Lèxic familiar. Natalia Ginzburg

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ reaccionària i rebia els reaccionaris a casa, i de moltes ties i cosines que es deien totes Margherita o Regina, noms habituals en les famílies jueves d’aquell temps. Però entre els retrats no hi havia el del pare de l’àvia, i no se’n podia parlar, perquè, després de quedar-se vidu, i després de barallar-se amb les seves dues filles, ja adultes, va afirmar que, per despit, es casaria amb la primera dona que trobés pel carrer, i així ho va fer; o, almenys, explicava a la família que ho havia fet. Si era exactament la primera dona que s’havia trobat a la porta, en sortir de casa, no ho sé. Malgrat això, amb aquesta nova dona va tenir una altra filla, a qui la meva àvia no va voler conèixer mai, i a la qual anomenava, amb disgust, «la nena del papà». Aquesta «nena del papà», madura i distingida senyora al voltant de la cinquantena, la trobàvem a vegades al poble, i llavors el pare deia a la mare: «Ho has vist? Ho has vist? Era la nena del papà!».

      «Vosaltres feu mullader de tot. En aquesta casa es fa mullader de tot», deia sempre l’àvia, volent dir que, per nosaltres, no hi havia res de sagrat.

      Aquesta frase es va fer famosa a la família, i acostumàvem a repetir-la cada vegada que ens entraven ganes de riure parlant de morts o funerals. A l’àvia li feien molt fàstic els animals, i s’inquietava quan ens veia jugar amb un gat, dient que agafaríem malalties i les hi contagiaríem. «Aquella bèstia infame», deia, picant de peus a terra i donant cops amb la punta de l’ombrel·la.

      Tot li feia fàstic, i les malalties li feien molta por. Però estava molt sana, tant que va morir a més de vuitanta anys sense haver necessitat mai un metge ni un dentista. Sempre tenia por que un de nosaltres, per despit, la bategés: perquè un dels meus germans, una vegada, de broma, va fer el gest de batejar-la. Recitava cada dia les seves pregàries en hebreu, sense entendre’n ni una paraula, perquè no en sabia. Sentia, per tots els que no eren jueus com ella, una repulsió semblant a la que sentia pels gats. Només la meva mare estava exclosa d’aquesta repulsió: era l’única persona no hebrea, en tota la vida, per la qual havia sentit afecte.

      I la mare també se l’estimava i deia que era, en el seu egoisme, innocent i ingènua com un nen lactant.

      Segons deia, l’àvia, de jove, era molt bonica, la segona noia més bonica de Pisa. La primera era una tal Virginia Del Vecchio, amiga seva. Va arribar a Pisa un senyor anomenat Segrè, i va demanar conèixer la noia més guapa de Pisa, per demanar-la en matrimoni. La Virginia no va acceptar casar-se amb ell. Llavors li van presentar l’àvia. Però l’àvia també va rebutjar la proposta, dient que ella no es quedava amb «les sobres de la Virginia».

      Més tard es va casar amb el meu avi, l’avi Michele: un home que devia ser, de ben segur, dolç i amable. Va enviduar quan encara era jove; i una vegada que li vam preguntar per què no s’havia tornat a casar, va respondre, amb una rialla estrident i amb una brutalitat que mai no ens hauríem esperat d’aquella vella queixosa i lamentosa: «Sí, home! Perquè es mengi tot el que és meu!».

      A vegades, els meus germans i la mare es queixaven perquè s’avorrien en aquells estiuejos de muntanya, i en aquelles cases aïllades, on no tenien distraccions, ni companyia. Jo, que era la més petita, em divertia amb poca cosa: i l’avorriment de l’estiueig no el sentia encara, en aquells anys. «Vosaltres —deia el pare— us avorriu perquè no teniu vida interior».

      Un any ens havíem quedat pràcticament sense diners i tot feia pensar que passaríem l’estiu a la ciutat. Però a l’últim moment vam trobar una casa, que costava poc, en una aldea d’un poble que es deia Saint-Jacques-d’Ajas; una casa sense electricitat, amb llums de petroli. Devia ser molt petita i incòmoda perquè la mare es va passar tot l’estiu dient: «Quin desastre de casa! Coi de Saint-Jacques-d’Ajas!». El nostre recurs per no avorrir-nos van ser uns llibres, vuit o deu volums relligats en pell: fascicles relligats de no sé quin setmanari, amb xarades, jeroglífics i novel·les de terror. Els havia deixat al meu germà Alberto un amic seu, un tal Frinco. Ens vam nodrir dels llibres d’en Frinco durant tot l’estiu. Després, la mare va fer amistat amb una senyora que vivia a la casa del costat. Van començar a parlar mentre el pare no hi era. Ell deia que era «de negres» xerrar amb els veïns de casa. Però com que llavors es va descobrir que aquesta senyora, la senyora Ghiran, vivia a Torí al mateix edifici que la Frances, i la coneixia de vista, va ser possible presentar-la al pare, que es va comportar amb ella amb molta amabilitat. De fet, el pare sempre era desconfiat i sospitava dels estranys, perquè temia que es tractés de «gent equívoca», però tan bon punt descobria que tenien alguna coneixença en comú, se sentia tranquil.

      La mare no deixava de parlar de la senyora Ghiran, i menjàvem, a taula, plats que la senyora Ghiran ens havia ensenyat. «Un nou astre que sorgeix», deia el pare, cada vegada que s’anomenava la senyora Ghiran. «Un nou astre que sorgeix» o només «un nou astre» era sempre la irònica salutació a cada infatuació nostra. «No sé què hauríem fet sense els llibres del Frinco, i sense la senyora Ghiran», va dir la mare al final d’aquell estiu. El nostre retorn a la ciutat, aquell any, va estar marcat per aquest episodi. Al cap d’un parell d’hores de cotxe de línia, quan vam arribar a l’estació ferroviària, vam pujar al tren i vam agafar lloc. De cop i volta ens vam adonar que el nostre equipatge s’havia quedat a terra. El cap d’estació, alçant la bandera, va cridar: «Sortida!». «Sortida, un rave!», va dir llavors el pare amb un crit que va ressonar per tot el vagó. I el tren no es va moure fins que l’últim dels nostres baguls es va carregar al tren.

      Un cop a la ciutat ens vam haver de separar, amb molta pena, dels llibres de’n Frinco, perquè en Frinco volia que els hi tornéssim. I pel que fa a la senyora Ghiran, no la vam veure mai més. «Hauríem de convidar la senyora Ghiran! És una descortesia!», deia a vegades el pare.

      La mare era molt voluble en les seves simpaties, i inestable en les relacions: i les persones, o les veia cada dia, o no les volia tornar a veure mai més. Era incapaç de cultivar coneixences per pur esperit d’urbanitat. Sempre tenia una por boja «d’avorrir-se de la gent» i li feia por que vinguessin a visitar-la quan ella volia anar a fer un volt.

      La mare veia les seves amigues: sempre les mateixes. A banda de la Frances, i algunes altres que estaven casades amb amics del pare, la mare triava amigues joves, una mica més joves que ella: joves senyores casades feia poc, i pobres: els podia donar consells i suggerir costureres. L’horroritzaven «les velles», com deia, fent al·lusió a la gent que tenia més o menys l’edat que tenia ella. L’horroritzaven les visites. Si una de les seves velles conegudes li deia que l’aniria a visitar, era presa de pànic. «Així que avui ja no podré sortir a passejar!», es queixava amb desesperació. Amb aquelles amigues joves, en canvi, podia anar a passejar o al cinema; eren manejables i disponibles, i estaven disposades a mantenir amb ella una relació sense cerimònies; i si tenien nens petits, millor, perquè li agradaven molt els nens. Algunes vegades, a la tarda, aquestes amigues la venien a veure totes plegades. Les amigues de la mare es deien, en el llenguatge del pare, «les cotorres».¹ Quan s’acostava l’hora de sopar, el pare cridava des de l’estudi amb una veu molt forta: «Lidia! Lidia! Que ja han marxat totes aquelles cotorres?». Llavors es veia l’última cotorra, consternada, lliscar pel passadís i escapar per la porta. Aquelles amigues joves de la mare tenien, totes, molta por del pare. A l’hora de sopar, el pare deia a la mare: «No t’has afartat de cotorrejar? No t’has afartat de xerrar?».²

      Al vespre, a vegades, venien a casa els amics del pare: com ell, eren professors d’universitat, biòlegs i científics. El pare, quan es preveien aquells vespres, durant el sopar preguntava a la mare: «Has preparat una mica de bon tracte?». El bon tracte eren te i galetes: de licors, a casa nostra, no n’entraven mai. A vegades la mare no havia preparat cap bon tracte, i llavors el pare s’emprenyava: «Com és que no hi ha bon tracte? No es pot rebre la gent sense donar un bon tracte! No es poden fer negrigures!».

      Entre els amics més íntims dels pares hi havia els Lopez, és a dir, la Frances i el seu marit, i els Terni. El marit СКАЧАТЬ