís: al ms. «dorims».

2. Tanmateix, a partir de diversos informes francesos, Josep Sanabre va apuntar que probablement Pau Claris fou víctima d’un enverinament perpetrat per agents espanyols. Vegeu Josep Sanabre, La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640-1659), Barcelona, 1956, pp. 139 i seg.

3. «Dijous, a XXVIII [...] ses senyories reberen un recaudo de part del doctor Francesch Claris [...], com la nit passada a las onse morí lo senyor deputat ecclesiàstich, son germà», DGC, vol. V, pp. 1146-1147.

4. ensolta: llegiu «absolta».

5. Claris fou enterrat a l’església de Sant Joan de Jerusalem, derruïda el 1886. Per als detalls de la tomba i de les seves despulles, que foren finalment perdudes, vegeu l’article d’Agustí Duran i Sanpere, «La tomba de Pau Claris», Revista de Catalunya, 13 (juliol 1925), pp. 15-27.

6. El sermó es predicà el dia 1 de març de 1641. Segons el MNA, en els oficis a l’església de Sant Joan de Jerusalem hi hagué «tant concurs de gent en dita iglésia que no si podie entrar [...] y a mitg ofici y agué sermó lo qual predicà lo pare fra Gaspar Sala y Berart de l’orde de Sant Agustí, lo qual digué en dit sermó grandíssimes proesas y alabanças de dit senyor avie fetes per sa pàtria dignes de tots las estimassen y preguessen a Déu per sa ànima» (vol. XII, pp. 608-609).

7. Els funerals de la Diputació foren el dia 4 de març i també predicà fra Gaspar Sala.

8. los feren estanpar: amb el títol Lágrimas catalanas al entierro del diputado Pablo Claris dedicadas al Excelentíssimo Señor Juan Armand, cardenal, duque de Richelie, [Barcelona], Gabriel Nogués, 1641 (consultat exemplar de la BC, F. Bon. 6199).

9. Josep Soler, canonge de la Seu d’Urgell. Era cosí germà carnal СКАЧАТЬ