Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ el model de traire / tractum: *faire >fer.²⁰

      Un altre verb amb una forma particular és el copulatiu (i auxiliar) ésser. Aquest infinitiu, provinent de la forma vulgar *ESSERE (pel clàssic ESSE), ha adoptat en una part important del domini lingüístic les formes esser i ser. A la primera ja ens hem referit al final de l’epígraf 2.5.2. La segona, bastant general ja des del XV, segurament es formà a partir de les formes personals que tenien aquest radical (seré i seria, per exemple) i de l’analogia exercida pel verb fer. Notem que aquest canvi, que també afecta el gerundi (essent > sent), permetia eliminar una variant al·lomòrfica del verb més irregular de la conjugació catalana.

      2.5.5 Infinitius acabats en -rre

      Un cas especial presenten també uns quants verbs que, en català medieval, tenen infinitius acabats en -rre, juntament amb les variants en

      -ir, que s’han imposat en el català modern. Es tracta, concretament, dels verbs oferre, soferre i querre (i els derivats conquerre i requerre). El verb querre i els derivats responen a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: QUARERE > querre. Els altres dos verbs, per contra, són cultismes que reprodueixen la forma irregular que aquests verbs tenien en llatí clàssic (OFFERRE i SUFFERRE), tot i que ja havien adoptat les formes regulars en -ire en el llatí tardà.

      2.6 La quarta conjugació

      Amb l’excepció del castellà, el portuguès i el sard, la quarta conjugació té en totes les llengües romàniques dues classes de verbs perfectament diferenciades: la classe pura, heretada directament dels verbs de la quarta conjugació llatina, i la classe incoativa, de formació romànica, que presenta una extensió del radical en aquelles formes del sistema de present que no tenen la vocal temàtica i. La classe pura compta amb un petit nombre de verbs i no és productiva: recordem, en aquest sentit, que la quarta conjugació era bastant reduïda ja en llatí clàssic. La classe incoativa, per contra, té un nombre bastant elevat de verbs, és productiva i no ha deixat d’augmentar el seu domini amb verbs de la classe pura. Ara no ens centrarem en la classe incoativa, que té tota una sèrie de particularitats que seran analitzades en el capítol 6. Respecte a la classe pura, cal apuntar que està integrada tant per verbs que ja pertanyien a aquesta classe en llatí com per altres que assumiren aquest model conjugacional en llatí tardà o en català primitiu. Dins el primer grup es poden citar els verbs següents:

      (24) a. AUDĪRE > oir

      b. DORMĪRE > dormir

      c. SENTĪRE > sentir

      d. VENĪRE > venir

      e. *MENTĪRE (cl. MENTĪRI) > mentir

      Entre els verbs que adoptaren analògicament aquesta conjugació, ja ens hem referit en l’epígraf anterior al canvi experimentat pels infinitius en -rre. Deixant de banda aquestes formes, cal citar també els verbs de les conjugacions segona i tercera B llatines, que segurament assumiren la forma de la quarta conjugació pel fet que en el llatí tardà totes tres classes tenien una iod en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (cfr § 2.2). El canvi de la segona a la quarta es pot exemplificar amb tota una sèrie de verbs que prengueren la forma incoativa (cfr. § 6.4.2), però també amb alguns verbs pertanyents a la conjugació pura. El canvi es produí ja en llatí tardà en casos com ara lluir (de *LUCIRE pel clàssic LUCĒRE) i omplir (de *UMPLĪRE pel clàssic IMPLĒRE). Més tardans són els infinitius tenir i remanir, ja que les formes etimològiques tener (< TENĒRE) i romaner (< REMANĒRE) encara es documenten a la primeria del segle XIV (i una mica més tard en textos rossellonesos). L’infinitiu romanir tingué una vida bastant efímera, puix que alternà amb romandre en textos del XIV però després fou desplaçat per aquest.

      Quant als verbs de la tercera B, ja ens hem referit més amunt al fet que en nord-oriental s’han mantingut dins de la tercera conjugació verbs que en català general han adoptat analògicament les formes de la quarta: p. ex. fugir i collir, pels antics fúger i cúller. El canvi conjugacional –i l’existència posterior dels geosinònims– es degué produir en català primitiu (potser en algun cas en llatí tardà) i, sens dubte, es veié afavorit per dos factors: per la tendència al tancament de les vocals precedides de consonant palatal, i per la tendència a associar a la quarta conjugació els verbs que tenien vocals altes en les formes rizotòniques del sistema de present: p. ex. cull, fuig, llig, etc. (cfr. 5.2.1).²¹

      2.7 Els infinitius analògics vindre i tindre

      Els verbs venir i tenir tenen unes fortes peculiaritats dins la conjugació catalana, puix que en unes formes adopten la vocal temàtica de la tercera conjugació (p. ex. tingué, tingués, etc.) però en d’altres la de la quarta conjugació (p. ex. tenir, tenim, etc.). La vinculació parcial d’aquests verbs a la tercera conjugació explica, sens dubte, l’aparició dels infinitius forts vindre i tindre, formats de manera regressiva a partir del futur i el condicional:

      (25) a. vindré/vindria → (venir >>) vindre

      b. tindré/tindria → (tenir >>) tindre

      Aquestes formes analògiques són predominants en el nord-occidental i en el valencià, i no són totalment desconegudes en la resta del domini amb l’excepció del baleàric (Segarra, 1985: 135).

      2.8 Conclusions

      Els canvis conjugacionals ocorreguts des del llatí al català primitiu i des del català primitiu al modern estan condicionats per dos tipus de factors: d’una banda, per la major o menor productivitat i regularitat de cadascun dels models conjugacionals; de l’altra, per l’evolució fonètica regular i pels canvis analògics. La primera conjugació era la més productiva i regular en llatí i ha mantingut en català aquestes dues propietats, de manera que s’ha convertit en la conjugació catalana –i romànica– per excel·lència. La quarta, que en llatí era poc nombrosa, s’incrementà amb alguns verbs que procedien d’altres conjugacions (bàsicament de les conjugacions segona i tercera B) i ha mantingut una important vitalitat gràcies al submodel dels verbs incoatius.

      La situació de les conjugacions segona i tercera resulta bastant més complexa. Totes dues conjugacions tendiren a igualar les formes del tema de present a causa de factors fonològics i morfològics, com ara la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i l’obertura d’un grau de les vocals breus (que igualà la vocal temàtica I de la tercera conjugació amb la vocal temàtica E de la segona: I i E > e) i la regularització analògica de l’accent en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació. Aquesta igualació de les formes del tema de present provocà que també l’infinitiu tendís a igualar-se. En unes llengües romàniques (castellà i portuguès) s’imposà el model de la segona conjugació, on l’infinitiu tenia forma arizotònica i era congruent amb les conjugacions primera i quarta. En català i en la majoria de llengües romàniques, per contra, prevalgué el model rizotònic de la tercera conjugació, el model que comptava amb un major nombre de verbs. En català, així, aquesta conjugació no ha deixat d’incorporar nous verbs de la segona conjugació des d’època preliterària. Aquest fet es pot comprovar en el quadre de (26), on la cursiva assenyala que es tracta d’una forma analògica.

СКАЧАТЬ