Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya страница 19
Название: Del llatí al català (2ª Edició)
Автор: Manuel Pérez Saldanya
Издательство: Bookwire
Жанр: Документальная литература
Серия: Biblioteca Lingüística Catalana
isbn: 9788437093079
isbn:
8. El pas de [D] a [w] es documenta ja des dels primers anys del segle XI tot i que no es generalitza fins a la fi del XII. Sobre aquestes formes, vegeu Rafel (1963-1968) i Gulsoy (1993: cap. B.3). Vegeu també els comentaris que sobre aquest tema es fan en l’epígraf 2.5.1. Sobre aquest tema, vegeu, Badia (1951: 187-189 i 191-192), Coromines (1971: 210) i Rasico (1982: 139-140).
9. Les mateixes regles fonètiques expliquen que verbs com ara riure, creure i caure tinguin també un radical en [w] en la primera persona del present d’indicatiu: per exemple, CRĒDŌ > creu. Les formes en [w] reapareixen per les mateixes raons en la primera persona i en les formes del singular del present de subjuntiu d’alguns verbs de la primera conjugació; per exemple, CONFIDŌ > confiu, PRETIŌ > preu.
10. Les persones quarta i cinquena del verb dir presenten en català medieval un canvi en la vocal temàtica (i en lloc de la e pròpia dels verbs de la tercera conjugació) i una dissimilació en la vocal del radical semblant a la que es produeix en VĪCĪNU > veí. Sobre les causes que motivaren aquest canvi vocàlic, vegeu més avall l’epígraf 5.2.1.
11. En català medieval, les formes amb hiat generalment es grafiaven amb una h entre la vocal del radical i la vocal temàtica (p. ex. dehim, dehits); per contra, es tendia a utilitzar la grafia y per indicar el caràcter semivocàlic de la i. Coromines (1971: 270, n. 26) assenyala que les formes diftongades comencen a aparèixer des de la fi del segle XIV. Miralles (1984, I: 274), però, considera que aquestes formes ja devien existir en mallorquí a mitjan segle XIV. Colomina (1996: 200), així mateix, apunta que el procés, documentat des de la fi del segle XIII, es degué generalitzar a la primeria del XIV. Cal pressuposar una cronologia paral·lela per a les formes analògiques i anivelladores diem i diets (després dieu) que s’han imposat en el català peninsular.
12. Com apunta Coromines (1971: 271), en aquest procés d’extensió potser també contribuïren les formes fortes de cinquena persona del verb fer i traure (antic trer) documentades en català medieval: vós feyts i vós treyts. En el cas del verb fer es tracta del manteniment de la forma rizotònica etimològica (FACITIS > fac’tis > faits), mentre que en el cas de traure es tracta d’una forma analògica (cfr. 2.2).
13. Pel que fa a aquestes formes de sisena persona, Coromines (1971: 317, DECat, IX: 320) mostra, amb encert, que la grafia u utilitzada per la majoria d’editors medievals per a la sisena persona d’aquest tipus de verbs no és correcta i respon únicament a la igualació gràfica existent entre la u i la v. Com a prova que aquestes formes es devien pronunciar amb /v/ i no amb /w/ addueix el fet que a l’Espill de Jaume Roig deven encara rima amb lleven (< LEVANT). Heus aquí un dels casos on apareix aquesta rima: «mengen e beven;/ aprés se lleven, / per l’aire volen, / entren on volen / sens obrir portes» (Roig, Espill, 147.9-11).
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.