La follia d'Almayer. Джозеф Конрад

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ modificat i endurit per una mandíbula quadrada heretada dels seus ancestres materns —els pirates sulus. La seva boca ferma, on els llavis lleugerament separats descloïen un esclat de dents blanques, posava en l'expressió impacient dels seus trets una vaga impressió de ferocitat. I, tanmateix, els seus ulls foscos i perfectes tenien tota la tendra dolcesa d'expressió que era comuna en les dones malaies, tot i que amb l'espurneig d'una intel·ligència superior; eren uns ulls que miraven seriosament, ben oberts i ferms, com si esguardessin alguna cosa invisible a tots els altres ulls, mentre ella s'estava plantada allà tota de blanc, recta, flexible, elegant, sense ser conscient d'ella mateixa, el seu front baix però ample coronat per una mata lluent de cabells llargs i negres que li queia en densos manyocs sobre les espatlles, i que feia que el seu cutis olivaci clar semblés encara més pàl·lid per contrast amb el seu color negre com el carbó.

      Almayer va atacar l'arròs amb avidesa, però després d'unes quantes bocades es va aturar, amb la cullera a la mà, i es va mirar, encuriosit, la filla.

      —Nina, no has sentit pas passar una barca, fa cosa de mitja hora? —va preguntar.

      La noia li va fer una ullada ràpida, i sortint de la llum es va girar d'esquena a la taula.

      —No —va dir, lentament.

      —Era una barca. Per fi! Era en Dain; i se n'anava a veure en Lakamba. Ho sé perquè m'ho ha dit. He parlat amb ell, però no vindrà, anit. Vindrà demà, m'ha dit.

      Es va empassar una altra cullerada, i llavors va dir:

      —Aquest vespre soc gairebé feliç, Nina. Puc veure la fi d'un llarg camí, un camí que ens porta lluny d'aquest pantà miserable. Aviat marxarem d'aquí, tu i jo, filleta meva, i aleshores…

      Almayer es va alçar de taula i es va quedar mirant fixament davant seu, com si contemplés alguna visió encantadora.

      —I aleshores —va continuar—, serem feliços, tu i jo. Viurem lluny d'aquí, rics i respectats, i oblidarem aquesta vida, i tota aquesta lluita, i tota aquesta misèria!

      Es va apropar a la filla i li va passar la mà pels cabells, acariciant-la.

      —És mala cosa haver de confiar en un malai —va dir—, però he de confessar que aquest Dain és tot un senyor. Tot un senyor —va repetir.

      —Li has dit que vingui aquí, pare? —va preguntar la Nina, sense mirar-se'l.

      —Sí, és clar. Començarem demà passat —va dir Almayer, alegrement—. No tenim temps per perdre. Estàs contenta, noieta?

      Era gairebé tan alta com ell, però li agradava recordar l'època en què era petita i només estaven l'un per l'altre.

      —Estic contenta —va dir ella, molt fluix.

      —És clar —va dir Almayer, vivament—, no et pots ni imaginar què t'espera. Jo no hi he estat, a Europa, però vaig sentir la meva mare parlar-ne tan sovint que em sembla saber-ho tot al respecte. Viurem una… una vida gloriosa. Ja ho veuràs.

      De nou, va restar silenciós al costat de la filla, contemplant aquella visió encantadora. Al cap d'una estona, va agitar el puny tancat cap al poblat adormit.

      —Ai, Abdal·là, amic meu —va cridar— ja veurem qui s'endurà la millor part, després de tots aquests anys!

      Va mirar el riu i va remarcar amb calma:

      —Una altra tronada. Bé! Cap tro no em mantindrà despert anit, ho sé! Bona nit, noieta —va xiuxiuejar, besant-li tendrament la galta—. Aquesta nit no sembles gaire feliç, però demà faràs més bona cara, oi?

      La Nina havia escoltat el seu pare amb el rostre impassible, amb els ulls mig closos, mirant encara la nit que ara havia esdevingut més intensa, amb un núvol de tempesta que havia lliscat turó avall tot esborrant les estrelles i fonent el cel, el bosc i el riu en una massa de negror quasi palpable. La tènue brisa s'havia extingit, però l'estrèpit distant del tro i els pàl·lids llampecs avisaven de la tempesta que s'acostava. Amb un sospir, la noia es va girar cap a la taula.

      Almayer era a l'hamaca, ja mig adormit.

      —Endu-te'n el llum, Nina —va mussitar, somnolent—. Aquest lloc és ple de mosquits. Ves a dormir, filla.

      Però la Nina va apagar el llum i se'n va tornar cap a la balustrada de la veranda, on es va quedar dreta, agafada al suport de fusta i mirant amb avidesa cap al tram de riu del Pantai. I així, immòbil en la calma opressiva de la nit tropical, podia veure, a cada llampec, com el bosc que vorejava les dues ribes del riu es vinclava sota l'explosió furiosa de la tempesta que s'acostava, com el tram superior del riu es convertia en escuma blanca en ser fuetejat pel vent, i com els núvols negres prenien formes fantàstiques en ser arrossegats per damunt dels arbres que es gronxaven. Entorn seu tot era encara pau i quietud, tot i que podia sentir, ben lluny, el rugit del vent, el xiulet de la pluja intensa i el clapoteig de les onades en el riu turmentat. S'anava acostant més i més, amb el so fort dels trons i els esclats perllongats dels llamps, seguits de curts períodes d'espantosa negror. Quan la tempesta va arribar a la punta baixa que dividia el riu, la casa va trontollar amb el vent, la pluja va espetegar sorollosament sobre la teulada de fulles de palmera, el tro es va fer sentir amb un retrò prolongat, i el llampec incessant va revelar un aldarull d'aigües encrespades i de troncs arrossegats, i com els grans arbres es vinclaven davant una força brutal i despietada.

      Sense que el destorbés l'aparició nocturna del monsó plujós, el pare dormia tranquil·lament, aliè tant a les seves esperances com als seus infortunis, als seus amics i als seus enemics; i la filla restava immòbil, escrutant impacient, a cada llampec, l'ample riu amb una mirada ansiosa i continuada.

      II

      Quan, de conformitat amb l'abrupta petició d'en Lingard, Almayer va consentir a casar-se amb la noia malaia, ningú no sabia que el dia que la interessant i jove conversa havia perdut tots els seus parents naturals i havia trobat un pare blanc, ella havia estat lluitant desesperadament com tota la resta a bord del veler, i que només una greu ferida a la cama li havia impedit saltar per la borda, com els altres pocs supervivents. Allà, a la coberta del veler, el vell Lingard l'havia trobada entre un munt de pirates morts o moribunds, i la va fer portar a la popa del Flash abans de calar foc a l'embarcació malaia i enviar-la a la deriva. Ella estava conscient, i en la gran pau i quietud del vespre tropical que va seguir a la confusió de la batalla, va contemplar com tot el que s'estimava a la terra, a la seva manera salvatge, s'allunyava en la penombra entre un gran rugit de fum i flames. Estava allà ajaguda, sense fer cas de les mans curoses que s'ocupaven de la seva ferida, silenciosa i absorta, mentre contemplava la pira funerària d'aquells homes valents a qui ella havia admirat tant i havia ajudat tant en el seu combat amb l'imponent «Rajà Laut».

      * * *

      La lleugera brisa nocturna va impulsar el bergantí suaument cap al sud, i la gran explosió de llum es va fer més i més petita fins que va espurnejar només en l'horitzó com una estrella que es pon. I es va pondre: el cobricel espès de fum va reflectir, durant una estona breu, la lluïssor de flames amagades i poc després va desaparèixer també.

      La noia es va adonar que, amb aquest resplendor que desapareixia, la seva antiga vida se n'anava també. A partir d'ara l'esperava l'esclavitud en països llunyans, entre forasters, en entorns desconeguts i potser terribles. Amb catorze anys fets, s'adonava de la seva posició i va arribar a aquella conclusió —l'única possible per a una noia СКАЧАТЬ