Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ flexives. En llatí, per exemple, la forma bàsica de tercera persona tenia la marca t, mentre que en català no té cap marca flexiva. Allò més normal, però, és que les formes que no respectin alguns dels paràmetres es vegin sotmeses a canvis morfològics. En català, per exemple, la primera i la tercera persona tendeixen a diferenciar-se en els temps absoluts d’indicatiu i aquest paràmetre permet justificar determinats canvis experimentats en les formes de primera persona; concretament, canvis com ara la velarització de moc, molc o crec (cfr. 4.5.2) o l’adopció de la desinència -o en el català del Principat (cfr. 8.5).

      L’últim principi, el de l’estabilitat de les classes flexives, es pot formular com segueix:

      (12) Estabilitat de les classes flexives: afavoreix les classes flexives motivades independentment i els paradigmes organitzats a partir de sistemes implicatius generals.

      L’estabilitat està directament relacionada amb la regularitat de les classes. Hi ha casos, però, en què determinades formes irregulars s’han mantingut estables sigui pel fet que tenen una alta freqüència d’ús, sigui pel fet que les irregularitats (o les particularitats formals) estan organitzades de manera implicativa. Pel que fa a la primera possibilitat, és interessant constatar que el verb més freqüent en català, el verb ésser, és també el més irregular i que els quatre verbs següents en grau de freqüència són també irregulars (haver, poder, tenir, anar, per aquest ordre).⁸ Les classes amb irregularitat poden també ser estables si aquestes irregularitats són sistemàtiques i s’organitzen de manera implicativa. Tornant a la classe de verbs velaritzats, l’aparició de les formes amb consonant velar respon en la majoria de casos a la jerarquia de (13), segons la qual si una de les categories té forma velar també tenen aquesta forma les categories situades més a la dreta.

      (13) participi → imperfet de subjuntiu i pretèrit perfet d’indicatiu → present de subjuntiu i primera persona del present d’indicatiu

      Des d’aquesta perspectiva, es poden delimitar tres subgrups de verbs amb formes velaritzades: (a) els verbs que sols velaritzen la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu (p. ex. escriure); (b) els verbs que velaritzen, a més, l’imperfet de subjuntiu i el pretèrit perfet (p. ex. dir, cloure), i (c) els verbs que velaritzen totes les formes (p. ex. creure, deure). Pel que fa als canvis analògics, aquesta ordenació jeràrquica permet explicar el procés de velarització que han assolit en valencià col·loquial verbs com ara dormir. La velarització comença per la primera persona, que es diferencia, així, de la tercera (dorc enfront de dorm) i s’estén ràpidament al subjuntiu (dorga). Aquesta és la situació que es manté en la major part del valencià. En alguns parlars, però, el procés ha avançat i, d’acord amb la jerarquia, també ha afectat l’imperfet de subjuntiu (dorguera o dorgués) i el perfet simple (dorguí).

      1.4.5 Conflictes de naturalitat

      Com s’ha assenyalat més amunt, els diferents principis d’optimització poden entrar en conflicte: un determinat canvi pot optimitzar un aspecte de l’organització dels paradigmes flexius però pot provocar un resultat no desitjable pel que fa a un altre aspecte. Els principis, consegüentment, no tenen la mateixa importància (o no la tenen sempre) i poden ser jerarquitzats de manera que permetin predir l’evolució més probable quan s’estableixen conflictes de naturalitat. En general, s’accepta que els principis dependents del sistema ocupen les posicions més altes de la jerarquia. Efectivament: determinades opacitats o al·lomorfies sovint es mantenen a causa de les propietats idiosincràtiques de les llengües (recursivitat o freqüència de l’al·lomorfia, sistematicitat de l’opacitat, etc.). Dins d’aquests principis, d’altra banda, el de congruència sembla ser més rellevant que no el d’estabilitat.

      Més complexa resulta la jerarquització dels principis independents, i això per diferents raons. En primer lloc, perquè alguns d’aquests principis, com el d’iconicitat, presenten situacions ben diferents que no tenen la mateixa importància: no és igualment anòmala, per exemple, la manca d’iconicitat que la contraiconicitat. En segon lloc, perquè molts canvis no es justifiquen per la intervenció d’un únic principi, sinó per la interacció de diferents principis. Finalment, perquè els principis no tenen la mateixa validesa per a totes les categories morfosintàctiques: hi ha categories, per exemple, que admeten més fàcilment l’opacitat que d’altres i hi ha oposicions de marcatge que són més clares que d’altres. Totes aquestes remarques són certament importants i s’hauran de tenir ben presents al llarg d’aquest treball. Tot i amb això, en molts canvis històrics del català, la jerarquia que té un valor explicatiu més alt és la següent: iconicitat → transparència → uniformitat. La iconicitat sembla ser el factor més important i la uniformitat, el menys important.⁹

      1.5 La gramaticalització

      1.5.1 La unidireccionalitat semàntica

      La darrera modalitat de canvi que analitzarem és la que té a veure amb els processos de gramaticalització, amb els processos que transformen d’una manera progressiva i contínua el significat lèxic de determinades unitats en un significat de caràcter gramatical. A grans trets, es pot afirmar que la gramaticalització té una marcada unidireccionalitat tant pel que fa al canvi semàntic i funcional experimentat per l’element gramaticalitzat com pel que fa a uns altres factors de caràcter més formal (el grau de regularitat o el nombre de síl·labes, per exemple). La unidireccionalitat semàntica, concretament, fa referència al fet que els elements que es gramaticalitzen assoleixen significats cada vegada més abstractes i generals. Hi ha hagut diferents propostes per delimitar aquesta unidireccionalitat semàntica. Per als objectius que ens hem plantejat en aquesta obra, segurament la més explicativa és la formulada per Elisabeth C. Traugott, d’acord amb la qual la unidireccionalitat dels processos de gramaticalització provoca una subjectivització creixent de la unitat o de la construcció lingüística, segons la qual la unitat perd contingut lèxic però assoleix un major valor pragmàtic. L’autora ha realitzat diferents propostes per delimitar aquest procés, cada vegada més globalitzadores i genèriques. En algunes de les més recents (Traugott, 1989, 1995a; Traugott i Konig, 1991), la subjectivització es caracteritza a partir de les tendències recollides en (14).

      (14) Tendència 1. Dels significats basats en la situació descrita de manera externa als significats basats en la percepció cognitiva interior: per exemple, la percepció de l’espai és menys interioritzada que la del temps, i per això molts termes de referència temporal parteixen de referències espacials.

      Tendència 2. Dels significats basats en la situació descrita (externa o interna) als que es basen en la situació textual o metalingüística: unitats significatives referencials o perceptuals que passen a adquirir un valor metadiscursiu i/o una funció com a estructuradors del text.

      Tendència 3. Els significats tendeixen a basar-se progressivament en l’actitud subjectiva del parlant, en les seves creences respecte a la situació descrita, en les relacions interpersonals establertes amb l’oient: modalització de l’enunciat, expressió d’expectatives o contraexpectatives, valoracions, etc.

      La tendència 1 es pot exemplificar fàcilment amb el pretèrit perfet perifràstic (p. ex. vaig cantar), format a partir d’un auxiliar que originàriament tenia un valor espacial. La tendència 2 resulta difícil d’exemplificar amb elements verbals, però és fàcilment exemplificable amb tota una sèrie de connectors discursius que provenen d’adverbis espacials o tempoaspectuals (per exemple, construccions amb l’adverbi aspectual encara del tipus encara més, encara que, etc). La tendència 3, finalment, es pot exemplificar amb l’evolució semàntica del verb deure. Aquest verb, que en un principi tenia un valor СКАЧАТЬ