Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ DĪCUNT >> dien, VIDENT >> veen

      3.5.2 Una nota sobre les persones quarta i cinquena

      Les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs que estem analitzant presentaven un hiat entre la vocal del radical i la vocal temàtica, provocat per la caiguda de la consonant final del radical. En la major part del català s’hi ha inserit una [j] antihiàtica en aquells casos en què el radical tenia una vocal a o e:

      (21) creem > creiem, veem > veiem, caem > caiem

      Aquesta inserció, tanmateix, no s’ha produït en el valencià general, que manté les formes amb hiat. En el català insular, d’altra banda, aquestes persones han adoptat unes formes ben particulars que tenen el seu origen en les persones quarta i cinquena del verb dir i dels imperfets forts. Efectivament, el hiat de les formes deïm i deïts, igual que el de l’imperfet de verbs com ara dir o creure, s’eliminà traslladant l’accent de la desinència al radical i convertint en [j] la vocal temàtica /i/. En la cinquena persona, de més a més, es produí una reducció del grup consonàntic de la coda:¹¹

      (22) a. deïm > deim, deïts > deis

      b. deïa > deia, creïa > creia

      Les formes rizotòniques es consolidaren al llarg del XIV però foren substituïdes per les formes analògiques diem i diets (després dieu) en tot el català peninsular. En el baleàric, per contra, les formes rizotòniques del verb dir, no sols es mantingueren sinó que s’han generalitzat a altres verbs.¹² En aquest dialecte, la pressió analògica exercida per les formes rizotòniques del verb dir, i la conveniència d’evitar el hiat, explica que s’hi hagi generalitzat posteriorment aquest model en les persones quarta i cinquena dels verbs que també tenen formes rizotòniques en l’imperfet (cfr. 11.5):

      (23) a. creem, creets >> creim, creis

      b. caem, caets >> queim, queis

      c. duem, duets >> duim, duis

      Com es pot constatar en els exemples anteriors, aquesta solució ha afectat els verbs que tenien un radical amb e o amb a (que s’ha tancat en e amb la diftongació, com en faena > feina), i el verb dur.

      3.6 Evolució de la consonant labial sonora

      De manera semblant al que passa amb els verbs anteriors, els verbs que tenien un radical acabat en labial sonora vocalitzaren aquesta consonant en [w] en aquelles persones en què la labial quedà en posició de coda sil·làbica després de la caiguda de les vocals àtones finals; això és, en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu i en la primera (si la labial no era seguida de iod):

      (24) a. *MOVŌ (cl. MOVEŌ) > mou, MOVĒS > mous, MOVĒT > mou

      b. SCRĪBŌ > escriu, SCRIBIS > escrius, SCRIBIT > escriu

      c. DĒBĒS > deus, DĒBET > deu

      Aquests verbs mantenen, en canvi, la consonant labial en la resta de formes del present, inclosa la sisena persona:

      (25) a. MOVĒMUS > movem, MOVĒTIS > movets, MOVENT > moven

      b. DĒBĒMUS > devem, DĒBĒTIS > devets, DĒBENT > deven

      Al final d’aquest capítol, tornarem sobre les formes de sisena persona i sobre el canvi analògic que substituí la consonant labial per la semivocal labiovelar: p. ex. deven >> deuen.¹³

      3.7 Els verbs haver, fer i anar

      Els verbs fer, haver i anar, que d’acord amb els seus ètims haurien de respondre a les al·lomorfies delimitades en els epígrafs anteriors, presenten, tanmateix, algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica que han experimentat per l’alta freqüència d’ús. Tots tres verbs tenen al·lomorfs palatals o sibilants en el present de subjuntiu i en la primera persona del present d’indicatiu, amb l’excepció del verb haver, que en la primera persona del present d’indicatiu sols manté la palatal quan té valor deòntic –i no en tot el domini:

      (26) a. *VADEŌ > vaig, VADEAM > vaja

      b. HABEŌ > he/haig, HABEAM > haja

      c. FACIŌ > faç, FACIAM > faça

      No tenen, en canvi, formes amb la semivocal [w] en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu ni formes bisil·làbiques en la sisena persona:

      (27) a. VA(DI)S > vas, VA(DI)T > va, *VA(DE)NT > van

      b. HA(BĒ)S > has, HA(BE)T > ha, HA(BE)NT > han

      c. FA(CI)S > fas, FA(CI)T > fa, *FA(CE)NT > fan

      Les persones quarta i cinquena d’aquests verbs també presenten algunes particularitats, com es pot observar en les formes de (28).

      (28) a. *AMNAMUS > anam (>> -em), *AMNĀTIS > anats (> -au >> -eu)

      b. HABĒMUS > havem > hem, HABĒTIS > havets (> -eu) > heu

      c. FACIMUS > faem > fem, FACITIS > fac’tis > faits (> -eu)

      El verb anar presenta formes supletives derivades d’un hipotètic *amnare, producte de la reducció del clàssic AMBULARE. El verb haver té formes bisil·làbiques en català medieval però ha adoptat formes monosil·làbiques en la major part del domini, a causa, com s’ha assenyalat, de l’alta freqüència d’ús. El verb fer, finalment, també ha experimentat el mateix procés de reducció, com es pot constatar en l’evolució de la quarta persona. Quant a la cinquena persona, aquest verb presenta unes propietats ben excepcionals. La forma antiga faits s’ha d’explicar a partir del manteniment excepcional de l’accentuació del llatí clàssic (cfr. 2.2). Aquesta forma, paral·lela a la francesa faites, a l’occitana antiga faitz i a la castellana antiga feches, es convertí en fets (i després en feu) durant el XIV, per analogia amb altres formes en e del paradigma.

      3.8 El verb ésser

      El verb ésser és un verb excepcionalment irregular: el més irregular de tota la conjugació verbal catalana i el més irregular ja des del llatí clàssic. A diferència del que passa amb altres verbs irregulars del llatí, en aquest cas s’han mantingut tota una sèrie d’al·lomorfies a causa de l’altíssima freqüència d’ús. Pel que fa al present d’indicatiu, en català medieval es mantenen els tres al·lomorfs que ja existien en llatí, i únicament es produeix un canvi analògic en la cinquena persona, que regularitzà el radical seguint el model de les altres dues persones del plural. Pel que fa a la primera persona, la forma som es manté en l’actualitat en el baleàric, però en la resta del territori es produí la caiguda de la nasal, d’acord amb la tendència fonètica regular a eliminar aquest segment en posició final. Heus aquí l’evolució de les formes del present d’indicatiu:

      (29) СКАЧАТЬ