Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

Чтение книги онлайн.

      3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL

      En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia (Llull, Meravelles, I, p. 133).

      3.1 Variacions al·lomòrfiques

      En el capítol anterior s’han delimitat les conjugacions verbals a partir de diferències relacionades amb la vocal temàtica i amb la posició de l’accent en les formes d’infinitiu. Aquestes són les propietats formals més evidents i generals. Cal tenir en compte, però, que les conjugacions, o almenys algunes subclasses verbals, també poden ser caracteritzades formalment a partir de determinades al·lomorfies més o menys particulars. Concretament, molts verbs de les conjugacions no primeres presenten en català medieval –i sovint en català modern– unes variacions al·lomòrfiques en el radical que, a causa de la recurrència, permeten establir diferents models verbals. Les variacions en el segment final del radical, per exemple, són un tret definitori d’una part ben significativa dels verbs de les conjugacions segona, tercera i incoativa: p. ex. veig, veu; dic, diu, patesc, pateix. De manera paral·lela, les variacions en la vocal del radical defineixen un petit grup de verbs de la quarta conjugació pura: p. ex. ix, eixim; cull, collim. En aquest capítol ens centrarem, bàsicament en les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical, i sols quan sigui necessari farem referència als canvis vocàlics. En el capítol 5, s’analitzaran les variacions de caràcter vocàlic.

      3.1.1 Al·lomorfies i relacions implicatives

      Com acabem d’assenyalar, les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical segueixen sovint uns patrons recurrents que han tingut una importància cabdal en alguns dels canvis morfològics experimentats pel sistema verbal. El tema ens obliga inevitablement a plantejar-nos una pregunta bàsica en els estudis de morfologia històrica: quin grau d’irregularitat és capaç de mantenir-se en una determinada llengua? Dit amb unes altres paraules: per quina raó determinades variacions al·lomòrfiques presenten una forta estabilitat i s’han mantingut al llarg de la història del català i d’altres, per contra, s’han vist desplaçades per canvis analògics? Per escatir aquests temes, cal tenir en compte, d’antuvi, que determinats verbs qualificats com a «irregulars» per la gramàtica tradicional presenten un alt grau de regularitat en la distribució de les formes. Efectivament, les «irregularitats» formals i la tendència evident a evitar les al·lomorfies sovint es veu frenada pel fet que aquestes irregularitats tenen un caràcter recursiu i sistemàtic, i, més concretament, pel fet que estan organitzades a partir de relacions implicatives, segons les quals, la presència d’una determinada propietat morfològica en una forma s’associa amb l’aparició d’aquesta propietat en unes altres formes del paradigma.

      Centrant-nos en el català medieval, molts verbs amb al·lomorfies en el tema de present establien una clara relació implicativa –i icònica– entre la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu. Aquesta relació, concretament, permetia obtenir les formes de subjuntiu afegint les desinències flexives a la primera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars. La relació implicativa establerta entre aquestes formes es pot observar fàcilment en els exemples següents:

      (1) a. partesc → partesc + a

      b. dic (/dig/) → dig + a

      c. planc (/plang/) → plang + a

      d. vull → vull + a

      e. vaig → vaj + a

      f. puix → puix + a

      g. faç → faç + a

      h. muir → muir + a

      Una relació també important –tot i que no tan sistemàtica com l’anterior– s’estableix entre la tercera persona del present d’indicatiu i les formes del tema de present diferents de la primera persona del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Molt sovint aquestes darreres formes es poden obtenir afegint les desinències regulars a la tercera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars:¹

      (2) a. plany → plany + s, plany + em, plany + ets (> eu), plany + en

      b. vol → vol + s, vol + em, vol + ets (> eu), vol + en

      c. pot → pot + s, pod + em, pod + ets (> eu), pod + en

      d. mor → mor + s, mor + im, mor + its (> iu), mor + en

      Un darrer tipus de relació es dóna, algunes vegades, entre les formes arizotòniques del tema de present; això és, entre la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu, d’una banda, i el gerundi i l’imperfet d’indicatiu, de l’altra. En aquest cas, però, la relació no és diagramàtica –o additiva– sinó substitutiva:

      (3) a. cos + im, cos + its → cos + int, cos + ia

      b. eix + im, eix + its → eix+ int, eix + ia

      c. co + em, co + ets → co + ent, co + ïa

      d. cobr + im, cobr + its → cobr + ia

      e. an + em, an + ets → an + ant, an + ava

      L’organització implicativa dels paradigmes flexius té una claríssima relació amb la hipòtesi desenvolupada per Bybee i Brewer (1980) i Bybee (1985), segons la qual els paradigmes morfològics posseeixen una o unes formes bàsiques amb un alt grau d’autonomia i d’independència lèxica a partir de les quals es deriva la resta de formes. Per delimitar el concepte d’autonomia, les dues lingüistes utilitzen tres criteris diferents. Les formes autònomes solen identificar-se amb categories no marcades (criteri morfosintàctic) i normalment tenen una alta freqüència d’ús (criteri distribucional). L’autonomia, finalment, es veu afavorida pel grau d’irregularitat formal (criteri morfofonològic), puix que les formes més irregulars, fins i tot si pertanyen a categories marcades, no poden ser derivades d’altres formes del paradigma i, consegüentment, compten amb una marcada autonomia. D’acord amb aquestes idees, molts verbs amb al·lomorfies en el radical s’organitzen en català medieval –i en alguns casos en català modern– a partir de dues formes bàsiques: la tercera persona del present d’indicatiu (la menys marcada del paradigma verbal i la que té una major freqüència d’ús) i la primera persona del present d’indicatiu (marcada respecte a l’anterior però també amb una altíssima freqüència d’ús). A aquest esquema bàsic, cal afegir-hi encara aquells casos en què les persones quarta i cinquena del present constituïen també les formes bàsiques de l’imperfet i el gerundi. Un verb com ara coure, per exemple, té les formes bàsiques coc, cou i coem (o coets), a СКАЧАТЬ