La follia d'Almayer. Джозеф Конрад

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ a més d'un jove valent guerrer de la tripulació del seu pare. Hi havia en ella el temor d'allò desconegut; altrament acceptava la seva posició amb calma, a la manera del seu poble, i fins i tot la considerava prou natural; al capdavall, ¿no era filla de guerrers, conquerida en batalla, i no pertanyia legítimament al victoriós Rajà? Fins i tot l'evident amabilitat del terrible vell havia de provenir, pensava ella, de l'admiració per la captiva, i la vanitat afalagada li va alleugerir les punxades de l'aflicció després d'una horrible calamitat com aquella. Potser si hagués conegut els murs alts, els jardins tranquils i les monges silencioses del convent de Semarang, on el destí l'emmenava, hauria buscat la mort, per odi i temor cap a una reclusió com aquella. Però en la imaginació es dibuixava la vida normal d'una noia malaia —l'habitual successió de treball dur i d'amor feroç, d'intrigues, d'ornaments daurats, de feina casolana feixuga, i d'aquella gran però oculta influència que és un dels pocs drets de la condició de la dona mig salvatge. Tanmateix, el seu destí en les mans rudes d'aquell vell llop de mar, que actuava sota uns impulsos poc raonables del cor, va prendre una forma estranya i per a ella terrible. Ella ho suportava tot —la reclusió, l'ensenyament i la nova fe— amb una submissió tranquil·la, dissimulant l'odi i el menyspreu per tota aquella vida nova. Va aprendre la llengua amb molta facilitat, però de la nova fe que li ensenyaven les bones germanes, en va entendre ben poc, tret dels elements supersticiosos de la religió, que va assimilar ràpidament. En cadascuna de les seves breus i sorolloses visites, anomenava pare a en Lingard, d'una forma suau i afalagadora, amb la nítida impressió que ell era un poder gran i perillós que era bo propiciar. Que no era el seu amo, ara? I durant aquells llargs quatre anys va alimentar l'esperança d'acabar trobant favor als seus ulls i esdevenir a la fi la seva esposa, consellera i guia.

      Aquells somnis de futur es van dissipar amb el fíat⁵ del Rajà Laut, el qual va fer la fortuna d'Almayer, tal com aquell jove esperava ingènuament. I vestida amb els odiosos guarniments europeus, centre d'atenció d'un cercle encuriosit de la societat de Batavia, la jove conversa es va trobar davant l'altar amb un home blanc desconegut i d'aspecte malhumorat. Perquè Almayer estava incòmode, una mica fastiguejat, i enormement inclinat a sortir corrents. Una por assenyada del sogre adoptiu i una consideració justa pel seu propi benestar material li van impedir de fer un escàndol; tanmateix, mentre jurava fidelitat, estava tramant plans per desfer-se, en un futur més o menys llunyà, de la bonica noia malaia. Ella, tanmateix, havia retingut prou coses de l'ensenyament conventual per entendre que, d'acord amb les lleis dels homes blancs, seria la companya d'Almayer i no pas la seva esclava, i es va prometre a ella mateixa d'actuar en conseqüència.

      Per tant, quan el Flash, noliejat amb materials per construir una casa nova, va deixar el port de Batavia, enduent-se la jove parella cap al desconegut Borneo, no duia a bord tant d'amor i tanta felicitat com el vell Lingard tenia el costum de presumir davant dels seus amics ocasionals a la terrassa de diversos hotels. El vell mariner estava perfectament feliç, però. Havia complert el seu deure amb la noia. «Ja sabeu que en vaig fer una òrfena!», concloïa sovint, de forma solemne, quan parlava dels seus afers —com tenia per costum de fer— davant un públic improvisat de desvagats costaners. I els crits d'aprovació dels seus oients mig embriagats omplien la seva ànima simple de delectació i orgull. «No deixo mai les coses a mig fer», era una altra de les seves dites, i per al compliment d'aquell principi va empènyer amb una pressa febril la construcció de la casa i els magatzems en el riu Pantai. La casa per a la jove parella; els magatzems per al gran comerç que Almayer desenvoluparia mentre ell, en Lingard, podria lliurar-se a un treball misteriós del qual només es parlava amb indirectes, però que s'entenia que estava relacionat amb or i diamants a l'interior de l'illa. Almayer també estava impacient. Si hagués sabut el que li esperava, no hauria estat tan entusiasta ni tan ple d'esperança com estava ara, veient com l'última canoa de l'expedició d'en Lingard desapareixia en la corba del riu. Quan, en girar-se, va veure aquella caseta tan bufona, els grans magatzems construïts amb tot mirament per un exèrcit de fusters xinesos, el nou moll entorn del qual s'arraïmaven les canoes per al comerç, va sentir una eufòria sobtada tot pensant que el món era seu.

      El món, però, primer calia conquerir-lo, i la seva conquesta no era pas tan fàcil com es pensava. Ben aviat li van fer entendre que ell no era volgut en aquell racó del món on el vell Lingard i la seva pròpia feble voluntat l'havien col·locat, enmig d'intrigues sense escrúpols i d'una ferotge competència comercial. Els àrabs havien descobert el riu, havien establert un destacament comercial a Sambir, i allà on comerciaven eren els amos i no hi permetien cap rival. En Lingard va tornar sense èxit de la seva primera expedició, i va partir de nou gastant tots els beneficis del comerç legítim en els seus misteriosos viatges. Almayer lluitava amb les dificultats de la seva posició, sense amics i sense ajuda, excepte per la protecció que li donava, per mor d'en Lingard, el vell Rajà, el predecessor d'en Lakamba. En Lakamba mateix, que llavors vivia com un particular en una clariana d'arròs, set milles riu avall, exercia tota la seva influència per ajudar els enemics de l'home blanc, conspirant contra el vell Rajà i Almayer amb una seguretat de combinació, que apuntava clarament a un coneixement profund dels seus afers més secrets. Aparentment amistós, la seva figura corpulenta era vista sovint a la veranda d'Almayer; el seu turbant verd i la seva jaqueta amb brodats d'or brillaven a primera fila de la decorosa multitud de malais que anaven a saludar en Lingard cada vegada que tornava de l'interior; quan donava la benvinguda al vell comerciant, les seves reverències eren de les més submises i les seves encaixades de les més càlides. Però els seus ullets copsaven els senyals dels temps, i sortia d'aquelles entrevistes amb un somriure satisfet i furtiu per anar a tenir llargues consultes amb el seu amic i aliat, Sayyid Abdal·là, el cap del destacament comercial àrab, un home de gran fortuna i de gran influència a les illes.

      En aquell temps, al poblat se solia creure que les visites d'en Lakamba a la casa d'Almayer no es limitaven a aquelles entrevistes oficials. Sovint, en nits de lluna, els pescadors ressagats de Sambir veien una petita canoa que sortia de l'estret rierol de darrere la casa de l'home blanc, i el solitari ocupant que remava cautelosament riu avall dins les ombres profundes de la riba; i aquells fets, degudament reportats, es discutien entorn dels focs vespertins fins ben entrada la nit, amb el cinisme d'expressió propi dels malais aristocràtics, i amb un plaer maliciós respecte dels infortunis domèstics de l'Orang Belanda —l'odiat holandès. Almayer va seguir lluitant desesperadament, però amb una debilitat de propòsit que el privava de tota possibilitat d'èxit contra homes tan poc escrupolosos i tan resoluts com eren els seus rivals, els àrabs. El comerç va desertar dels grans magatzems, i els magatzems mateixos es van anar deteriorant a poc a poc. El banquer del vell, en Hudig de Macassar, va fer fallida, i amb això va desaparèixer tot el capital disponible. Els beneficis dels últims anys se'ls havia empassat la bogeria exploradora d'en Lingard. En Lingard era a l'interior —potser era mort o, en tot cas, sense donar senyals de vida. Almayer, que estava tot sol enmig d'aquelles circumstàncies adverses, obtenia només una mica de conhort de la companyia de la seva filleta, nascuda al cap de dos anys de matrimoni, i que en aquella època tenia, si fa no fa, sis anys. La seva esposa havia començat aviat a tractar-lo amb un menyspreu ferotge, expressat amb un silenci malhumorat, només variat, ocasionalment, per un allau d'invectives ferotges. Va notar que ella el detestava, i veia com els seus ulls gelosos els observaven, a ell i a la criatura, amb una expressió propera a l'odi. Estava gelosa de l'evident preferència que la noieta tenia pel pare, i Almayer va comprendre que amb aquella dona a casa no estava segur. Mentre ella cremava els mobles i estripava les boniques cortines, amb el seu odi irracional cap a aquells senyals de civilització, Almayer, acovardit davant aquells esclats de natura salvatge, meditava en silenci sobre la millor manera de treure-se-la de damunt. Va pensar en tot; fins i tot va arribar, d'una manera indecisa i dèbil, a planejar-ne l'assassinat, però no va gosar fer res —tot esperant cada dia el retorn d'en Lingard amb la notícia d'alguna immensa fortuna. De fet, en Lingard va tornar, però envellit, malalt, un espectre del que havia estat, amb el foc de la febre que li cremava dins els ulls enfonsats, pràcticament l'únic supervivent de la nodrida expedició. Però per fi havia tingut èxit! Incomptables riqueses eren al seu abast; volia més diners —només una mica més, per fer realitat el somni d'una fortuna fabulosa. I en Hudig havia fet fallida! Almayer va arreplegar tot el que va poder, però el vell en volia més. Si Almayer no els podia obtenir, aniria a СКАЧАТЬ