La follia d'Almayer. Джозеф Конрад

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ que se'n cuidarien i li donarien la instrucció adequada. Tot aniria bé, i aquella noia, en qui el vell mariner semblava haver transferit tot el seu antic afecte per la seva mare, seria la dona més rica de tot l'Orient —del món, fins i tot. Així cridava el vell Lingard, tot passejant per la veranda amb el pas segur de qui està avesat a trepitjar l'alcàsser d'una nau, gesticulant amb un cigar ardent; espellifat, malgirbat, entusiasta; i Almayer, assegut sobre un munt d'estores, pensava amb temor en la separació de l'únic ésser humà que s'estimava —i potser amb més gran temor encara en l'escena que faria la seva dona, la tigressa salvatge privada del seu cadell. «M'enverinarà», va pensar el pobre desgraciat, coneixedor d'aquell mètode tan fàcil com definitiu de resoldre els problemes socials, polítics o familiars en la vida malaia.

      Amb gran sorpresa per part seva, la dona es va prendre la notícia amb molta tranquil·litat, i es va limitar a fer-los una llambregada furtiva, a ell i en Lingard, sense badar boca. Això, tanmateix, no li va impedir l'endemà de saltar al riu i nedar darrere la barca dins la qual en Lingard s'enduia la mainadera amb la nena que xisclava. Almayer va haver d'atrapar-la amb la seva barca balenera i arrossegar-la pels cabells enmig d'uns crits i unes malediccions suficients per fer caure el cel. Tanmateix, després de dos dies passats en lamentacions, la dona va tornar al seu antic mode de vida, mastegant nous d'areca, i seient tot el dia entre les seves dones en una ociositat estupefacta. Després d'això va envellir molt ràpidament, i només emergia de la seva apatia per saludar, amb una observació mordaç o una exclamació insultant, la presència accidental del marit. Ell li havia construït, en el mateix clos, una cabana riberenca on vivia en perfecta reclusió. Les visites d'en Lakamba es van acabar quan, per un oportú decret de la Providència i amb l'ajuda d'una petita manipulació científica, el vell governador de Sambir se'n va anar d'aquest món. Ara en Lakamba regnava en el seu lloc, havent estat ben utilitzat pels seus amics àrabs davant les autoritats holandeses. Sayyid Abdal·là era el gran home i el gran comerciant del Pantai. Almayer es trobava arruïnat i impotent sota l'espessa xarxa de les seves intrigues, i devia únicament la vida al seu suposat coneixement del valuós secret d'en Lingard. En Lingard, però, havia desaparegut. Va escriure una vegada des de Singapur dient que la criatura estava bé, sota la tutela d'una tal senyora Vinck, i que ell se n'anava a Europa per recaptar diners per a la gran empresa. «Tornaria aviat. No hi hauria cap dificultat», va escriure; «la gent vindrà corrents amb els diners.» Evidentment no ho van fer, perquè només hi va haver una carta seva més, dient que estava malalt, que no havia trobat cap parent viu, però poca cosa més. Llavors va seguir un silenci total. Aparentment, Europa s'havia empassat el Rajà Laut, i Almayer mirava debades cap a Occident per si veia un raig de llum en la penombra de les seves esperances desfetes. Els anys passaven, i les rares cartes de la senyora Vinck, i més tard de la noia mateixa, eren l'única cosa que es podia mirar per fer suportable la vida entre la salvatgia triomfant del riu. Almayer vivia tot sol, ara, i fins i tot havia deixat de visitar els seus deutors —que, segurs de la protecció d'en Lakamba, no li pagaven. El fidel Alí, un nadiu de Sumatra, li coïa l'arròs i li preparava el cafè, perquè no gosava confiar en cap altra persona, i encara menys en la seva dona. Matava el temps vagant tristament pels camins plens d'herbots entorn de la casa, i visitant els magatzems en ruïnes on unes quantes pistoles de llautó cobertes de verdet i només unes poques caixes esberlades de teixits de Manchester, tots florits, li recordaven els bons temps dels inicis, quan tot allò era ple de vida i de mercaderies, i, amb la seva filleta al costat, contemplava el tràfec de la riba del riu. Ara les canoes de riu amunt passaven de llarg el petit moll podrit de Lingard & Co., remuntaven el braç del Pantai, i s'agrupaven entorn del nou desembarcador pertanyent a Abdal·là. No és que s'estimessin Abdal·là, però no gosaven comerciar amb l'home l'estrella del qual s'havia post. Si ho haguessin fet, sabien que no els caldria esperar compassió de l'àrab o del Rajà; que no podrien obtenir, en els temps d'escassesa, arròs a crèdit de cap dels dos; i llavors Almayer no podria ajudar-los, perquè a vegades a penes en tenia prou per a ell mateix. Almayer, en el seu aïllament i desesperació, sovint envejava el seu veí xinès, en Jim-Eng, a qui podia veure estès a terra sobre un munt d'estores fresques, un coixí de fusta sota el cap, una pipa d'opi entre el dits laxos. No va buscar consol, però, en l'opi —potser era massa car, o potser el seu orgull d'home blanc li estalviava aquesta degradació; però, més probablement, era el fet de pensar en la seva filleta, allà en els remots Establiments dels Estrets. Ara en tenia notícies més sovint, des que Abdal·là havia comprat un vapor que navegava entre Singapur i el poblat del Pantai aproximadament un cop cada tres mesos. Ara se sentia més a prop de la seva filla. Tenia ganes de veure-la, i planejava un viatge a Singapur, però cada any en posposava la sortida, esperant sempre algun gir favorable de la fortuna. No volia trobar-s'hi amb les mans buides i sense paraules d'esperança als llavis. No se la podia endur a aquella vida salvatge a la qual ell estava condemnat. També li feia una mica de por, ella. Què en pensaria, d'ell? En calculava els anys. Una dona feta. Una dona civilitzada, jove i esperançada; mentre que ell se sentia vell i sense esperança, i molt com aquells salvatges entorn seu. Es preguntava, doncs, quin seria el seu futur. Encara no podia respondre aquella pregunta, i no gosava enfrontar-s'hi. I tanmateix tenia moltes ganes de veure-la. Va dubtar durant anys.

      Els seus dubtes es van acabar amb la inesperada aparició de la Nina a Sambir. Va arribar en el vapor, sota la tutela del capità. Almayer la va contemplar amb una sorpresa no exempta d'admiració. Durant aquells deu anys, la nena s'havia fet una dona; una dona alta i bonica, amb els cabells negres i la pell color d'oliva, amb uns ulls grossos i tristos, on l'expressió espantada característica de les dones malaies era modificada per un toc reflexiu heretat del seu llinatge europeu. Almayer va pensar, amb consternació, en la trobada de la seva esposa i la seva filla, en què pensaria aquesta noia seriosa, vestida a l'europea, de la seva mare que mastegava nou d'areca, asseguda a la gatzoneta en una cabana fosca, desordenada, mig nua, i malhumorada. També temia un esclat de mal geni per part d'aquell corcó de dona a la qual, fins aleshores, havia aconseguit mantenir tolerablement tranquil·la, tot salvant d'aquesta manera les restes del seu mobiliari malbaratat. I s'estava allà, sota el sol ardent, davant la porta tancada de la cabana, escoltant el murmuri de veus, preguntant-se què hi passava, allà dins, d'on les criades havien estat expulsades en començar l'entrevista, i que ara s'estaven agrupades vora l'estacada, amb els rostres mig tapats, en una xerradissa de curiositat expectant. Mentre maldava per atrapar una paraula extraviada a través de les parets de bambú, Almayer es va oblidar d'ell mateix, fins que el capità del vapor, que havia pujat amb la noia, tement una insolació, el va agafar pel braç i se'l va endur a l'ombra de la veranda, on encara hi havia el bagul de la Nina, que havia estat desembarcat pels homes del vaixell de vapor. Tan bon punt el capità Ford va tenir un got al davant i va haver encès un cigar, Almayer li va demanar explicacions per la inesperada arribada de la seva filla. En Ford va dir ben poc, més enllà de generalitzar, en termes imprecisos però violents, sobre la ximpleria de les dones en general, i de la senyora Vinck en particular.

      —Sap, Kaspar —va dir, a manera de conclusió, a l'emocionat Almayer—, és terriblement incòmode tenir una noia mestissa a casa. Sempre hi ha una colla de beneits que ronden. Hi havia aquell jove del banc que solia anar al bungalou de les Vinck a tota hora. Aquella bona dona es pensava que hi anava per la seva Emma. Quan va descobrir què és exactament el que volia, hi va haver un daltabaix, l'hi puc assegurar. Va dir que no tindria la Nina, ni una hora més, a casa seva. El fet és que em vaig assabentar d'aquest afer i vaig portar la noia a la meva esposa. La meva esposa és molt bona dona, tenint en compte com són les dones avui, i li prometo que li hauríem guardat la noia, però ella no volia quedar-se. Què té, ara! No s'encengui, Kaspar. Segui tranquil. Què hi vol fer? Val més així. Deixi-la que s'estigui amb vostès. Ella no hi va ser mai feliç, allà. Les dues noies Vinck no són gaire millors que unes mones vestides. La menyspreaven. Vostè no pot fer que es torni blanca. No té cap sentit que em maleeixi. No pot. Després de tot, és una bona noia, però no li va voler explicar res a la meva esposa. Si ho vol saber, pregunti-li vostè mateix; però si jo fos vostè, la deixaria en pau. I està convidat a l'import del passatge, amic meu, si ara va curt de diners.

      I el patró, llançant el cigar, se'n va anar, tal com ho va dir ell, a «espavilar els de bord».

      Almayer va esperar debades saber, dels СКАЧАТЬ