Lèxic familiar. Natalia Ginzburg

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ i també algunes brometes de la seva època, que ell i la mare sabien, i que ell evocava, a vegades, al vespre, amb els Lopez, els quals, d’altra banda, feia temps que els coneixien. Algunes d’aquelles brometes li semblaven molt picants, encara que fossin, crec, innocentíssimes, i quan nosaltres érem presents, les volia explicar en veu baixa. La veu se li convertia llavors en un brunzit sorollós, en què podíem distingir perfectament moltes paraules, entre les quals, la paraula «meuca», que sempre apareixia en aquelles brometes vuitcentistes, i que ell pronunciava, procurant xiuxiuejar-la, més fort que les altres, i amb una malícia i un plaer especials.

      El pare s’aixecava sempre a les quatre de la matinada. La primera preocupació que tenia quan es despertava era anar a mirar si el mezzorado li havia sortit bé. El mezzorado era llet àcida que havia après a fer d’uns pastors a Sardenya. Senzillament, era iogurt. El iogurt, aquell temps, encara no estava de moda, i no es podia comprar, com ara, a les vaqueries o a les granges. El pare era, en menjar iogurt com en moltes altres coses, un pioner. En aquella època encara no estaven de moda els esports d’hivern, i el pare potser era l’únic que els practicava a Torí. Tan bon punt queia una mica de neu, sortia cap a Clavières, el dissabte al vespre, amb els esquís a l’espatlla. Llavors encara no existien ni Sestrières, ni els refugis de Cervinia. Normalment, dormia en un refugi sobre Clavières anomenat Cabana Mautino. A vegades s’enduia els meus germans, o alguns dels seus assistents, que, com ell, sentien passió per la muntanya. Els esquís els anomenava «els skis». Havia après a esquiar de jove, en una estada a Noruega. Quan tornava el diumenge al vespre, però, sempre deia que hi havia trobat mala neu. La neu, per ell, era sempre o massa aiguosa o massa seca. Com el mezzorado, que no era mai com havia de ser, i li semblava sempre o massa aiguós o massa espès.

      «Lidia! El mezzorado no ha sortit!», tronava pel passadís. El mezzorado era a la cuina, dins una sopera, cobert amb un plat i embolicat en un vell xal de color salmó que havia estat de la mare. A vegades, no havia «sortit» de veritat, i s’havia de llençar: només era un aiguabarreig verd, amb alguns grumolls d’un color blanc marmori. El mezzorado era molt delicat i per un no res podia sortir malament: només calia que el xal que l’envoltava estigués una mica mal posat i deixés passar una mica l’aire. «Avui tampoc no ha sortit! És culpa de la Natalina!», tronava el pare des del passadís a la mare, que encara estava mig adormida i li responia des del llit amb paraules inconnexes. Quan anàvem d’estiueig, ens havíem de recordar d’emportar-nos «la mare del mezzorado», que era una tasseta de mezzorado ben embolicada i lligada amb un cordill. «On és la mare? Heu agafat la mare?», preguntava el pare al tren, remenant dins la motxilla. «No hi és! Aquí no hi és!», cridava, i a vegades la mare se’ns havia oblidat de debò, o havíem de tornar a crear-la del no-res, amb llevat de cervesa.

      El pare es dutxava amb aigua freda de bon matí. Sota la fuetada de l’aigua, deixava anar un crit, com un llarg rugit; després es vestia i engolia tasses senceres d’aquell mezzorado gèlid, al qual posava moltes cullerades de sucre. Sortia de casa quan els carrers encara eren foscos i gairebé deserts; sortia a la boira, al fred d’aquelles albes de Torí, amb una boina ampla al cap, que gairebé li formava una visera al front, amb un impermeable llarg i ample, ple de butxaques i de botons de cuir; amb les mans darrere l’esquena, la pipa, aquell caminar tort, una espatlla més alta que l’altra. Pels carrers no hi havia pràcticament ningú, però s’ho manegava per xocar amb les poques persones que hi havia, mentre caminava sorrut, capcot.

      A aquella hora, al laboratori no hi havia ningú; potser només en Conti, el seu assistent: un homenet baix, tranquil, submís, amb la bata grisa, que s’estimava molt el pare, i el pare també se l’estimava, i que venia a vegades a casa nostra, quan s’havia d’arreglar un armari, canviar una vàlvula de la llum, o lligar els baguls.

      En Conti, a força d’estar-se al laboratori, havia après anatomia, i quan hi havia exàmens, suggeria coses, i el pare s’enfadava; però llavors a casa explicava satisfet a la mare que en Conti sabia anatomia millor que els estudiants. Al laboratori, el pare es posava una bata grisa, igual que la d’en Conti, i anava cridant pels passadissos com solia cridar pel passadís de casa.

      Jo sóc don Carlos Tadrid,

      i sóc estudiant a Madrid!

      cantava la mare a plena veu, mentre es llevava i es pentinava els cabells, encara ben molls: ella, com el pare, també es dutxava amb aigua freda; i tenien, ella i el pare, uns guants de crin amb els quals es feien fregues després de la dutxa, per entrar en calor. «Estic congelada!», deia la mare, però amb alegria, perquè li agradava molt l’aigua freda. «Encara estic tota congelada! Quin fred que fa!».

      I sortia a donar una volta pel jardí, embolicada amb el barnús, amb una tassa de cafè a la mà. Els meus germans eren tots a l’escola i, en aquell moment, a casa, hi havia una mica de pau. La mare cantava i agitava els cabells molls en l’aire del matí. Llavors se n’anava a l’habitació de planxar amb la Natalina i la Rina.

      L’habitació de planxar també s’anomenava «l’habitació dels armaris». Hi havia la màquina de cosir; i allà s’estava tot el dia la Rina, cosint a màquina. Aquesta Rina era una mena de modista a casa: però només se li donava bé repassar els nostres abrics i posar pegats als pantalons. De vestits, no en feia. Quan no era a casa nostra, era a casa dels Lopez: la Frances i la mare se la passaven. Era una dona menuda, menuda, una mena de nana. A la mare li deia «senyora maman», i quan es trobava el pare pel passadís fugia com un ratolí, perquè ell no la suportava.

      «La Rina! Avui també hi és, la Rina! —s’enfuriava el pare—. No la suporto! És una xafardera! I a més, no se li dóna bé fer res!». «Però si els Lopez la demanen sempre», deia la mare per justificar-se.

      La Rina tenia un humor canviant. Quan venia a casa després d’un temps sense venir, es mostrava afable i s’oferia a fer mil feines: deia que refaria tots els nostres matalassos i coixins, que rentaria les cortines, que trauria les taques de les catifes amb el pòsit del cafè, com havia vist fer a casa de la Frances. Però ben aviat se’n cansava, s’emprenyava amb en Lucio i amb mi, que érem amb ella perquè abans ens havia promès que aniríem a passejar i ens donaria caramels. En Lucio, el fill petit de la Frances, venia gairebé cada dia a jugar a casa. «Deixeu-me en pau! Haig de treballar!», deia la Rina, sorruda, mentre cosia a màquina, i es barallava amb la Natalina.

      «Aquesta Rina del dimoni!», deia la mare els matins que la Rina, sense haver avisat, no es presentava a casa, i no sabíem on s’havia ficat, i la Frances tampoc no l’havia vista. Hi havia matalassos i coixins, per iniciativa seva, desfets, flocs de llana amuntegats a «l’habitació dels armaris», i catifes sobre les quals el pòsit del cafè havia deixat taques groguenques. «Aquella Rina del dimoni! No deixaré que torni més!». La Rina, al cap d’unes setmanes, tornava: alegre, amable, plena d’iniciatives i promeses. I la mare oblidava de seguida els errors que havia comès, i tornava a l’habitació dels armaris a escoltar la xerrameca de la Rina, que cosia a màquina, ràpida, fent anar el pedal amb el seu peu minúscul de nana, calçat amb una sabatilla de tela.

      La Natalina s’assemblava a Lluís xi, deia la mare. Era baixeta, gràcil, amb la cara allargada, els cabells a vegades ben pentinats i llisos, i d’altres vegades fastuosament arrissats amb els rulls. «El meu Lluís xi», deia la mare al matí, quan la veia entrar al dormitori, feréstega, amb una bufanda al coll, amb la galleda i el raspall a la mà. La Natalina confonia els pronoms femenins i masculins. Deia a la mare: «Ella ha sortit aquest matí sense l’abric». «Qui, ella?». «El senyoret Mario. Ell ens ho hauria de dir». «Qui, ell?». «Ell, ell, senyora Lidia!», deia la Natalina ofesa, sacsejant la galleda.

      La Natalina era, explicava la mare quan en parlava amb les amigues, «un llamp», perquè feia les feines de casa amb una rapidesa extraordinària; i era «un terratrèmol» perquè ho feia tot amb molta violència i soroll. СКАЧАТЬ