El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ com Rodney H. Hilton, Christopher Dyer i Richard H. Britnell sobre el paper dels mercats i de les petites ciutats medievals.[6]Ara bé, és essencial, al nostre entendre, tenir sempre en compte que la difusió de determinats tipus de poblament representa també la concreció espacial d’unes relacions establertes a l’interior d’aquesta societat i d’unes estructures que li donen estabilitat. Per això, els objectius del nostre llibre no es poden esgotar en un estudi dels trets formals i de les implicacions de la difusió de dos tipus de poblament particulars. La difusió del mas a la Catalunya Vella va representar la creació d’una original unitat de producció i apropiació i la consolidació d’una nova forma de gestionar els recursos humans i materials de la senyoria. Quant als recursos materials, es va promoure el mas com una unitat de producció relativament estable i coherent, que es va mostrar capaç de generar uns excedents suficients per sostenir als seus habitants i al seu senyor. Quant als recursos humans, es va promoure el mas com una unitat domèstica ben definida, en la mesura que es va optar de manera sistemàtica per la família nuclear i la parella casada com a responsable de donar continuïtat a la producció i l’apropiació. Aquesta difusió del mas va venir acompanyada per la creació d’institucions centrals, com la notaria i el mercat, vinculades habitualment a unes viles que estaven sotmeses a una senyoria similar, en un principi, a la que s’exercia sobre el mas. Aquestes institucions centrals es caracteritzaven per oferir una sèrie de béns i serveis a les unitats de producció i apropiació del seu entorn. Un dels objectius bàsics del present llibre és demostrar que gràcies a aquestes diverses institucions es va assolir la creació d’uns espais locals i una veritable integració entre mas i vila, en el sentit que la marxa mateixa del mas es va fer dependre de l’existència d’aquestes institucions. La urbanització a petita escala, en aquest sentit, va articular processos que els historiadors acostumen a separar de manera arbitrària en conceptes estancs com «senyoria», «camp» i «ciutat» i va crear un dels model d’integració social i econòmic més característics del que acostumem anomenar el «feudalisme».

      Senyorialització

La configuració d’un espai local articulat no pot ser pensada com quelcom espontani, resultat d’una combinació aleatòria de processos històrics. Aquesta configuració d’un espai local només resulta veritablement comprensible si es vincula amb un esforç senyorial per promoure mas i vila i per assolir la integració de «camp» i «ciutat». El terme senyorialització no vol sinó expressar la materialització, a gran escala, d’aquest esforç, pressuposant, però, una idea molt específica d’exercir aquesta senyoria. La senyoria que es va imposar entre mitjan segle XII i mitjan segle XIV no es va limitar a ser una senyoria explotativa, conflictiva i competitiva.[7]Va ser, a més i sobretot, un senyoria constructiva i creativa, capaç de canalitzar al seu favor la potencial dinàmica d’una societat. Hi havia enormes diferències entre un senyor del segle XI i un senyor del segle XIII, tant pel que fa a la consideració dels propis actes com pel que fa a les relacions amb els homes i dones sotmesos al seu poder. Al segle XIII l’opció preferent per a assolir riqueses i poders no era ja el terror sostingut per les armes. Entenguem-nos: la competició entre senyors, l’explotació material i la discriminació moral dels rústecs van romandre com trets bàsics de l’exercici de la senyoria, d’això no se’n pot dubtar. Però, aquests trets bàsics no fan comprensibles els canvis profunds que poden constatar-se empíricament vers el 1200. La fundació d’institucions com el mercat i la notaria, l’atorgament de franqueses, la creació de serveis com la ferreria i la molineria, la promoció de mas i vila i la creació d’un nou model d’integració social i econòmic, manifestaven, per part dels senyors, una nova pauta de comportament i una voluntat d’intervenir en les relacions socials i de regular el funcionament d’aquestes.[8]L’explicació dels canvis esmentats ha de partir, doncs, d’una renovació de les estratègies senyorials. Aquesta renovació és un fet que es pot observar empíricament i que és possible registrar de manera immediata en el llenguatge en què els senyors s’expressen com a tals en les fonts escrites. Tant en els contractes com en les franqueses es començà a difondre el concepte d’utilitat (utilitas), un concepte que les fonts del segle XI pràcticament ignoren i la importància del qual per a la història de la senyoria ha estat recentment senyalada per Ludolf Kuchenbuch.[9]Des del segle XIII, a més, la idea del bé comú (bonum communis) començà a ocupar un lloc cada vegada més rellevant en l’ideari senyorial, inicialment com aspiració reial i més endavant també com model per a la cavalleria, des que Ramon Llull va sentenciar, a mitjan segle XIII, que correspon a cada cavaller «aver viles e ciutats per tenir dretura a les gents, e per congregar e ajustar fusters en un loch, ferrers, sabaters, drapers, mercaders e los altres officis que pertanyen al ordonament d’aquest món, e qui son necessaris a conservar lo cors a ses necessitats».[10]Aquest recurs a les idees d’utilitat i del bé comú donava un nou sentit a la senyoria. Els rèdits es podien incrementar i el domini es podia mantenir atorgant el favor i la gràcia als homes i dones sotmesos a la senyoria. Aquesta senyoria es podia consolidar creant institucions, com la notaria pública, l’existència de les quals prometia el desenvolupament material de la vila i el benestar moral dels homes i de les dones sotmesos a un senyor. A partir d’aquests canvis en el comportament i en l’ideari, es va poder portar-se a terme la difusió a gran escala d’un nou model d’integració social i econòmica.

      EL MARC GEOGRÀFIC I CRONOLÒGIC

El nostre treball tracta dels segles centrals del que s’acostuma a designar com l’Edat Mitjana, els segles XI-XIV, aproximadament: uns segles que es caracteritzaren, entre altres, per un notable desenvolupament en tots els sectors de l’economia, per un important creixement demogràfic, per una consolidació de l’estat monàrquic com a model polític i per l’enfortiment d’una Església sotmesa al dictat del bisbe de Roma. Pel que fa al marc geogràfic, el nostre treball es restringeix a les terres del nord-est de la Catalunya Vella, es a dir al conjunt de comarques perimediterrànies, compreses entre el riu Llobregat i els Pirineus, denominat correntment la Catalunya litoral i prelitoral. Aquest conjunt de comarques constitueix un agregat d’àrees geomorfològiques, cadascuna de les quals amb els seus trets específics, però amb suficients aspectes climatològics, hidrològics i biogeogràfics comuns com per ser considerades en conjunt. En els límits d’aquest conjunt de comarques cal atribuir una importància destacada a les planes com espais que, ocupats des de la romanització, van concentrar la major part de la població i que resultaren ser els més dinàmics en tots els aspectes: la plana de l’Empordà, les planes de Banyoles i de Girona, la depressió del Vallès i la plana del Llobregat. Els materials sedimentaris que formen aquestes planes i la protecció dels vents del nord que ofereixen les muntanyes que les envolten proporcionen unes condicions favorables per a l’agricultura mediterrània.[11] Diguem, per últim, que, malgrat l’omnipresència de la muntanya, cada unitat d’aquest conjunt s’obria d’una o d’altra manera al món exterior. Això és especialment cert per les comarques limitades per les Serralades Costeres, les quals, orientades de manera paral·lela a la costa mediterrània formen un corredor natural, un lloc de pas per als homes i l’emplaçament dels principals eixos vials. El contacte amb l’interior de la regió catalana i el litoral es realitzava a través de les valls i dels congosts d’uns rius orientats de nord a sud. La plana del Empordà, per la seva part, no sols representava el punt final del corredor prelitoral sinó també una porta cap al Rosselló i el punt de partida d’un eix de comunicació subpirenenc que s’orientava vers l’oest.

      LES FONTS

      El llibre que el lector té entre les mans és el resultat d’uns deu anys de recerca i de revisió de vàries desenes de milers de testimonis escrits conservats als arxius catalans, espanyols i europeus. Aquests testimonis es poden dividir en dos grans conjunts: el primer està constituït per les cartes transmeses a través de pergamins СКАЧАТЬ