Matèria. Mercè Rius i Santamaria

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ sensitiu com a factor necessari. Però, contra els pronòstics de l’idealisme i/o realisme vulgar, com més afinada es mostri la sensibilitat davant de l’obra, l’experiència que se n’obté més s’allunyarà de l’experiència del real. És clar que això ho dic des d’una concepció de l’art antagònica del disseny publicitari, hereu actual d’aquella llegenda antiga sobre els ocells que es volien cruspir el raïm pintat de tan bé com ho estava. En suma, el fet que l’experiència estètica es desenganxi de la realitat efectiva –potser fins a perdre-la, transitòriament, de vista– s’ha de considerar més un mèrit que no un demèrit dels òrgans sensorials.

      Almenys d’ençà que Tomàs el Bessó adduí del Crist ressuscitat «si no fico la mà al seu costat no ho creuré» (Jo 20: 24-29), i fins al capítol introductori de l’ABC of Relativity, el sentit del tacte (menyspreat, tanmateix, per la filosofia) s’ha entès com el més fiable, des del punt de vista del subjecte, pel que fa a la realitat dels objectes. Val a dir que Russell ho aplica al sentit comú, no pas a la ciència. Ens fa l’efecte que coqueteja una mica amb les virtuts del tacte per tal de retre tots els honors tradicionals a la nitidesa de la visió, l’única facultat sensible amb què compten les observacions directes de l’astrònom. Naturalment, el tacte arrossega prejudicis acientífics, incompatibles amb les veritats epistemològiques. I, d’altra banda, en la vida de cada dia no es pot assegurar que les al·lucinacions tàctils resultin significativament me-nors que les òptiques. Però aquesta és la qüestió: que tot plegat no resulta significatiu, que té una importància secundària, ja que no es tracta d’un criteri objectiu de realitat, ans del sense of «reality»–així, entre cometes, ho anomena Russell.² Es tracta de creure en allò que es percep. La qual cosa vol dir que la incredulitat de l’apòstol Tomàs el Bessó, quan demanava tocar el Ressuscitat, no s’ha de confondre amb el defectiu sentit de realitat. Ell apel·lava al tacte per no haver d’admetre la veritat que li explicaven els seus companys, notòriament absurda, no gens convencional. De tota manera, l’autèntica creença li havia de venir de la seva fe en la persona de Jesús.³

      En aquest aspecte, no hi ha res més gratificant que les experiències místiques. Segons els testimoniatges, qui «entra en èxtasi» (oxímoron) sent que no hi ha cap separació entre la seva pròpia existència i la realitat que, en estat normal o subjecte a les normes de la raó, experimenta com a aliena. La individualitat es desprèn dels seus límits fonent-se en el si de l’U com a única realitat vertadera; tant és així que el sentit de realitat es viu afirmativament i amb escreix. Aquesta mena d’experiències, en general els filòsofs les tenen per irreductibles al seu discurs, alguns d’ells amb unció, i la majoria, amb la convicció que no hi toquen. El 1938, en una obra de ficció, La nàusea, Sartre plasmà la fallida del sentit de realitat amb unes descripcions d’estats psicològics que, justament, semblen els negatius –si no escarnis– de l’experiència mística: «La Nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, pertot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.»⁴ Ara, la tal «nàusea» emana dels objectes; no la provoca l’absència completa de límits, sinó l’al·lucinada presa de consciència que les formes s’estan enretirant dels éssers existents. Al seu protagonista, Antoine Roquentin, l’experiència li sobrevé quan, en lloc de fer servir les coses –ergo, en lloc d’anomenar-les amb el llenguatge dels homes–, es manté prou inactiu per adonar-se que el «toquen», en sentit físic i emocional: «Els objectes no haurien de tocar, ja que no viuen [...]. I, a mi, em toquen; és insuportable. Tinc por d’entrar-hi en contacte com si fossin bèsties vives.»⁵

      Havent-se distanciat de la veritat humana, fins a l’extrem que el nom de les coses se li torna estrany de vegades, Roquentin s’ha d’encarar amb la realitat nua, sense l’embolcall lingüístic. Per això les coses es des-objectiven al seus ulls. Una realitat deshumanitzada –«la natura sense els homes»–⁶ és el que espera a l’individu confinat en la solitud de la seva consciència. I no obstant això, no hi ha cap experiència de la realitat tan directa com la consciència de l’existència pròpia. Tota la resta en depèn, perquè la consciència dels objectes remet sempre a la consciència d’un mateix. Aquesta és el reflex («un reflex que és la seva pròpia reflexió», segons L’ésser i el no-res) que acompanya –per tant, obre i/o il·lumina– la consciència de món. Sartre adverteix que no es tracta d’autoconeixement. La metàfora emprada d’un interminable joc de reflexos (el solitari reflex que s’emmiralla ell mateix, escàpol de si mateix, sense tancar mai circuit) il·lustra la impos-sibilitat del «retorn sobre si mateix».⁷ De fet, Descartes va cometre l’error de deduir «sóc o existeixo» a partir del «penso» (cogito ergo sum). Ben al contrari, per poder pensar, cal abans existir –com a ésser conscient. En resum, la consciència no és el jo, el qual implica una posterior reflexió que ja estarà basada en la dualitat de subjecte i objecte.

      La consciència de l’individu humà no és interioritat, sinó existència: és fora (ex-), en el món. I l’única manera de ser fora en el món –de ser-hi– consisteix a desenvolupar-hi la pròpia acció. Només actuant pot l’ésser-conscient preservar el sentit de la realitat.⁸ Aleshores es pot «tocar» ell mateix, per bé que es tocarà en les coses, a través de les coses. D’aquí ve el drama de La nàusea: la consciència pateix el vertigen de la seva pròpia buidor. Solitud és despossessió. Roquentin expressa amb tota claredat que no té res propi, llevat del cos: «Jo no posseeixo sinó el meu cos; un home tot sol, amb el seu cos solament, no pot aturar els records; passen a través d’ell. No hauria de queixar-me: només he volgut ser lliure.»⁹ Aquest voler fracassa quan l’individu es pensa que, per alliberar-se, n’hi ha prou amb abstenir-se de les convencions. A la fi, potser s’estalvia d’usar el masegat llenguatge de la comunicació humana; però, a canvi, despullats dels seus noms, els objectes se li tornen agressius en llur mateixa inanitat. En comptes de deixar-se tocar, són ells que el toquen. L’in-dividu arriba al súmmum de la passivitat. I el seu sentit del real s’esfuma en vista de la conducta apegalosa de les coses, que han deposat ara llur resistència habitual als esforços físics de qui les manipula. Sense actuació, cap resistència, i sense resistència, cap indici de realitat.

      El cos del solitari de novel·la s’assembla més a la res extensa de Descartes que no pas a la corporeïtat ontològica que Sartre teoritzarà, l’any 1943, a L’ésser i el no-res: l’ésser-conscient «ha de ser tot sencer cos i tot sencer consciència».¹⁰ D’entrada, pot xocar que una substància (el cos) i un pur joc de reflexos (la consciència d’un mateix) s’hagin de recobrir mútuament com si fossin tot u. Però una entitat etèria, pura reflectivitat, bé deu necessitar un cos per intervenir en la realitat a la qual està abocada com a consciència de món. A saber, calen mans per obrar i sentits per percebre. Tanmateix, de què valen a Roquentin les seves mans i els seus ulls hiperexcitables? En lloc d’un cos que és tot sencer consciència i una consciència que és tota sencera cos, ens ofereix l’anguniós espectacle d’una consciència atrapada en un cos i, alhora, un cos atrapat en una consciència. O potser més ben dit, citant les seves pròpies paraules: «Es veu [la consciència] de part a part, tranquil·la i buida entre les parets, alliberada de l’home que l’habitava, monstruosa perquè no és ningú [personne].»¹¹ Tan bon punt la deshumanització característica del solitari –orfe de mots– allibera la consciència, ell pateix la nàusea, com a somatització de l’angoixa. Al seu voltant, l’existència de les coses passa per alt la metàfora nietzscheana: són, però no respiren. Gens de porositat en-lloc, tot és ple a vessar d’ésser. I a l’home inactiu, la llibertat se li fa baldera: li ve gran. Només li resta un cos –entre buit i embafat.¹²

      Per Sartre, el quid de la qüestió no està en el fet –d’altra banda, innegable– que la ingràvida consciència ha de menester un cos per tocar de peus a terra, sinó en la possibilitat que el cos es guanyi la lleugeresa de la consciència: Glissez, mortels, n’appuyez pas (llisqueu, mortals, no us repengeu).¹³ Durant la lliure actuació en СКАЧАТЬ