La follia d'Almayer. Джозеф Конрад

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ les barques. La lluna va sortir molt abans que les barques haguessin travessat la meitat d'aquella distància, i el bosc negre que dormia plàcidament sota els seus raigs freds es va despertar aquella nit amb les riallades sonores que havien provocat en la flotilla alguns records de la lamentable narració d'Almayer. Acudits d'aigua salada a costa del pobre home van passar d'una barca a l'altra, la no aparició de la filla va ser comentada amb greu descontentament, i la casa a mig acabar construïda per donar la benvinguda als anglesos va rebre, en aquella nit de gresca i amb el vot unànime dels alegres mariners, el nom de la «Follia d'Almayer».

      Després d'aquesta visita, la vida a Sambir va reprendre, durant moltes setmanes, el seu curs plàcid i uniforme. El sol de cada dia, en llançar els seus raigs matinals per damunt les capçades dels arbres, il·luminava l'escena habitual de l'activitat diària. Tot caminant pel camí que formava l'únic carrer del poblat, la Nina veia el panorama acostumat d'homes ajaguts en el costat ombriu de les cases, a les altes plataformes; de dones totes enfeinades a espellofar l'arròs de cada dia; de criatures brunes despullades corrent pels camins estrets i ombrius que menaven a les clarianes. En Jim-Eng, tot passejant davant de casa seva, la saludava amb un senyal amistós amb el cap abans d'entrar cap dins a buscar la seva estimada pipa d'opi. Les criatures més grans, arraïmades entorn seu, amb l'atreviment d'una prolongada coneixença, li estiraven les faldilles de la túnica blanca amb els seus dits foscos, i li mostraven les dents brillants tot esperant un ruixat de grans de vidre. Ella els saludava amb un somriure tranquil, però sempre tenia unes paraules amistoses per a una noia siamesa, una esclava propietat d'en Bulangi, les nombroses esposes del qual es deia que eren d'un temperament violent. Un rumor ben fonamentat deia també que les batusses domèstiques d'aquell agricultor diligent acabaven generalment amb un assalt combinat de totes les seves esposes damunt l'esclava siamesa. La noia no es queixava mai —potser al dictat de la prudència, però més probablement a causa de l'estranya i resignada apatia de la condició de dona mig salvatge. Des de primera hora del matí se la veia pels camins entre les cases, vora el riu o als molls, amb la safata de pastissos que tenia com a missió vendre hàbilment equilibrada damunt el cap. Durant les hores de més calor normalment buscava refugi en el clos d'Almayer, on trobava sovint aixopluc en un racó ombriu de la veranda, en el qual, quan l'hi convidava la Nina, s'asseia a la gatzoneta amb la safata al davant. Per a la «Mem Putih» tenia sempre un somriure; en canvi, la sola presència de la senyora Almayer, el so de la seva veu estrident, era el senyal per sortir corrents.

      Amb aquesta noia, la Nina hi parlava sovint; els altres habitants de Sambir rarament o mai sentien el so de la seva veu. S'havien avesat a aquella figura silenciosa que, calmosa i amb una túnica blanca, es movia entremig seu com un ésser d'un altre món, incomprensible per a ells. Tanmateix la vida de la Nina, malgrat la seva calma exterior, malgrat el seu despreniment aparent per les coses i per la gent que l'envoltava, era lluny de ser tranquil·la, com a conseqüència del fet que la senyora Almayer era massa activa pel que fa a la felicitat i fins i tot a la seguretat de la llar. Havia reprès una certa relació amb en Lakamba, no personalment, és cert (perquè la dignitat d'aquell potentat el mantenia dins la seva palissada), sinó per mitjà del seu primer ministre, pràctic de port, assessor financer i factòtum general d'aquell potentat. Aquell cavaller —d'origen sulu— estava certament dotat de qualitats d'estadista, encara que estava totalment mancat d'encants personals. El cert és que era perfectament repulsiu: tenia només un ull i la cara tota gravada, amb el nas i els llavis horriblement desfigurats per la verola. Aquest individu poc atractiu sovint passejava pel jardí d'Almayer amb un vestit gens oficial, compost per una peça de calicó rosa entorn de la cintura. Allà, al darrere de la casa, assegut a la gatzoneta vora les brases escampades, ben a prop de la gran caldera de ferro on les dones coïen l'arròs diari de la família sota la supervisió de la senyora Almayer, aquell astut negociador mantenia llargues converses en llengua sulu amb la dona d'Almayer. El tema dels seus discursos es podia endevinar a partir de les escenes domèstiques que després tenien lloc a la llar d'Almayer.

      Darrerament Almayer havia començat a fer excursions riu amunt. En una petita canoa amb dos remers i el fidel Alí com a timoner desapareixia uns quants dies seguits. Tots els seus moviments eren, sens dubte, observats de prop per en Lakamba i per Abdal·là, perquè l'home que havia tingut la confiança del Rajà Laut se suposava que estava en possessió de secrets valuosos. Els habitants de la costa de Borneo estan absolutament convençuts que a l'interior de l'illa hi ha diamants d'un valor fabulós i mines d'or d'una riquesa enorme. I totes aquelles imaginacions són exacerbades per la dificultat mateixa de penetrar terra endins, especialment a la costa nord-oriental, on els malais i les tribus riberenques dels daiak, o caçadors de caps, estan eternament enfrontats. És prou cert que arriba una mica d'or a la costa, per mitjà d'aquells daiaks quan, durant uns breus períodes de treva en la seva guerra intermitent, visiten els poblats malais de la costa. I així, sobre la lleugera base d'aquell fet, es construeixen i s'engrandeixen les exageracions més salvatges.

      En la seva condició d'home blanc, Almayer —com en Lingard abans que ell— tenia unes relacions una mica millors amb les tribus de riu amunt. Tanmateix, ni tan sols les seves excursions no eren exemptes de perill, i el seu retorn era ansiosament esperat per l'impacient Lakamba. Però cada vegada el Rajà es decebia. Vanes eren les conversacions que tenia, vora la caldera de l'arròs, el seu factòtum Babalatchi amb la dona de l'home blanc. L'home blanc era impenetrable —impenetrable a la persuasió, als afalacs, al maltractament; a les paraules tendres i a les denigracions estridents; a les súpliques desesperades o a les amenaces de mort; perquè la senyora Almayer, en el seu desig extrem de persuadir el marit d'aliar-se amb en Lakamba, interpretava tota la gamma de la passió. Amb la túnica bruta ben ajustada sota les aixelles i per damunt del seu pit pla, amb els escassos cabells grisencs que li queien en desordre sobre els pòmuls sortints, i en actitud suplicant, li pintava amb una loquacitat estrident els avantatges d'una unió estreta amb aquell home tan bo i de tan bon tracte.

      —Per què no vas amb el Rajà? —cridava—. Per què te'n tornes amb aquells daiaks del gran bosc? Els haurien de matar tots. Tu no els pots matar, no pots; però els homes del nostre Rajà són valents! Digues al Rajà on és el tresor del vell home blanc. El nostre Rajà és bo! És el nostre avi, Datu Besar! Ell matarà aquells maleïts daiaks, i tu tindràs la meitat del tresor. Oh, Kaspar, digues on és el tresor! Digues-m'ho! Explica'm què diu la sura del vell que llegeixes tan sovint de nit.

      En aquestes ocasions, Almayer seia amb les espatlles encongides, doblegades per l'esclat de la tempesta domèstica, i es limitava a subratllar les pauses del torrent d'eloqüència de la seva dona amb un grunyit enfadat:

      —No n'hi ha cap, de tresor! Ves-te'n, dona!

      Exasperada per la visió de l'esquena pacientment doblegada, ella acabava donant la volta per tal d'encarar-se-li a l'altre costat de la taula, i agafant-se la túnica amb una mà, brandava l'altre braç magre i la mà com una urpa per reforçar, amb una passió d'ira i menyspreu, el ràpid torrent de comentaris mordaços i de renecs amargs que s'amuntegaven sobre el cap d'aquell home indigne d'associar-se amb els valents cabdills malais. La batussa generalment s'acabava quan Almayer s'alçava lentament, la llarga pipa a la mà, el rostre que expressava tot el dolor intern, i s'allunyava en silenci. Baixava els esglaons i s'enfonsava en l'herbassar, de camí cap a la solitud de la casa nova, arrossegant els peus en un estat de col·lapse físic, causat pel disgust i la por davant d'aquella fúria. Ella el seguia fins a dalt de les escales, i disparava tot de sagetes d'insults indiscriminats cap aquella figura en retirada. I cadascuna d'aquelles escenes s'acabava amb un xiscle agut que li arribava ben lluny.

      —Saps, Kaspar, soc la teva dona! La teva esposa cristiana davant de la teva llei Belanda! —Perquè sabia que això era la cosa més amarga de totes; la més gran recança en la vida d'aquell home.

      Totes aquestes escenes, la Nina les presenciava impassible. Podria haver estat sorda, muda, sense cap sentiment, pel que feia a l'expressió d'una opinió. Això no obstant, sovint, quan el seu pare se n'havia anat a buscar refugi en les grans cambres polsoses de la «Follia d'Almayer», i la seva mare, esgotada pels esforços retòrics, s'asseia fatigosament sobre СКАЧАТЬ