Matèria. Mercè Rius i Santamaria

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de la seva desaparició:

      La mort del gènere humà fóra una totalització real per aturada absoluta del compte. I la consciència permanent, si bé no temàtica, d’aquesta aturada fa sorgir per a tothom, doncs, l’anticipació d’una veritat del gènere humà. En tant que sempre és possible una totalització del gènere humà, hi ha una veritat del gènere humà [...]. Però, en qualsevol cas, cal que hi hagi algú per tancar els ulls de la humanitat. I essent aquest algú impossible per principi, l’home és l’obrer d’una veritat que ningú no coneixerà mai.¹¹

      Val a dir que Sartre pensa la veritat com una experiència singularitzada de la realitat externa que cada individu ha d’oferir als altres, per tal que –lliurement– l’assumeixin o la rebutgin. Ara, la decisió teòrica de confiar la veritat humana a la llibertat individual, en lloc de sotmetre-la a la necessitat de la raó –com la sotmet la tradició culminant en Hegel–, també presenta greus inconvenients. Hi ha, per exemple, la possibilitat apuntada a L’existencialisme és un humanisme que els uns convencin els altres, per activa o per passiva, del projecte d’instaurar el feixisme: «Demà [...] uns homes poden decidir l’establiment del feixisme, i els altres poden ser prou covards o desemparats per deixar-los fer; en aquest moment, el feixisme serà la veritat humana [...].»¹² Així doncs, per Sartre, la veritat està tocada de contingència. En això s’avindria amb Nietzsche. Tot i amb això, per ell, cal que la veritat es presti a la comunicació. Si aquesta en resulta una condició indispensable en lloc d’un perjudici inevitable –la veritat com a «moneda», com a anèmic valor de canvi, segons Nietzsche–, n’és la raó que Sartre no ho enfoca centrant-ho en el subjecte de la representació, sinó en la lliure singularitat de la consciència (ho veurem al proper capítol).

      En canvi, Nietzsche atribueix la contingència de la veritat a l’origen metafòric del llenguatge representatiu, el desplaçament del qual aparta els homes de la presumpta realitat que volen dir. Ells, però, no s’estan pas de comunicar-se, emparats amb la universalitat lingüística que, de fet, només l’és per convenció.¹³ I les «seves» veritats, convencionals igualment. Tot allò que es comuniquen els uns als altres forma part de la veritat humana –«massa humana». Els homes la diuen sempre, per compromís; fins quan menteixen la diuen tàcitament. No aconseguirien d’enganyar-se entre ells si no respectessin el veritable significat dels mots. Es pot mentir –tant com es parla, sense remei– mentre es compleixin –mentre es compleixen– les regles acordades. Per tant, els homes diuen sempre veritats i, alhora, sempre mentides. Considerant que el seu llenguatge només es diu a si mateix, la veritat lingüística fa de tothom un mentider, i més com més pretengui estar dient la realitat de les coses. En qualsevol cas, diu la veritat –en l’estricte sentit de veracitat– qui dóna la seva paraula a l’altre: única «realitat» que de debò li pot donar. En suma, la veritat depèn de la moral, i respon com aquesta –segons Nietzsche– a la fal·lera de la supervivència. Una supervivència que tampoc no en té res de necessària en cap sentit.

      Amb el pas del temps, les convencions que es palesen funcionals s’autolegitimen. Això és perquè configuren el marc dins del qual els homes viuen i pensen, fins a tornar-se incapaços de saltar-se’l, de saltar-se-les. Avui dia ja no rutlla, certament, la identificació idealista entre veritat i realitat. Cercar la veritat d’alguna cosa significa cercar un embolcall per a la seva nua realitat. Però, com que el subjecte no pot presumir que els judicis de coneixement s’adiguin amb una realitat inconeguda –pel cap alt, només amb la coneguda–,¹⁴ la veritat continua fent el seu niu en una reflexió interna al mateix llenguatge. Propens a demanar-se si és vertadera la realitat que ha objectivat o informat prèviament, l’animal lingüístic està engabiat en les seves pròpies veritats i la seva pròpia realitat.

      Amb tot, de vegades treu el cap l’animal fantàstic, per explicar-se el conte d’una realitat aliena als éssers humans. Aleshores, l’aranya prova d’arrancar-se el fil que la lliga a la teranyina, i que li surt penjant de dins de les entranyes. En aquest gest mortal, Nietzsche hi reconeix «els esperits lliures».

      1. F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 332.

      2. Nietzsche era absolutament contrari a la dialèctica, si més no, a la idealista, que encetà Sòcrates.

      3. Si ens ateníem només a les respectives gramàtiques, deixant de banda tant l’evident androcentrisme dels antics com la correcció política del feminisme, en català (per la concordança de gènere), hauríem de dir «la guerra és la mare de totes les coses».

      4. Continua: «Així podria algú inventar una faula i, en fer-ho, no hauria pas il·lustrat suficientment la manera tan lamentable, tan ombrívola i fugissera, tan inútil i arbitrària, que l’intel·lecte humà té de comportar-se a l’interior de la natura.» F. Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, p. 33.

      5. Un dels exemples que posa Nietzsche és l’etimologia d’Schlange (serpent), que ve d’schlängeln (en llatí, serpere), amb el significat de «moure’s fent ziga-zagues». Però, què diríem de l’expressió castellana «hacer eses», sinó que posa en relleu el valor metafòric de l’escriptura com a tal, o més ben dit, de la grafia? Es capgiren, una vegada més, les tornes.

      6. F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 242.

      7. B. Russell, ABC of Relativity, p. 104. He deixat homo sapiens, tal com diu a la tercera edició del llibre (1969), que només he trobat en versió castellana. A la quarta en versió original (1985), hi diu «the race». Entenc que és una esmena introduïda per l’editor Felix Pirani.

      8. F. Nietzsche, S. W., v. III, p. 52.

      9. B. Russell, op. cit., p. 37. Ara, el fet que la realitat no sigui la mateixa no implica necessàriament que no es pugui compartir alguna mena de veritat–matemàtica. Si més no, a partir de la hipòtesi kantiana dels habitants d’altres planetes com a éssers racionals. Em pregunto fins a quin punt un sentit de la realitat diferent podria impedir l’intercanvi de fantasies.

      10. Ibid., p. 154.

      11. J.-P. Sartre, Vérité et existence, pp. 132-133.

      12. J.-P. Sartre, Fenomenologia i existencialisme, p. 59.

      13. Ho argumenta assenyalant la disparitat semàntica entre llengües.

      14. La verificació és relativa a un objecte conegut, no per conèixer. En terminologia kantiana, és relativa a l’objecte, no a la cosa-en-si o noümen.

       3.

       Llisqueu, mortals, no us repengeu

      El sentit de la realitat no és un sisè ni un enèsim sentit. No afecta les percepcions, sinó la consciència d’un mateix amb relació al seu voltant. En l’àmbit de l’experiència quotidiana se sol manifestar negativament: com a irreparable estranyesa («no m’ho puc creure!»). Ara bé, atès que l’estranyesa augmenta en proporció al grau de certesa de l’objectivitat desconcertant –més tensió com més veritat comunicativa–, se’ns fa avinent que no es tracta d’un fenomen cognitiu. Sinó que el desconcert ve de la impossibilitat d’assumir com a possible allò que apareix com a real, allò que els altres –potser «tothom»– tenen per una incontestable realitat. S’escau així, a tall d’experiència subjectiva, una inversió de l’ordre lògic tradicional, com si pogués existir un objecte real que no realitza cap possibilitat anterior.

      La СКАЧАТЬ