Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ > vençre

      b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre

      Com en el cas anterior, la bategant d’aquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.

      2.5.2 El canvi analògic /’er/ >> /re/

      Com s’ha assenyalat més amunt, la quasi totalitat dels infinitius febles de la segona conjugació s’han convertit en forts en un procés que ha durat des del llatí tardà fins a l’actualitat. L’escàs nombre de verbs de la segona conjugació provocà que aquests verbs, malgrat tenir un infinitiu congruent amb els verbs de les conjugacions primera i quarta, acabessin adoptant les formes rizotòniques dels verbs de la tercera conjugació. El canvi, però, no presenta la mateixa cronologia per a tots els verbs a causa, bàsicament, de factors relacionats amb la freqüència d’ús i amb les peculiaritats fonètiques del radical.

      El canvi fou bastant ràpid en els verbs que tenien una forma acabada en la semivocal [w] en la tercera persona del present d’indicatiu: veu, seu, deu, etc. Aquest tipus de formes reapareixien en molts verbs de la tercera conjugació i permetien establir relacions proporcionals del tipus «viu : viure = veu : x», a partir de les quals s’obtenien les formes analògiques: veure en aquest cas. Aquest factor, sens dubte, explica que el canvi fos preliterari en casos com ara moure, noure, riure o coure, als quals ja ens hem referit en l’epígraf anterior,¹⁴ i una mica més tardà en deure (per l’etimològic dever), en haure (variant transitiva del verb haver) i en els infinitius del tipus veer, que es documenten des del XIII i són majoritaris durant el XIV. En aquest darrer cas, les noves formes analògiques tenien a més l’avantatge d’evitar el hiat entre les vocals del radical i la desinència:

      (19) a. veer >> veure

      b. plaer >> plaure

      c. seer >> seure

      d. caer >> caure

      e. jaer >> jaure

      f. leer >> lleure

      Els verbs que no tenien una forma de tercera persona del present d’indicatiu acabada en [w] s’han mostrat, en general, més resistents al canvi, tot i que en alguns casos les formes analògiques són bastant antigues. Pel que fa als verbs amb radical acabat en nasal, el canvi és preliterari en el cas de l’infinitiu tembre i una mica més tardà en el cas de romandre (per l’antic remaner). Quant als verbs amb radical acabat en l, el canvi ja apareix documentat des de la fi del XIV en el cas de doler i la forma rizotònica doldre ja deuria ser la majoritària a la fi del XV. El verb caler és general durant tota l’edat mitjana i la forma analògica caldre s’imposa tardanament. Més vitalitat presenten encara les formes valer, soler i voler pertanyents al petit grup de verbs que han mantingut les formes arizotòniques.¹⁵ Pel que fa als verbs amb radical acabat en b, el canvi de cabre per l’antic caber ja devia ser bastant normal a la fi de l’edat mitjana, com mostra el fet que la forma analògica aparegui documentada en Sant Vicent i el fet que fos explícitament condemnada a les Regles d’esquivar vocables. Molt més resistent s’ha mostrat la forma saber, a causa, sens dubte, de l’alta freqüència d’ús.¹⁶

      Ja hem comentat més amunt el resultat de tot plegat: el model de la segona conjugació llatina ha quedat reduït en el català normatiu únicament a sis verbs (haver, voler, poder, saber, soler i valer). A aquests sis verbs, potser convindria afegir-hi també la variant esser (en lloc de les variants ésser i ser), que segurament ha adoptat aquesta forma pel seu caràcter auxiliar. No endebades, aquest infinitiu és viu sobretot al baleàric, on la funció d’auxiliar perfectiu s’ha mantingut durant més temps.¹⁷

      2.5.3 Infinitius acabats en /-er/

      El segon grup d’infinitius de la tercera conjugació està integrat per tots aquells que tenen la desinència -er. Aquesta desinència respon, com en el cas anterior, a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la necessitat de mantenir la vocal posttònica com a vocal de suport per tal d’evitar la formació de grups consonàntics amb dificultats acústiques i articulatòries. Així, presenten aquest tipus de desinència els verbs que tenien en llatí un radical acabat en vibrant o en un grup consonàntic a partir del qual es formaria una consonant palatal (-NG^e i -SC^e):

      (20) a. ATTINGERE > atènyer

      b. CRESCERE > créixer

      c. CURRERE > córrer

      d. PLANGERE > plànyer

      e. STRINGERE > estrènyer

      En català primitiu també s’integren en aquest submodel altres verbs que en general han adoptat les formes de la quarta conjugació llatina. Es tracta, concretament, de verbs que tenen un radical acabat en consonant palatal, sobretot en consonant palatal africada sonora, com en (21), però també en nasal o líquida palatal, com en (22):

      (21) a. AFFIGERE > afíger

      b. CORRIGERE > corrèger

      c. ELIGERE > elèger

      d. FRĪGERE > fríger

      e. FUGERE > fúger

      f. LEGERE > líger

      g. REGERE > règer

      (22) a. CINGERE > cínyer

      b. COLLIGERE > cúller

      c. JUNGERE > júnyer

      d. TINGERE > tènyer

      Aquestes formes, normals durant el XIII, encara es documenten en alguns casos durant el XIV, sobretot en textos nord-orientals.¹⁸

      2.5.4 Infinitius amb desinències no vocàliques

      Uns quants verbs de la tercera conjugació llatina presenten infinitius que tenen com a marca formal el segment -r sense cap desinència vocàlica. Es tracta, concretament, dels verbs dir, dur, fer (o l’arcaic far) i trer (que alterna en català medieval amb traer). L’origen d’aquestes formes no s’ha de buscar en infinitius forts llatins amb radical acabat en la consonant -C-, ja que aquests ètims haurien donat fonèticament infinitius en -ure (cfr. § 2.5.1). En la majoria de casos, cal partir més aviat d’infinitius vulgars abreujats a causa de l’alta freqüència d’ús i, potser, de la pressió analògica exercida pels participis forts (Coromines, DECat, III: 141 i 954) i per les formes de segona persona de l’imperatiu sense desinència d’aquests verbs (DIC, DUC, FAC; cfr. § 10.2.1):¹⁹

      (23) a. DĪCERE > *dire > dir

      b. DICERE > *dure > dur

      c. FACERE > *fare > far

      L’antic infinitiu СКАЧАТЬ