Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ majoria dels canvis morfosintàctics que s’analitzaran en aquest treball responen a tres modalitats diferents; es tracta, concretament, dels processos de morfologització, de la gramaticalització i de l’analogia. Els processos de morfologització es justifiquen a partir de la relació existent entre la fonologia i la morfologia i, de manera general, consisteixen en la reanàlisi de regles fonològiques com a regles morfològiques. En l’altre extrem cal situar els processos de gramaticalització, que relacionen la sintaxi i el discurs amb la morfologia. Efectivament, a partir de l’ús discursiu de determinades categories lèxiques emergeixen sovint una sèrie de valors gramaticals que, en convencionalitzar-se, poden convertir el lexema originari en una categoria funcional, que perd progressivament independència morfosintàctica i tendeix a fusionar-se amb un altre element. L’analogia, finalment, és un procediment que té a veure estrictament amb la morfologia i que consisteix en la generalització de formes existents en la gramàtica. En les pàgines que segueixen analitzarem les principals característiques de cadascuna d’aquestes modalitats de canvi.

      1.3 La morfologització de regles fonològiques

      L’actuació de les regles fonològiques (o de les tendències fonètiques regulars, utilitzant la terminologia més tradicional) provoca l’aparició de variacions formals en els paradigmes flexius. Aquestes variacions poden interpretar-se fonològicament sempre que s’associen a un context fònic ben delimitat. Tot i amb això, l’actuació de noves regles fonològiques pot alterar el context fònic originari i provocar que allò que era una variació fonològica (una al·lofonia) sigui reanalitzada com a variació morfològica (una al·lomorfia).⁴

      Aquest procés de morfologització pot ser exemplificat amb les diferències formals existents en català medieval, i en el valencià i el baleàric actuals, entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu d’un verb com ara plànyer; això és, entre les formes planc i plany, provinents respectivament de les formes llatines PLANGO i PLANGIT. En llatí vulgar, el radical d’aquestes formes comença a diferenciar-se per la progressiva palatalització de les consonants velars seguides d’una vocal palatal. A causa d’aquesta tendència, en la tercera persona, el grup velar ng es converteix en el segment nasal palatal: planyet. En aquest moment, l’alternança del radical es pot delimitar mitjançant regles fonològiques, ja que el verb presenta l’al·lomorf amb el grup ng originari seguit d’una vocal no palatal, però assumeix l’al·lomorf amb nasal palatal seguit d’una vocal palatal:

      (1) plango vs. planye(t)

      Aquesta motivació fonològica, tanmateix, desapareix –es fa opaca– en el moment que intervé una altra regla fonològica com és la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/:

      (2) plango > planc

      planye > plany

      Efectivament, en aquest moment la variació del radical ja no depèn del context fònic de cada forma sinó de la categoria morfosintàctica: totes dues persones presenten desinència zero però es diferencien pel fet que la primera persona té un al·lomorf acabat en nasal velar i la tercera un al·lomorf acabat en nasal palatal.

      1.4 L’analogia

      1.4.1 La concepció neogramàtica: aspectes formals de l’analogia

      El canvi morfològic per naturalesa és l’analogia. A grans trets, l’analogia es pot definir com la tendència a modificar determinades formes d’un paradigma a partir del model d’una o unes altres formes. Com s’ha apuntat al començament d’aquest capítol, l’analogia assolí un paper explicatiu ben important en els estudis de gramàtica històrica desenvolupats pels neogramàtics. L’analogia, concretament, era concebuda com un dels motors del canvi lingüístic i es justificava a partir de condicionaments psicològics (la capacitat humana de percebre semblances i d’establir-ne de noves). L’analogia, d’altra banda, apareixia definida per oposició a l’altre gran motor del canvi lingüístic: les lleis fonètiques regulars. Efectivament, les lleis fonètiques, que actuen de manera regular i sense excepcions lèxiques, introdueixen tota una sèrie de variants al·lomòrfiques i formes opaques que desdibuixen una bona part de les regularitats paradigmàtiques; l’analogia, per contra, permet justificar determinades excepcions lèxiques de les lleis fonètiques i introdueix un cert grau de regularitat en els paradigmes.⁵

      Malgrat aquesta concepció del canvi lingüístic, en els estudis realitzats pels neogramàtics, o concebuts a partir dels principis neogramàtics, s’insisteix molt més a delimitar els elements que funcionen com a base de l’analogia i justifiquen l’extensió d’una forma que no les causes que provoquen el canvi. En aquest sentit, és important assenyalar que devem als neogramàtics la formalització del mecanisme que explica una bona part dels canvis analògics. Es tracta, concretament, de la delimitació del canvi analògic a partir de relacions proporcionals del tipus:

      (3) A : B = A’ : X

      En aquesta proporció, els elements A i B s’identifiquen amb la base de l’analogia (els mots a partir dels quals es produeix l’extensió d’una forma); la incògnita X, per altra part, s’identifica amb el mot que, sotmès al canvi analògic, assolirà la forma B’. Aquestes relacions proporcionals poden exemplificar-se fàcilment a partir del canvi provocat en la primera persona del present d’indicatiu del verb deure. Etimològicament, aquesta persona presenta el resultat deig (< DEBEŌ), perfectament documentable en els textos medievals. Aquest resultat etimològic, tanmateix, fou desplaçat per la forma analògica dec a partir de relacions proporcionals del tipus:

      (4) diu : dic = deu : x

      Això és, diu és a dic el que deu és a dec. Òbviament, el fet que el canvi analògic es pugui delimitar d’aquesta manera no el converteix en una operació matemàtica. Es tracta, simplement, d’una forma clara i senzilla d’explicitar la manera com actuen possiblement els parlants a l’hora de generalitzar una determinada forma. Aquesta concepció proporcional de l’analogia planteja, tanmateix, diversos problemes. El més evident té a veure amb el fet que el canvi sovint està induït per més d’un element i no resulta fàcil delimitar quin és el que es comporta com a model. Tornem a l’exemple del verb deure. En aquest cas, hi ha diferents verbs que tenen, etimològicament, una consonant velar en la primera persona del present d’indicatiu i una semivocal velar en la tercera, i que, consegüentment, podrien haver participat en el procés:

      (5) diu : dic, duu : duc, cou : coc, trau : trac

      Per fer més restrictiva la possible base de l’analogia, normalment s’accepta que el canvi analògic requereix una certa semblança semàntica i fonètica (anomenada focus de l’analogia) entre els elements de la proporció. Partint d’aquesta idea, es podria postular que el canvi de deig a dec està induït per la forma dic, ja que en tots dos casos es tracta de verbs que presenten un radical amb la consonant d i amb una vocal palatal. El fet d’establir el focus de l’analogia no resol totalment el problema, puix que no explica per què els canvis analògics no es produeixen entre determinats termes relacionats formalment i semànticament. La relació formal i semàntica és una condició necessària però no suficient del canvi. Un exemple d’aquesta situació citat amb freqüència és el de la proporció de mots anglesos de (6).

      (6) ear : hear = eye : x

      A partir d’aquesta proporció, on els termes presenten una clara proximitat formal i semàntica, no és possible crear analògicament la forma *heye. L’analogia, doncs, requereix que entre els mots relacionats també s’estableixin determinades condicions estructurals СКАЧАТЬ