.
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу - страница 11
Però, en canvi, quan la mare cantava, tots l’escoltàvem amb la boca oberta. Una vegada algú va preguntar a en Gino si coneixia les obres de Wagner. «Sí, naturalment —va dir—, el Lohengrin l’he sentit cantar a la meva mare».
Al pare no només no li agradava la música, sinó que fins i tot l’odiava. Odiava qualsevol tipus d’instrument que produís música, ja fos un piano, una harmònica o un tambor. Una vegada, just acabada la guerra, estant amb ell en un restaurant a Roma, va entrar una dona que demanava almoina. El cambrer va fer un gest per fer-la’n fora, però el pare es va enfadar amb ell i li va cridar: «Li prohibeixo que faci fora aquesta pobra dona! Deixi-la!», i li va donar almoina. El cambrer, ofès i enfadat, es va retirar cap a un racó amb el tovalló penjat al braç. Llavors la dona va treure una guitarra de sota l’abric i es va posar a tocar. Al cap de poca estona, el pare va començar a mostrar senyals d’impaciència, els mateixos senyals d’impaciència que mostrava a taula: canviava el got de lloc, canviava de lloc el pa, canviava de lloc els coberts i es donava cops als genolls amb el tovalló. La dona continuava tocant, acostant-se-li amb la guitarra, agraïda perquè l’havia protegit, i de la guitarra sortien gemecs malenconiosos. De cop i volta, el pare va explotar: «Ja n’hi ha prou, de música! Marxi! No suporto sentir tocar!» Però la dona continuava, i el cambrer, triomfant, callava immòbil des del racó mentre es mirava l’escena.
A part del suïcidi d’en Silvio, a casa hi havia un altre assumpte que s’envoltava d’un misteri vague, tot i estar relacionat amb persones de qui es parlava contínuament: era el fet que en Turati i l’Anna Kuliscioff visquessin junts sense ser marit i muller. En aquesta mena de misteri també reconec la intenció i el pudor del pare, perquè la mare, per si mateixa, segurament no hi hauria pensat. Hauria estat més senzill que ens haguessin mentit dient-nos que estaven casats. Però no, a nosaltres, o com a mínim a mi, que encara era petita, se m’amagava que visquessin junts. I jo, que sempre sentia anomenar-los en parella, preguntava pel tipus de relació que tenien entre ells: si eren marit i muller, germà i germana, o què eren. Em contestaven de manera confusa. No entenia d’on havia sortit l’Andreina, amiga d’infantesa de la meva mare i filla de l’Anna Kuliscioff, i per què es deia Costa de cognom. Tampoc no entenia què hi tenia a veure l’Andrea Costa, mort ja feia temps, i a qui, tanmateix, esmentaven al costat d’aquestes persones.
En Turati l’Anna Kuliscioff estaven sempre presents en el record de la mare; i jo sabia que tots dos eren vius, que vivien a Milà (potser junts, potser en dues cases diferents) i que ara es dedicaven a la política, a lluitar contra el feixisme. Però en la imaginació se’m barrejaven amb altres figures que també estaven presents en el record de la mare: els seus pares, en Silvio, el Dement, el Bigotut. Persones que ja havien mort, o que, si encara vivien, devien ser molt velles, perquè formaven part d’històries que havien passat feia moltíssim temps, quan la mare era petita i havia sentit dir «la germana de la meva gossa» o «quina pudor que fa l’àcid sulfhídric!». Persones a qui ara ja no podia tocar ni veure, i que encara que es poguessin tocar i veure, ja no eren les mateixes que quan jo les havia pensat, i que encara que fossin vives, s’havien empeltat de la proximitat dels morts, amb qui vivien en la meva ànima: havien fet el pas inabastable i lleuger dels difunts.
«Oh, pobra Lidia», sospirava de tant en tant la mare. Es compadia de si mateixa pels problemes que tenia, pels pocs diners, per les esbroncades del pare, per l’Alberto i per en Mario, que sempre es pegaven, per l’Alberto que no tenia ganes d’estudiar i que anava sempre a jugar a futbol, per les nostres males cares i per les males cares de la Natalina.
De vegades jo també feia mala cara o m’enrabiava. Però era una nena, i les meves cares i rebequeries no molestaven gaire la meva mare en aquella època. «Em pica, em pica!», començava queixant-me al matí mentre la mare em vestia i em posava jerseis de llana que m’irritaven la pell. «Però si són jerseis bons! —responia la mare—. Són de Neuberg! No deus voler pas que els llenci a les escombraries!».
La mare ens comprava els jerseis a Neuberg. Si un jersei era de Neuberg havia de ser bo i suau per força, i no podia ser que irrités la pell. Els jerseis es compraven a Neuberg, els abrics es feien al sastre Maccheroni i de les nostres sabates d’hivern se n’ocupava el pare, les encarregava a un sabater que es deia senyor Castagneri i que tenia una botiga al carrer Saluzzo.
Jo entrava al menjador encara més emmurriada pel jersei de Neuberg, i la mare, en veure’m entrar ombrívola i enfadada, deia: «Ja ha arribat la Maria Temporal!».
La mare odiava el fred i per això comprava tots aquells jerseis a Neuberg. Odiava el fred, tot i que cada matí es dutxava amb aquella aigua gelada que tant li agradava. Odiava el fred constant i penetrant dels dies d’hivern. «Quin fred! —exclamava sempre, posant-se una jaqueta a sobre de l’altra i estirant les mànigues per sobre de les mans—. Quin fred que fa! No puc suportar el fred!». I m’estirava el jersei de Neuberg cap avall, mentre jo em barallava. «Tota de llana, Lidia!», deia, imitant una antiga companya seva d’escola. I continuava: «Em consola veure’t abrigada amb aquest jersei tan bonic».
Però també odiava la calor. Quan feia calor començava a esbufegar i a esbocar-se l’escot del vestit. «Quina calor! No aguanto la calor!», deia. I el pare li contestava: «Que intolerant que ets! Que intolerants que sou tots plegats!».
Quan anava de viatge amb el pare, la mare s’enduia molts jerseis i molts vestits de gruix diferent, i tan bon punt el temps canviava una mica, només feia que despullar-se i tornar-se a vestir. «Mai no trobo la temperatura justa», deia. I el pare li etzibava: «Mira que n’ets, de pesada, amb la calor i el fred! Sempre has de rondinar per alguna cosa!».
Jo, al matí, mai no volia esmorzar. No suportava la llet, per no parlar del mezzorado. Però la mare sabia que quan berenava a casa de la Frances o dels Terni prenia llet. En realitat, bevia aquella llet a casa de la Frances o dels Terni amb molt de fàstic, però ho feia per obediència i per timidesa ja que estava fora de casa. A la mare se li havia ficat al cap que la llet de casa la Frances m’agradava. Per això, al matí, em duien una tassa de llet, i jo, per sistema, em negava a prendre-la. «Però si és de la Frances! —deia la mare—. És la llet d’en Lucio! És de la vaca d’en Lucio!». Em volia fer entendre que aquella llet l’havien anat a buscar a casa la Frances, que en Lucio tenia una vaca seva particular, i que a casa seva no compraven la llet a la lleteria sinó que se la feien portar diàriament d’unes terres que tenien a Normandia, d’un camp anomenat el Grouchet.
«És la llet del Grouchet! És la llet d’en Lucio!», continuava la mare durant una bona estona. Però com que jo em negava a beure-la, la Natalina acabava preparant-me una sopa.
Jo no anava a l’escola, encara que ja tingués l’edat per fer-ho, perquè el meu pare deia que a l’escola s’agafaven microbis. Els meus germans, per la mateixa raó, també havien fet els estudis de grau elemental a casa, amb mestres. A mi em feia classe la mare. Jo no entenia l’aritmètica, ni aconseguia aprendre la taula pitagòrica. La mare s’esgargamellava i, per explicar-me-la, feia servir caramels o còdols que agafava del jardí i els posava en línia sobre la taula. A casa no menjàvem caramels, perquè el pare deia que feien malbé les dents, i tampoc no hi havia xocolata ni altres dolços, perquè estava prohibit menjar «entre hores». Els únics dolços que es menjaven, però sempre a taula, eren uns de fregits anomenats smarren que una cuinera alemanya havia ensenyat a preparar a la mare. Sembla que eren econòmics però en menjàvem tan sovint que ja no els suportàvem. També menjàvem un pastís que sabia fer la Natalina i que es deia СКАЧАТЬ