Matèria. Mercè Rius i Santamaria

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ descoberta que el Sol no girava al voltant de la Terra no tallà les ales a la jove autoestima de la humanitat, sinó que li’n donà de noves. Més tard, arran de la teoria de l’evolució, l’humanisme ja va haver d’escometre un dur procés de rehabilitació, l’última etapa del qual és el reconeixement de «drets humans» als animals, com si els propis dels humans fossin drets animals o, altrament dit, biològics. Però distanciar-se de la humanitat pròpia no vol dir escampar-la pel regne animal i tot. El matisat antidarwinisme de Nietzsche instava l’home a guanyar una tal distància –cal sobreposar-se a allò que se’n diu «humanitat»–,²⁷ sempre amb el benentès que no es tracta d’un imperatiu moral. Aquest ja el defensà Kant bo i tenint per lícit d’exportar la llei moral a altres planetes habitats, si n’hi havia, perquè el criteri d’universalitat –n’estava convençut– no era exclusiu de la natura humana, ans comú a qualsevol ésser racional; vet aquí, en fi, una distància que l’ésser humà prenia respecte a l’espècie humana ad maiorem gloriam de l’humanitarisme colonitzador.

      Sempre que l’humanisme ha predicat superacions ho ha fet des de l’autocomplaença. Fins i tot en qüestionar el domini dels humans sobre el planeta s’empara amb una antítesi absurda: l’home com a destructor o com a salvador del món. No escapa a un tal paradigma ni l’humanisme cristià, que arriba a creure en la divinitat del que anomena el Fill de l’Home. Però l’espècie humana únicament pot esdevenir destructora i/o salvadora d’un món que ha reduït abans a la mesura de la seva pròpia petitesa. Al capdavall, «món» significa tot just això: àmbit humanitzat, per bé i per mal. Una altra cosa és l’univers. Més enllà de la Terra, les formes bàsiques del coneixement humà –a saber, l’espai i el temps– surten de polleguera:

      No és cert que el passat determini el futur en algun altre sentit que aquell en què el futur determina el passat: l’aparent diferència només és deguda a la nostra ignorància, perquè sabem menys coses del futur que del passat. Això és un mer accident: hi podria haver éssers que recordessin el futur i haguessin d’inferir el passat.²⁸

      Qui s’imaginava aquesta esbalaïdora ruptura de la linealitat del temps no era Nietzsche ni Blanqui, sinó Russell, viatjant –mentalment– en un raig de llum.

      1. Etern és allò que no canvia; la infinitud de la seva durada no és la causa, sinó la conseqüència –no necessària– de l’eternitat.

      2. F. Nietzsche, La filosofia a l’època tràgica dels grecs, a Sämtliche Werke [S. W.], v. I, pp. 809 i 834.

      3. «Principi (...) de les coses, l’il·limitat (...) I allí des d’on el naixement és per a les coses, també la mort és cap allí, segons la necessitat. Perquè aquestes fan justícia i pagament, les unes a les altres, de la injustícia, segons l’ordre del temps.» Anaximandre, a De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis, p. 175.

      4. «Cuando las estrellas vuelvan a ocupar exactamente el mismo lugar, entonces volverán a aparecer no solo las mismas personas, sino también las mismas acciones.» F. Nietzsche, Los filósofos preplatónicos, p. 163.

      5. F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 248.

      6. Així doncs, la lectura en clau política també es pot fer extensiva al neoplatonisme, com una font important del que s’anomena «teologia política».

      7. F. Nietzsche, Així parlà Zaratustra, p. 62.

      8. F. Nietzsche, Ecce Homo, p. 88.

      9. Heraclit, a De Tales a Demòcrit, p. 325.

      10. F. Nietzsche, S. W., v. I, p. 826.

      11. Com veurem més endavant, els termes en què, a ABC of Relativity, Bertrand Russell especularà sobre la possible expansió de l’univers són més afins al pacifisme.

      12. Parmènides, a De Tales a Demòcrit, p. 421.

      13. Interpreta així l’evolució de la filosofia nietzscheana Sarah Kofman, qui em sembla la menys addicta al Gran Larousse entre els seus companys de l’escola desconstruccionista.

      14. L’u de gener del mateix 1872 sortí El naixement de la tragèdia, la primera obra influent de Nietzsche.

      15. L.-A. Blanqui, L’éternité par les astres, p. 58. Encara el 1914, la vox populi relacionà l’esclat de la Guerra Gran amb el pas del cometa Halley quatre anys abans.

      16. Ibid., p. 117.

      17. Ibid., p. 143. «Allò que ha estat, això serà, i allò que va fer-se, això es farà; que no hi ha cap cosa nova sota el sol. Si hi ha res de què es digui: “Mira, això és nou!”, ja va existir abans, en èpoques anteriors» (Ecle 1: 9-10).

      Les citacions de la Bíblia són de la 8a edició (2007) de p.a.m.

      18. L.-A. Blanqui, op. cit., pp. 148, 152. També Nietzsche: «Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades [...] també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou –com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols!”?» F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 301. Vet aquí la cara més fosca de l’etern retorn.

      19. L.-A. Blanqui, op. cit., p. 114.

      20. Ibid., p. 126.

      21. Ibid., pp. 120, 143. Com si en fos el negatiu, Ors atribueix el retorn dels eons o constants historicoculturals a llur naturalesa de tipus, és a dir, a la universalitat de la forma. Pel que fa als alter ego angèlics, tot i la seva singularitat, estableixen precisament el vincle amb la universalitat ideal.

      22. Ibid., p. 66.

      23. Ibid., p. 85.

      24. Ibid., p. 120.

      25. Heraclit, a De Tales a Demòcrit, p. 327.

      26. Òbviament, a la citació anterior he modificat la traducció, ja que la canònica opta pel masculí, en concordança gramatical amb aión.

      27. El 1889, Joan Maragall (Obra catalana, pp. 485-488), traduí per «Sobre-home» el mot nietzscheà Übermensch. Artificiosa en la seva forma nominativa, aquesta traducció no ho és en la forma adjectiva. M’hi atinc: sobrehumà en el sentit que cal sobreposar-se a l’humà –per Nietzsche, a l’angúnia i al fastig de ser home.

      28. B. Russell, ABC of Relativitiy, p. 146.

       2.

       Les veritats humanes són equivocacions irrefutables

      Nietzsche entrà en la filosofia seduït per la dura crítica de Schopenhauer al món humà de la representació. Abans Kant havia defensat que els homes coneixen la realitat en tant que se’n diu real només d’allò que respon o pot respondre als principis del coneixement. Aquests principis són intrínsecs СКАЧАТЬ