Lèxic familiar. Natalia Ginzburg

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ hi va trobar una poesia que li agradava molt i que acostumava a recitar als meus germans:

      I tots plegats cridarem:

      Visca la mà gentil

      de la nena senyoril

      que practica la virtut!

      Mentre m’ensenyava geografia, la mare m’explicava coses de tots els països on havia estat el pare de jove. Havia esta a l’Índia (on havia agafat el còlera i em sembla que també la febre groga), a Alemanya i a Holanda. I també havia estat a Spitzbergen. Allà s’havia ficat al crani d’una balena per buscar-hi els ganglis cerebroespinals però no els havia aconseguit trobar. S’havia embrutat de cap a peus amb la sang de la balena i havia tornat amb la roba bruta i encartonada per la sang seca. A casa hi havia moltes fotografies del pare amb les balenes. I la mare me les ensenyava, però a mi em decebien una mica perquè estaven desenfocades i el pare només apareixia al fons com una ombra minúscula. De la balena no es veia ni el morro ni la cua, només una espècie de pujol dentat, gris i nebulós: la balena era allò.

      A la primavera creixien moltes roses al jardí. No sé com hi podien créixer, ja que a cap de nosaltres no se’ns acudia mai ni regar ni podar els rosers. Un jardiner venia una vegada a l’any i es veu que amb això ja n’hi havia prou.

      «Les roses, Lidia! Les violetes, Lidia!», deia la mare passejant pel jardí i imitant aquella companya d’escola. A la primavera venien al nostre jardí els nens d’en Terni amb la seva mainadera, l’Assunta, que portava un davantal blanc i mitges blanques de fil d’Escòcia, i que es treia les sabates al prat i se les deixava al costat. En Cucco i la Lullina, els fills d’en Terni, també portaven vestits blancs, i la mare els posava les meves bates perquè juguessin sense embrutar-se. «Ssst, ssst! Mireu què fa en Cucco!», cridava en Terni, admirant els seus nens, que jugaven amb la terra. En Terni també es treia les sabates i la jaqueta per jugar a pilota al prat, però se’ls tornava a posar de seguida si sentia arribar el pare.

      Al jardí teníem un cirerer, i l’Alberto s’hi enfilava per menjar cireres amb els seus amics: en Frinco, el dels llibres, d’aspecte feréstec amb jersei i gorra de visera, i els germans d’en Lucio.

      En Lucio venia al matí i se n’anava a la tarda: quan feia bon temps s’estava sempre a casa nostra, perquè ells no tenien jardí. En Lucio era delicat i fràgil, i a l’hora dels menjars mai no tenia gana: menjava una mica, sospirava i deixava la forquilla: «Estic cansat de mastegar», deia amb la mateixa erra nasal de tota la família. En Lucio era feixista, i els meus germans el feien enrabiar parlant-li malament de Mussolini. «No parlem de política», demanava, només veure arribar els meus germans. De petit tenia uns grans rínxols negres arreglats en llargs tirabuixons que li queien sobre el front. Més endavant li van tallar els cabells, i llavors els portava arreglats, llisos i setinats de brillantina. Vestia sempre com un homenet, amb jaquetetes cenyides i llacet. Havia après a llegir al mateix temps que jo, però jo tenia una muntanya de llibres, i ell, molt pocs, perquè llegia a poc a poc i es cansava. Tanmateix, quan era a casa nostra també llegia, perquè jo, de vegades, avorrida de jugar, m’estirava al prat amb un llibre. Després en Lucio presumia davant dels meus germans d’haver-se llegit un llibre sencer, ja que ells sempre es burlaven d’ell perquè llegia poc. «Avui he llegit dues lires. Avui he llegit cinc lires», deia complagut, mostrant el preu que marcava el llibre. A la tarda el venia a buscar la dona que s’ocupava d’ell, una tal Maria Buoninsegni: una doneta vella i amargada, amb una guineu pelada al voltant del coll. Aquesta Maria Buoninsegni era molt devota i ens portava a mi i a en Lucio a l’església i a les processons, era amiga del pare Semeria i sempre en parlava. Una vegada, en no sé quina cerimònia, ens va presentar a mi i en Lucio al pare Semeria, que ens va acaronar el cap i li va preguntar si érem els seus fills. «No, són els fills d’uns amics», va contestar ella.

      Ni a en Lopez ni a en Terni els agradava la muntanya, i de vegades el pare feia les excursions i les escalades amb un amic seu que es deia Galeotti.

      En Galeotti vivia amb la seva germana i un nebot en una finca que es deia Pozzuolo. La mare hi havia estat una vegada i s’hi havia divertit molt; parlava sovint d’aquells dies a Pozzuolo. Hi havia pollastres i galls dindi i s’hi servien grans tiberis. L’Adele Rasetti, la germana d’en Galeotti, havia passejat molt amb la meva mare, ensenyant-li els noms de les herbes, de les plantes i dels insectes, ja que en aquella família tots eren entomòlegs i botànics. Després, l’Adele havia regalat a la mare un quadre seu on es veia un llac alpí: el teníem penjat al menjador. Al matí, l’Adele es llevava d’hora per passar comptes amb l’administrador o per pintar, o bé se n’anava als prats a “herboritzar”: baixeta, prima, amb el nas punxegut i un barret de palla. «Que estupenda que és l’Adele! Es lleva d’hora, pinta! Va a herboritzar!», deia sempre la mare, plena d’admiració, perquè ella no sabia ni pintar ni distingia l’alfàbrega de la xicoira. La meva mare era vaga i admirava moltíssim la gent activa, i cada vegada que veia l’Adele Rasetti es posava a llegir manuals de ciències per aprendre ella també alguna cosa sobre els insectes i sobre botànica, però després s’avorria i ho deixava.

      Durant l’estiu, en Galeotti ens venia a veure a la muntanya amb el seu nebot, que era fill de l’Adele i amic del meu germà Gino. Al matí, la meva àvia es passejava anguniejada d’un cantó a l’altre; no sabia com vestir-se. «Posi’s el vestit gris amb botonets», li suggeria la mare. «No, que en Galeotti ja me l’ha vist!», responia l’àvia, cargolant-se les mans plena d’incertesa.

      En Galeotti ni se la mirava, l’àvia, sempre estava parlant entotsolat amb el meu pare i projectant marxes i escalades. L’àvia, d’altra banda, malgrat la preocupació perquè no la veiés «amb el vestit d’ahir», no suportava en Galeotti perquè el trobava groller i simple i perquè li feia por que s’emportés el pare a llocs perillosos.

      El nebot d’en Galeotti es deia Franco Rasetti. Estudiava física, però també tenia la mania de col·leccionar insectes i minerals i ho havia encomanat a en Gino. Sempre tornaven de les excursions amb trossos de molsa embolicats al mocador i amb la motxilla plena d’escarabats morts i de cristalls. En Franco Rasetti parlava sense parar durant el dinar, però sempre de física, de geologia i de coleòpters, i mentre parlava, jugava amb les molles de pa que hi havia a les estovalles. Tenia el nas punxegut i la barbeta afilada, un color sempre una mica verd llangardaix i un bigoti hirsut. «És molt intel·ligent —deia el pare—. Però és eixut! Molt eixut!». Tanmateix, en Franco Rasetti, tot i ser sec, una vegada havia escrit un poema tornant d’una excursió amb en Gino, mentre eren en un casalot abandonat esperant que parés de ploure:

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

      Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

      Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.

/9j/4RG3RXhpZgAATU0AKgAAAAgADAEAAAMAAAABFYAAAAEBAAMAAAABCbEAAAECAAMAAAADAAAA ngEGAAMAAAABAAIAAAESAAMAAAABAAEAAA СКАЧАТЬ