Matèria. Mercè Rius i Santamaria

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Al capdavall, totes dues coses són una. L’ésser-conscient nega el seu passat fugint d’allò que, solidificat o substantivat, ja no pot canviar; però, tot negant-lo, el possibilitza –l’aireja, l’activa de nou– amb vista al futur. Ningú no arriba mai a la meta, tot i així, perquè no n’hi ha. Per tant, s’evidencia absurda la intenció de comptar enrere –des d’un punt d’arribada inexistent– el temps que ens «queda». Sartre ho expressa amb una altra metàfora: existim en estat de pròrroga.

      La mort no és la fi que dóna el ben acabat (télos) a l’existència –no li dóna sentit. Tampoc no representa un escull insuperable per tirar endavant. En alguna ocasió, Sartre observa que un mateix encara serà viu en l’instant abans de morir. Tant de bo... En qualsevol cas, l’instant final es podrà comptabilitzar segons el temps universal o comú, amb un rellotge. L’individu, però, ja no en serà conscient. Únicament en prendria consciència transcendint-lo; i llavors, tot fugint de l’instant, no seria pas mort. En definitiva, no mor l’ésser-conscient. Mor l’animal, l’ésser viu. L’individu no es pot autoconcedir, tal com fa respecte a la temporalitat de l’existència, el temps de vida de l’organisme. Hi pot posar fi, sens dubte. Tanmateix, amb això no n’hi ha prou per dir que ha escurçat el seu temps; com es podria escurçar allò que encara no té, ni tindrà mai, existència real? A més, Sartre puntualitza que aquest individu no morirà perquè se suïcidi. S’haurà suïcidat perquè ha mort: només si la mort li esdevé, ja que hauria pogut mancar el tret. Ras i curt, si els homes es poden suïcidar és perquè són mortals.

      L’esdeveniment –el fet concret d’esdevenir-se, posterior als intents de precipitar-lo o frenar-lo, i anterior a la dotació d’un sentit– escapen al poder de l’acció humana. Per sort, aquesta naturalesa forana de la mort vol dir que no intervé en l’espai lliure de l’existència conscient. I això no obstant, pregunto: quina diferència real hi ha entre la mort de l’organisme i l’extinció de la consciència que l’acompanya? De vegades fa la impressió que, per no excedir-se en la ductilitat de les imatges, Sartre es lliura al binarisme del «sí» i el «no»: o tens consciència o no en tens, o ets viva o ets morta.²² Però no van així les coses, i ell ho sap.

      Roquentin descobreix la singularitat de l’existència en un parc públic:

      Blaneses, febleses, sí. Els arbres suraven. Un broll devers el cel? Més aviat un aclaparament; esperava veure d’un moment a altre que els troncs s’arrugarien com joncs cansats [verges lasses], que s’encongirien i caurien a terra en un munt negre i tou amb arrugues. No tenien ganes d’existir, però heus aquí que no podien evitar-ho.²³

      Sovint, la gratuïtat de l’existència s’assembla massa a un «perquè sí» no gens afirmatiu. En contemplar els arbres que viuen d’esma, als ulls de l’home sol (homme seul), per un moment, vida i existència divergeixen. Hi ha, d’una banda, la funcionalitat orgànica que manté els arbres en vida. Hi ha, d’una altra, allò que el solitari anomena «la pasta de les coses»: la materialitat de l’existència. En aquesta situació, la consciència d’existir es rebota contra la inconsciència vital: «Hi havia imbècils que us parlaven de voluntat de poder i de lluita per la vida. ¿Que no havien mirat mai una bèstia o un arbre?»²⁴

      Existència significa contingència: el nu fet de ser-hi. Hom existeix per una necessitat de fet, sense vàlua ni sentit –«sense justificació ni excusa».²⁵ Recolzant-se en aquest plantejament, Sartre argumenta el fracàs dels homes, tota la vida entretinguts amb l’ideal d’atorgar necessitat a la seva lliure existència: «L’home és una passió inútil» –escriu al final de L’ésser i el no-res. La llibertat que hauria de realitzar l’auto-fonamentació (segons l’idealisme hegelià) és també, ella ma-teixa, contingent. Ho és perquè la consciència neix en un cos. Ara bé, Sartre s’afanya a remarcar que neix «en» –i no «de»– un cos. Entesos. Només ens en crida l’atenció una aparent asimetria amb la reflexió sobre la mort, ja que, si la glossàvem en els mateixos termes, potser hauríem de dir que la consciència mor «d’un cos» i no «en un cos», atès que, essent immortal, desapareix pel simple fet d’habitar un cos i no hi abandona pas cap (seu) cadàver.

      A parer meu, el tractament de la corporeïtat a l’ontologia sartriana és un pèl erràtic. Tot i que no la redueix al doble vessant del cos-organisme i el cos-consciència, sinó que aborda diverses formes de relació amb el cos propi i el dels altres, totes les que no gaudeixen de l’espontaneïtat existencial degraden la corporeïtat a cos-objecte, en la mesura que depenen de la mirada d’altri. A més, sorprenentment, la descripció fenomenològica de la relació òptima avança fins a establir una presumpta similitud de la consciència del cos amb la consciència del signe.²⁶ De faisó anàloga al signe, que es defineix per la transparència i/o transcendència, essent-hi només per apuntar cap a allò que significa, el cos, mentre està lliurat al món, ni tan sols es nota a si mateix –mèdium en trànsit. Així doncs, a Sartre no li dol d’assimilar el cos al llenguatge representatiu, sempre que això permeti desmaterialitzar-lo, a fi de deslliurar-lo de la inèrcia i la passivitat. N’exposa la raó de fons a L’existencialisme és un humanisme, sinopsi per al gran públic de la seva obra cabdal:

      Tot materialisme té com a conseqüència el fet de tractar tots els homes, i un mateix i tot, com a objectes, és a dir, com un conjunt de reaccions determinades, que no hi ha res que les distingeixi del conjunt de les qualitats i dels fenòmens que constitueixen una taula o una cadira o una pedra.²⁷

      Ben mirat, no acusa el materialisme de tractar els homes com a ens materials, sinó com si fossin objectes. Creu, tal vegada, que els humans són fets de matèria, però que això sol no els converteix en objectes? Probablement. De tota manera val a dir que, si bé argumenta sobre l’ésser aconscient en uns termes que sovint ens recorden la llei de conservació (de la matèria),²⁸ l’anomena ésser-en-si. I com que de l’ésser-ensi no es pot predicar res més que l’ésser (Parmènides docet), lògicament no se li pot atribuir la materialitat. Quan, anys després, Sartre s’inclinà per la filosofia marxista, s’abocà a la defensa de la praxi més que no del materialisme.

      Ni Déu ni matèria –sinó llibertat. L’ateisme sartrià consisteix a desentendre’s de l’existència divina. Encara que hagués existit, Déu hauria estat prou sobrer per no entorpir la llibertat humana. Molt bé. I què ens en diu de la matèria el filòsof? Poca cosa.²⁹ L’engresca més el nyap d’una humanitat obsedida a emular Déu que no la possible avinença entre llibertat i materialitat.

      1. «L’art és màgia alliberada de la mentida de ser veritat.» Ho escrigué T. W. Adorno a Minima moralia; en Gesammelte Schriften [G. S.], V. iv, p. 252.

      2. B. Russell, ABC of Relativity, p. 10. Situa la veritat de la ciència per damunt de l’experiència del real, fins a prescindir, si cal, del concepte de «realitat».

      3. El sentit de realitat es posaria a prova en el moment en què pogués tocar la ferida, no abans.

      4. J.-P. Sartre, La nàusea, p. 38.

      5. Ibid., p. 26.

      6. Ibid., p. 36.

      7. «Aquesta estructura de reflex-reflectant [que és la consciència originària] ha desconcertat els filòsofs, que l’han volguda explicar amb el recurs a l’infinit, adés posant, com Spinoza, una idea-ideae que crida una idea-ideaeideae, etc., adés definint, a la manera de Hegel, el retorn sobre si mateix [ retour sur soi] com el veritable infinit.» J.-P. Sartre, L’être et le néant, p. 112.

      8. D’ara endavant, escriuré «ésser-conscient» СКАЧАТЬ