Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ han atorgat un caràcter central a aquests conflictes o divergències d’optimitat. Ens referim, concretament, a la Teoria de l’Optimitat, que ha tingut una especial incidència en els estudis de fonologia, i a la Morfologia Natural. D’acord amb els pressupòsits d’aquests models, no sols els canvis provoquen conflictes de naturalitat o d’optimitat, sinó que el canvi es justifica sovint pel fet que determinades tendències triomfen sobre unes altres de contràries o pel fet que determinats canvis sovint són aturats o alentits a causa d’aquests conflictes.

      4. Des de la perspectiva generativista adoptada per Kiparsky (1973), el procés de morfologització seguiria l’itinerari següent: regles fonològiques transparents → regles fonològiques opaques → regles morfològiques. Les regles fonològiques transparents es converteixen en opaques a causa de l’actuació de noves regles. Per tal de simplificar la gramàtica, les regles fonològiques opaques es reanalitzen com a regles morfològiques. Dressler (1985a), per la seva banda, diferencia tres tipus de regles, les fonològiques, les morfofonològiques i les morfològiques. L’estatus de les segones regles no sempre resulta fàcil de delimitar. Per als propòsits del present treball és suficient establir únicament la distinció entre regles fonològiques i regles morfològiques, o variants formals justificades fonològicament (al·lòfons) i variants estrictament morfològiques (al·lomorfs).

      5. Aquests dos aspectes apareixen explícitament recollits en les gramàtiques històriques de Moll (1952: 144) i de Badia (1951: 267).

      6. Dins la línia teòrica encetada per Kuryłowicz, se situen també els treballs de Man@czak (1958, 1978), on es formulen diverses hipòtesis sobre el canvi morfològic, la validesa de les quals és avaluada mitjançant el contrast de fenòmens evolutius de diferents llengües occidentals.

      7. En aquest treball, però, parlarem de quatre conjugacions (seguint la gramàtica llatina) per tal d’explicar els canvis produïts del llatí al català: cantar, voler, perdre i dormir.

      8. Aquestes dades han estat extretes de Rafel (dir.) (1996).

      9. Vegeu, sobretot, Wheeler (1993a i 1995) i les referències que s’hi citen. És evident, d’altra banda, que la gramàtica històrica, igual que moltes disciplines humanístiques, no pot aspirar a adoptar un mètode radicalment hipoteticodeductiu, però sí un mètode probabilístic, que s’ha mostrat altament productiu en molts camps de la investigació científica.

      10. Heine et alii (1991) adopten una explicació diferent a partir de la clàssica hipòtesi localista. Aquests autors postulen una jerarquia que ordena diferents dominis cognitius segons el grau d’abstracció cognitivoperceptiva que presenten; concretament: persona → objecte → espai → aspecte → temps → qualitat. D’acord amb aquesta jerarquia, un element que pertanyi a un determinat domini cognitiu pot assumir nous significats relacionats amb un domini més baix i més abstracte, però mai no a l’inrevés. Aquesta jerarquia resulta bastant adequada per explicar les extensions semàntiques experimentades per noms que denoten parts del cos humà o, en general, per molts noms i verbs que tenen un valor locatiu i assumeixen un valor aspectual o temporal. Tot i amb això, és ben poc aclaridora a l’hora de delimitar els canvis en què intervenen nocions de caràcter modal, tempoaspectual o relacions discursives.

      11. Dins d’aquesta concepció són paradigmàtics els estudis realitzats a la Universitat de Berkeley per George Lakoff, Eve Sweetser i els seus deixebles. Sobre aquest tema, vegeu, per exemple, Lakoff i Johnson (1980), Lakoff (1987), Sweetser (1990) i, en català, Salvador (1994) i Hilferty (1995).

      12. Dins d’aquesta concepció, destaquen, a més dels treballs citats de Traugott, els de Dahl (1985), Hopper (1979, 1987 i 1991), Haiman (1985 i 1994) i Bybee et alii (1994).

      13. En aquest punt adoptem una perspectiva semblant a la de Bybee et alii (1994), segons la qual el mecanisme de canvi pot ser diferent en cada cas i la metaforització es presenta fonamentalment en els primers estadis de gramaticalització.

      2. LES CONJUGACIONS VERBALS I L’INFINITIU

      —Ramon –dix l’ermità–, com poríem mover / lo Papa e los cardenals e lo fait obtener? / Car en tan noble fait vull tots temps remaner / e a ell a tractar vull far tot mon poder, / car fait és on lo món porà molts mais valer; / e car eu ans no el vi hai-ne gran desplaer, / car si eu ans lo vis, res no pogra tener / que eu no apresés arabesc e lo vostre saber, / per anar als sarraïns e la fe mantener / senes paor de mort, e gran plaer haver / en morir, per Jesús honrar e car tener, / car mais val per Ell morir que per si vida haver (Llull, Poesies, p. 99).

      2.1 Les conjugacions llatines

      La classificació dels verbs llatins en classes conjugacionals no ha comptat amb un consens generalitzat entre els gramàtics llatins ni entre els romanistes que s’han ocupat de la reestructuració de les conjugacions en les diferents llengües romàniques. Aquesta situació no ha de resultar sorprenent, puix que tota classificació verbal té un punt de convencionalitat, tant pel que fa al nombre de models establerts (quin és el límit entre les classes i les subclasses verbals?) com pel que fa a les propietats o a les formes que s’han de fer prevaler en la classificació.

      En les classificacions verbals llatines, s’han tingut en compte bàsicament les formes imperfectives (les formes del tema de present) i s’han distingit, segons el criteri adoptat, tres conjugacions o quatre. No plantegen problemes els verbs que tenien una vocal temàtica llarga en l’infinitiu i en la segona persona del present d’indicatiu: ĀRE-ĀS (cantarecantās), ĒRE-ĒS (valere-vales) i ĪRIE-ĪS (dormīre-dormīs). Molt més problemàtics resulten els verbs que tenien una vocal temàtica breu en aquestes formes: ERE-IS (crēdere-crēdis). Atenent a la marca i, aquests verbs s’han classificat, a vegades, juntament amb els verbs del tipus ĪRE-ĪS, malgrat la diferència de quantitat existent entre les vocals temàtiques de les dues classes.¹ Atenent a la confluència que es produí en les llengües romàniques amb els verbs del tipus ĒRE-ĒS, alguns romanistes han considerat que tots dos grups de verbs constitueixen dues classes d’una mateixa conjugació.² Tot i amb això, el criteri més generalitzat, almenys des de Priscià (segle VI), consisteix a diferenciar totalment aquesta conjugació de les altres i a establir una classificació quadripartida. D’acord amb aquesta classificació, i tenint en compte l’infinitiu, la primera conjugació s’identifica amb els verbs en -ARE, la segona amb els verbs en -ĒRE, la tercera amb els verbs en -ERE i la quarta amb els verbs en -ĪRE.

      Aquesta classificació quadripartida no està exempta, tanmateix, de problemes, puix que dins els verbs de la tercera conjugació hi ha dues subclasses ben diferenciades: la que té una i breu entre el radical i les desinències flexives en la primera persona del present d’indicatiu (capio), en el present de subjuntiu (capiam, capias…) i en el futur (capiam, capiēs…), i la que no té cap vocal i en aquestes formes (credo; credam, credas…; credam, credes…). Tenint en compte aquestes diferències i, sobretot, alguns canvis produïts en romànic, distingirem, dins la tercera conjugació, la subclasse A, tipus credo, de la subclasse B, tipus capio.³ Les semblances i les diferències formals entre les conjugacions a què ens hem referit suara es poden constatar fàcilment en els paradigmes de (1), on s’arrepleguen les desinències del present d’indicatiu i de subjuntiu.⁴

      (1) a. present d’indicatiu

      b. present de subjuntiu

СКАЧАТЬ