El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ L’économie et la société rurales dans la région de Bergame, de Crémone et de Brescia du Xe au XIIIe siècle, Roma, 1993; P. Toubert, Les structures du Latium médiéval. Le Latium méridional et la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle, Roma, 1973.

[6] R. H. Hilton, English and French Towns in Feudal Society. A Comparative Study, Cambridge i Nova York, 1992; R. H. Hilton, «The Small Town as Part of Peasant Society», dins R. H. Hilton The English Peasantry in the Later Middle Ages, Oxford, 1975, pp. 76-94; Ch. Dyer, «Market Towns and the Countryside in Late Medieval England», Canadian Journal of History, 31 (1996), pp. 17-35; Ch. Dyer, «Small Towns, 1270-1540», dins D. M. Palliser (ed.), The Cambridge Urban History of Britain, 1, Cambridge 2000, pp. 505-537; R. H. Britnell, The Commercialisation of English Society, 1000-1500, Cambridge, 1993. La història urbana hispànica no acostuma identificar les petites ciutats com un tipus urbà particular i, consegüentment, no es compta amb una recerca empírica orientada específicament a aquests assentaments. Però hi ha excepcions: P. Martínez Sopena, «Foires et marchés ruraux dans les pays de la Couronne de Castille et León du Xe au XIIIe siècle», Flaran, 14 (1996), pp. 47-69; del mateix, «Le rôle des petites villes dans l’organisation de l’espace en Castille», dins M. Bourin i S. Boissellier (dirs.), L’espace rural au Moyen Âge. Portugal, Espagne, France (XIIeXIVe siècle). Mélanges en l’honneur de Robert Durand, Rennes, 2002, pp. 149-165. Les petites ciutats catalanes són el tema d’un projecte de recerca vinculat a la Universitat de Girona, que, al marge de diverses publicacions puntuals, ha donat lloc a un col·loqui internacional centrat precisament en aquest tema: Les viles catalanes entre els segles XII i XIV: senyoria, comunitat i estructures fiscals. Les seves actes es troben en curs de publicació.

[7] Per al concepte vegeu Th. N. Bisson, «The ‘Feudal Revolution’», Past & Present, 142 (1994), pp. 6-42; del mateix, «Medieval Lordship», Speculum, 70/4 (1995), pp. 743-759.

[8] M. Barceló, «Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación», Taller d’Història, 6 (1995), pp. 61-72.

[9] L. Kuchenbuch, «Potestas und Utilitas. Ein Versuch über Stand und Perspektiven der Forschung zur Grundherrschaft im 9.-13. Jahrhundert», Historische Zeitschrift, 265 (1997), pp. 117-146. Vegeu, a més, J. Bumke, Höfische Kultur. Literatur und Gesellschaft im hohen Mittelalter, Munic, 1986, pp. 60-64.

[10] M. Gustà (ed.), Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria, Barcelona 1980, cap. 22.

[11] Per una descripció geogràfica d’aquestes comarques vegeu Ll. Solé Sabarís (dir.), Geografia de Catalunya, Barcelona, 1958-1974. Per un estudi més aprofondit de l’ecologia històrica mediterrània vegeu T. Grove i O. Rackham, The Nature of Mediterranean Europe. An Ecological History, New Haven i Londres, 2001.

[12] ACA. OR, Pergs. Montalegre, 270.

[13] Aquesta informació pot ampliar-se amb els resultats d’una pacient i excepcional recerca arqueològica: A. Roig Deulofeu i J. Roig Buxó, La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI), Sabadell, 2002.

PRIMERA PART

      EN ELS ORÍGENS D’UNA CIVILITZACIÓ AGRÀRIA: EL MAS AL NORD-EST CATALÀ DELS SEGLES MEDIEVALS

Capítol 1

1. VERS UN NOU PAISATGE RURAL AL NORD-EST CATALÀ

1. LA TERMINOLOGIA

      Per designar la unitat d’explotació i de residència pagesa les fonts dels segles XI-XIV fan servir els termes mansus (molt rarament masum) i mas, dels quals deriven, en català, mas i masia. Els termes borda i cabanna, per la seva banda, es fan servir per designar explotacions assimilables al mas.

1.1 Mas

El terme mansus és probablement un vocable importat des de les regions centrals de l’Imperi carolingi, on s’havia difós des del segle VII.[1] A les regions perifèriques de l’Europa meridional mansus no es va difondre abans del segle IX.[2] A la regió catalana, en concret, el terme masus pot documentar-se d’una manera puntual entre els segles IX i X sobretot per als comtats pirinencs i prepirinencs, freqüentment associat als fiscs comtals. Amb aquest terme es designava una explotació agrícola, apta per fer viure la família d’agricultors que la llaurava. A més, el terme s’emprava també per designar una unitat d’apropiació senyorial, que estava gravada amb exigències diverses i que sembla considerar-se com un conjunt de predis no divisible vinculats a una casa.[3] Tanmateix, en els comtats més meridionals, com el de Barcelona, els termes masus i mansus gairebé no poden documentar-se entre el segle VIII i mitjan de l’XI. Les poques vegades que apareixen a les fonts relatives a aquestes comarques és com a sinònim de «lloc de residència» i «casa». Aquest significat de masus no es perdria amb posterioritat de mitjan segle XI. Però a partir d’aquesta data, mansus (i molt rarament masus) inicià una difusió generalitzada a totes les comarques del nord-est, associat a tota mena de senyories i designant quasi sempre un conjunt de domos i pertinencias. Aquest conjunt, qualificat a vegades com masada (mansata), apareix a les fonts dels segles XII-XIV com quelcom ben individualitzat. Per tal d’identificar un mas determinat se l’hi assignava sempre un nom propi que passava a incrementar el registre toponímic d’un lloc. Aquest topònim associat al mas podia referir-se a les realitats més diverses, tant naturals com humanes. Hi ha casos, per altra banda, en els quals el mas va adoptar com a nom un topònim més antic (el nom d’una villa dels segles IX i X, per exemple). Cal assenyalar, per últim, que el topònim associat al mas va servir també per identificar al seu titular i als descendents d’aquest: des de la segona meitat del segle XII, sobretot, els membres de la família del mas passaren a adoptar sistemàticament el nom d’aquest com cognom familiar.

1.2 Borda

El terme borda (borza, borgia, borna), per la seva banda, d’etimologia probablement prerromana i que apareix en les fonts del nord-est català des del segle XII, sembla designar una unitat d’explotació d’estructura anàloga al mas, però més modesta quant al nombre de parcel·les que la composaven.[4] (Sembla que el mateix pot dir-se de la cabanna esmentada a les fonts procedents de les comarques més septentrionals). El conjunt de l’explotació podia designar-se com borderia. La borda era habitada permanentment i el seu titular va ser qualificat com a border (bordarius) des del segle XII. Al segle següent, trobem a les fonts l’expressió hòmens amasatz et abordatz (homines abordati), emprada per distingir els ocupants del mas i de la borda, respectivament. Una de les característiques de les bordes era que freqüentment estaven vinculades com pertinencia a un mas i un mas podia disposar d’una o més bordes i borderies. D’aquesta manera, la borda s’agregava al mas com una entitat secundària, una entitat que, per altra part i en el marc d’un domini, acostumava a ser numèricament minoritària respecte al mas. Als fiscs comtals de Caldes de Montbui, per exemple, hi havia el 1151 vuit bordes i dotze masos.[5] Així, encara que sembla evident que existí un vincle entre mas i borda –Joan Coromines parla d’una masia sucursal–,[6] no està clar en què СКАЧАТЬ