Lèxic familiar. Natalia Ginzburg

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ nom real del Bigotut era Perego. Uns amics li havien fet uns versos:

      És molt bonic veure al vespre i al matí,

      d’en Perego la casa⁹ i les bótes de vi.

      A les germanes del Bigotut les anomenaven «les Beates», perquè eren molt religioses.

      La mare tenia una altra tia, la Cecilia, que era famosa per aquesta frase. Una vegada la mare li havia explicat que havien patit perquè el meu avi trigava a tornar a casa, i temien que li hagués passat alguna cosa. La tia Cecilia de seguida va dir: «Què teníeu per dinar, arròs o pasta?».¹⁰ «Pasta», va respondre la mare. «Doncs què bé que no teníeu arròs, perquè us l’hauríeu menjat covat».¹¹

      Els meus avis materns van morir abans que jo nasqués. La meva àvia materna, l’àvia Pina, era de família modesta, i es va casar amb l’avi, que era un veí de casa: un jovenet amb ulleres, un distingit advocat als inicis de la seva professió, a qui ella sentia cada dia preguntar a la portera: «Que hi ha corespondéncia per a mi?». L’avi deia corespondéncia amb una sola erra i amb la e tancada; i l’àvia considerava que aquesta forma de pronunciar la paraula era un senyal de gran distinció. Es va casar amb ell per això; i també perquè desitjava fer-se, per l’hivern, un abriguet de vellut negre. No va ser un matrimoni feliç.

      De jove, l’àvia Pina era rossa i graciosa, i havia actuat una vegada en una companyia de teatre d’aficionats. Tan bon punt s’aixecava el teló, l’àvia Pina era allà amb un pinzell i un cavallet, i deia aquestes paraules: «No puc continuar pintant. La meva ànima no se sotmet al treball ni a l’art; vola lluny d’aquí, i s’alimenta d’idees doloroses».

      L’avi, més tard, es va abocar al socialisme, i era amic d’en Bissolati, d’en Turati i de la Kuliscioff. L’àvia Pina sempre es va mantenir al marge de la vida política del seu marit. Com que ell li omplia la casa de socialistes, l’àvia Pina solia dir, amb recança, de la seva filla: «Aquesta noia es casarà amb un fanaler».¹² Finalment van acabar vivint separats. L’avi, els últims anys de la seva vida, va deixar la política, i va tornar a exercir d’advocat; però dormia fins a les cinc de la tarda, i quan venien els clients deia: «A què han vingut? Feu-los fora!».

      L’àvia Pina, durant els seus últims anys, va viure a Florència; a vegades anava a veure la meva mare, que s’havia casat i també vivia a Florència. Però l’àvia Pina tenia molta por del pare. Un dia va venir a veure el meu germà Gino, que era molt petit i tenia una mica de febre. Per tranquil·litzar el pare, que estava molt nerviós, l’àvia Pina li va dir que potser es tractava d’una febre provocada per la dentició. El pare es va enfadar, perquè sostenia que la dentició no pot causar febre. Quan marxava, l’àvia Pina es va trobar l’oncle Silvio, que també venia a casa nostra, i li va murmurar a les escales: «No li diguis que és per les dents».¹³

      Tret de «no li diguis que és per les dents», «aquesta noia es casarà amb un fanaler» i «no puc continuar pintant», no sé més d’aquesta àvia, i no n’he conegut cap més expressió. Més ben dit, encara recordo que a casa repetíem aquesta frase seva: «Cada dia en feu una, cada dia en feu una, avui la Drusilla ha trencat les ulleres».¹⁴

      Havia tingut tres fills, en Silvio, la mare i la Drusilla, que era miop i sempre trencava les ulleres. Va morir a Florència, sola, després d’una vida plena de dolors: el seu fill gran, en Silvio, es va matar als trenta anys, disparant-se a la templa, una nit als jardins públics de Milà.

      Després de l’internat, la mare va marxar de Milà i se’n va anar a Florència. Es va matricular a medicina; però no va acabar mai la universitat, perquè va conèixer el pare i s’hi va casar. La meva àvia paterna no volia aquell casament, perquè la mare no era jueva. A més, algú li havia explicat que la mare era una catòlica molt devota, i que, cada vegada que veia una església, feia reverències i se senyava. Però això no era veritat: ningú de la família de la mare no anava a l’església ni tampoc se senyava. L’àvia, durant un temps, s’hi va oposar. Després va acceptar conèixer la mare, i un vespre van quedar per anar al teatre, per veure juntes una comèdia que tractava d’una dona blanca que havia acabat entre els moros, i una mora gelosa d’ella s’esmolava les dents i deia, mirant-la amb ulls terribles: «Costelleta dama blanca! Costelleta dama blanca!». «Costelleta dama blanca», deia sempre la mare quan menjava una costella. Els seients del teatre els van sortir de franc perquè el germà del pare, l’oncle Cesare, era crític teatral. L’oncle Cesare era completament diferent del pare, tranquil, gras i sempre alegre; i, com a crític teatral, no era gens sever, i mai no volia parlar malament de cap comèdia, de fet en totes trobava alguna cosa bona. Quan la mare li deia que una comèdia li havia semblat estúpida, ell s’emprenyava i li deia: «Prova-ho tu, d’escriure una obra com aquesta».

      L’oncle Cesare es va casar amb una actriu, i això va representar una gran tragèdia per a l’àvia, que durant molts anys no va voler que l’oncle Cesare li presentés la seva dona, perquè una actriu li semblava encara pitjor que una que es fes el senyal de la creu.

      El pare, quan es va casar, treballava a Florència, a la clínica d’un oncle de la mare, a qui anomenaven «el Dement», perquè era metge de bojos. El Dement era, en realitat, un home molt intel·ligent, culte i irònic, i no sé si va saber mai que, a la família, l’anomenaven així. A casa de la meva àvia paterna la mare va conèixer la variada cort de Margherites i de Regines, cosines i ties del pare, i també la famosa Vandea, que llavors encara vivia. Pel que fa a l’avi Parente, havia mort feia temps, i també la seva dona, l’àvia Dolcetta, i el seu criat, Bepo el mosso.¹⁵ De l’àvia Dolcetta se sabia que era baixeta i grassa com una bola, i que sempre tenia indigestions perquè menjava massa. Es trobava malament, vomitava i se n’anava al llit; però al cap d’una estona l’enxampaven menjant-se un ou: «És ben fresc»,¹⁶ deia per justificar-se.

      L’avi Parente i l’àvia Dolcetta tenien una filla que es deia Rosina. A aquesta Rosina se li va morir el marit, i es va quedar amb els fills petits i pocs diners. Aleshores va tornar a casa dels seus pares. I l’endemà d’haver-se instal·lat, mentre seien tots a taula, l’àvia Dolcetta va dir mirant-la: «Què té avui la nostra Rosina, que no està de tan bon humor com sempre?».¹⁷

      Va ser la mare qui va explicar amb pèls i senyals la història de l’ou de l’àvia Dolcetta i la història de la nostra Rosina, perquè el pare les explicava malament, de manera confusa i interrompent sempre la narració amb aquelles riallades tronadores, perquè els records de la seva família i de la seva infància l’alegraven; per aquest motiu, nosaltres, d’aquelles històries interrompudes per riallades llargues, no n’enteníem gran cosa.

      La mare, en canvi, s’ho passava molt bé explicant històries, perquè li agradava el plaer d’explicar. Començava a explicar coses a taula, dirigint-se a un de nosaltres: i tant si explicava coses de la família del pare, com de la seva família, s’omplia de joia i cada vegada era com si expliqués aquella història per primera vegada a orelles que no la coneixien. «Tenia un oncle —començava— que li deien el Bigotut». I si un de nosaltres deia: «Conec aquesta història! Ja l’he sentit un munt de vegades!», ella es dirigia a un altre i, en veu baixa, continuava explicant-la. «Però quantes vegades l’he sentida, aquesta història!», tronava el pare, agafant al vol alguna paraula. La mare, en veu baixa, continuava explicant-la.

      El Dement, a la seva clínica, tenia un boig que creia que era Déu. Cada matí, el Dement li deia: «Bon dia, egregi senyor Lipmann». I aleshores el boig responia: «Egregi potser sí, Lipmann probablement no!», deia, perquè creia que era Déu.

      I també hi havia la famosa frase d’un director d’orquestra, conegut d’en Silvio, que, СКАЧАТЬ