Matèria. Mercè Rius i Santamaria

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ no en direm real de la cosa que pugui aparèixer enmig de l’experiència més colpidora del món si no respecta els principis de la lògica. En suma, l’idealisme se sosté en la vellíssima creença que només és real allò que és possible, i només és possible allò que és pensable sense contradicció.

      Tanmateix, l’individu humà manté amb l’acte de contradir-se una relació que sembla contradictòria al seu torn. D’una banda, hi té força tirada, i d’una altra, se’n ressent mentalment si hi cau. Aquesta duplicitat arrela en l’estructura binària del llenguatge, vertebrat pel «sí» i/o «no». En qualsevol moment, la negació (el «no», de tots dos monosíllabs, el generador) pot sobrevenir allà on hi ha una afirmació (el «sí», normalment elidit). I mentre que aquesta no afegeix cap determinació a l’objecte afirmat, la negació sobrevinguda n’altera les determinacions inicials. Hi ha, certament, una contrapartida del «sí» pur sense matisos (que infiltrarien negacions). És el «no» de refús integral. Però significa «no cal parlar-ne més». Si en parlàvem, de la negació d’A en sortiria B o C o D, etc. En fi, sigui com sigui, el B que resulti de negar A durà –o s’endurà– en la seva pròpia constitució l’A que nega. Comprenent-lo dins seu com a negat, no en farà mai net del tot. En semblant potència de la negació s’aferma el pensament de Hegel, a qui Nietzsche reconeix la lloable intenció de vèncer l’eixorquia de la lògica formal com a fals principi de realitat:

      Nosaltres, els alemanys, som hegelians, encara que mai no hagués existit un Hegel, en la mesura que nosaltres (en contraposició a tots els llatins) atribuïm instintivament a l’esdevenir, a l’evolució, un sentit més profund i un valor més ric que a allò que «és» –gairebé no creiem en l’autorització del concepte «ésser». En tot cas som hegelians en la mesura que no estem disposats a concedir a la nostra lògica humana que sigui la lògica en si.¹

      L’autor fa un evident ús de la hipèrbole en el «som hegelians». Tan poc seguidor de Hegel es declara que ni tan sols li cal que aquest hagi existit per prendre la iniciativa ell mateix –astre sense atmosfera– d’afirmar l’esdevenir insubmís a la lògica binària dels humans.² En la seva interpretació d’Heraclit, segons la qual la vertadera realitat era una lluita de contraris, s’havia basat en la sentència «la guerra és el pare de totes les coses».³ Al primer cop d’ull, en podríem treure la impressió que també ell extrapolava les estructures lingüístiques a la realitat, és a dir, que Nietzsche incorria en allò mateix que criticava. Però hi ha d’altres maneres d’entendre-ho, com ara aquesta: Heraclit ensenyà als mortals que són llurs encarcarades opinions les que els fan ballar el cap amb els contraris; per exemple, en percebre bíos i biós (vida i arc) com gairebé iguals i alhora tan diferents que l’un nega l’altre. Als homes, l’esdevenir se’ls escapa perquè només poden conèixer objectes. Altrament, en un món on tot esdevingués de continu sense aturar-se mai, no hi durarien gaire. Han de menester que alguna entitat subsisteixi –per això dita substància– a través dels canvis. D’aquí ve l’encarcarament de la lluita tal com ells, pel cap alt, poden copsar-la: només polaritzada. Sarah Kofman ho glossa advertint que, les contradiccions, els humans les refusen –i han de refusar-les– perquè estan mancats de la força necessària per assumir-les. Aquest és el motiu de debò que, al llarg de mil·lennis, s’ha intentat dissimular sota l’ideal de l’autocontrol i la voluntat de marcar límits a les realitats que semblen esquivar-los: tant la realitat anímica de les passions, els sentiments, etc., lliurats sovint a l’ambivalència, com la realitat política congriada en les lluites de poder.

      De l’època de reflexió sobre Kant i Schopenhauer prové Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873), un bell opuscle que Nietzsche deixà inacabat, i que encetà adoptant l’estil de les faules:

      En algun racó remot de l’univers centellejant que s’escampa en innombrables sistemes solars, hi va haver una vegada una estrella en què animals llestos van inventar el coneixement. Va ser el minut més arrogant i més enganyós de la «història universal»: però va ser, tanmateix, només un minut. Després de poques alenades de la naturalesa, l’estrella es va congelar i els animals llestos van haver de morir.⁴

      Perduda en la immensitat de l’univers, la «història universal» –de què els homes s’imaginen protagonistes– n’ocupa a penes un minut. Però, quant de temps hi serem encara, de segon en segon fins a seixanta, posat que ens hàgim de prendre seriosament això que Nietzsche ens transmet com a «invenció d’una faula»? Prou que ho deu considerar factible, tot i així, ja que gosa parlar del futur amb el caràcter inexorable que hi dóna el temps verbal en passat.

      Com a narrador, val a dir-ho, Nietzsche s’ha revestit la màscara dels extraterrestres de Russell, aquells «que recordarien el futur i haurien d’inferir el passat». Al capdavall, ningú no pot recordar la seva pròpia extinció. I això no obstant, qui la vulgui fer objecte d’un relat, haurà de confegir-lo com un impossible record del futur, talment com si aquest ja hagués passat. Sortosament, compta amb l’ajut de la gramàtica, que li facilita un temps verbal anomenat «futur anterior» en algunes llengües llatines (la nostra en diu futur «perfet», ergo «acabat»). A més, en el fons, atès que l’esdevenidor està subjecte a la contingència, tota inferència obté el seu grau de necessitat del passat, mirant cap allò que ha estat. Tret que hom miri –no resulta incompatible– cap a allò que és; altrament dit, cap a allò que pertany –ja– a l’ordre de l’etern. A l’eternitat dels nombres i/o l’eternitat dels astres.

      Es glaçà l’estel on feien la viu-viu uns animals molt llestos (kluge). I sembla que ells mateixos –de massa arrogants?– en van tenir una bona part de culpa. Potser no eren tan intel·ligents com creien i no van saber preveure ni afrontar el daltabaix. O potser van escampar pertot arreu la gelor mortal de les seves pròpies ànimes, enderiades a preservar la freda neutralitat d’una invenció que anomenaven coneixement. D’invenció humana el qualifica Nietzsche, la qual cosa pot estranyar de bell antuvi, ja que també les altres espècies vives disposen d’òrgans processadors de la seqüència estímul-resposta. Fins i tot n’hi ha bastants de dotades de consciència, si més no, com a estat d’alerta enfront dels esdeveniments externs. Ara bé, si el coneixement és exclusiu dels humans, aleshores, no es redueix ni a la sensibilitat ni a la consciència així entesa. Per tant, anem de dret a concloure que Nietzsche reserva el nom de «coneixement» per a la forma lingüística de relació dels individus amb el medi.

      L’exclusivitat del coneixement lingüístic és una premissa llargament sostinguda, per desestimació de les analogies amb el llenguatge humà que suggeria la conducta d’algunes altres espècies; adés perquè s’hi observava (Aristòtil, en les abelles) uns sofisticats mitjans de comunicació intraespecífica, adés perquè calia justificar (Descartes, dels lloros) una festejada habilitat en la imitació de la veu humana. Comptat i debatut, els filòsofs van escollir la puresa abstracta dels conceptes com a tret definidor del llenguatge dels homes. Més abstracte, però, resulta el llenguatge de senyals, ja que basta una qualitat aïllada de l’objecte emissor (senyal acústica, llum de color, etc.) per induir la conducta reglada del seu perceptor. Tanmateix, es veu que solament l’abstracció conceptual –i no la sensorial– ha merescut l’orgullosa admiració dels filòsofs. El concepte pel concepte, això admiren. Nietzsche ho critica mitjançant una inversió de l’ordre canònic entre lògica i retòrica: el significat conceptual dels mots –erròniament qualificat de sentit propi– no és anterior, sinó posterior al seu sentit figurat o metafòric. Ho prova, de cara al nostre tema, el mot hýle, que els grecs usaven per designar la fusta, i Aristòtil, el seu concepte de «matèria». Llavors es tractà d’una sinècdoque.⁵

      Un concepte és l’esquelet d’una metàfora creada en temps immemorials. L’acte d’afigurar-se un primer nom per als éssers existents obeïa –obeeix i tostemps obeirà– a una mirada d’artista. Llàstima que els homes, oblidant-ho, s’han tornat uns mentiders. СКАЧАТЬ