Els pobles oblidats. Joan Pinyol

Чтение книги онлайн.

      Cerneres

      L’Alt Urgell

      Cerneres i la seva vall són a migdia de la serra del Cadí, al vessant solell. El que queda del poble és entre boixos i roquissers, pertany al municipi de Josa, agregat al municipi de Tuixent des de l’any 1973. Cerneres és a 1.600 metres d’alçada. A la banda de tramuntana, troba la muralla del Cadí. Al costat de llevant, els estreps septentrionals del massís del Pedraforca, la vall està tancada pel Collell, que fa de partió amb Saldes i Gisclareny, ja al Berguedà. A migdia, el tossal del Castell de Termes i el serrat de la Portella fan de límit amb el municipi de Gósol. Finalment, a ponent, és a on trobem la sortida natural del torrent de Cerneres, que baixa cap a Josa. L’aïllament geogràfic i la climatologia fan i feien que la vida hi sigui molt dura.

      Avui Cerneres roman mig oblidat enmig del silenci i la quietud més absoluta, envoltat d’un paisatge meravellós. Les cases i cortals que aixoplugaven la gent i el bestiar i que omplien de vida aquest petit racó del Pirineu estan enrunades.

      Una pista forestal que comença a l’anomenat pont de Cerneres, a la carretera que va de Gósol a Josa, ens permet arribar còmodament al poble. Quan la van obrir, Cerneres ja era abandonat. Avui aquesta pista té restringit el pas de vehicles perquè es troba dins de l’espai del Parc Natural del Cadí-Moixeró, però el poble no és gaire lluny, s’hi pot arribar passejant tranquil·lament. En Pep Riera, excoordinador general del sindicat Unió de Pagesos, la família materna del qual prové de cal Masover, de Cerneres, em va dir que per aquest rodal “no hi havia ni hi passava cap roda”. La gent anava a peu o damunt d’animals de bast. I això va continuar així fins ben entrada la segona meitat del segle XX, quan es va obrir a pic i pala la carretera de Josa, una infraestructura que va donar feina a la gent del poble, tal i com comenta l’Alfons Escribano, de cal Francisquet, que és també alcalde pedani de Josa.

      En Pep Riera diu que hauríem de buscar l’origen de Cerneres als segles XVII-XVIII, l’última època d’esplendor de la pagesia catalana. En aquell temps a Josa hi havia uns vuitanta focs, no quedava gaire terra lliure per treballar. Deu ser per això que una part de la gent va traslladar-se als racons inhòspits i elevats de Cerneres.

      L’Ernest Sitjes, pastor de la Pobla de Lillet, explica que cap al segle vuitè es va viure una època llarga de clima molt càlid, que va durar molts anys. Gràcies a això es van arribar a plantar vinyes fins i tot al Pla d’Anyella, a uns 2.000 metres d’alçada. Però un bon dia, a Cerneres, va començar a caure una cosa blanca del cel… Ningú no ho havia vist mai, ningú no sabia què era. Espantats, un grup de veïns va decidir anar a veure l’home més vell del poble, que era cec i de qui tothom deia que era un savi. Li van preguntar què eren aquelles petites boles blanques, fredes i molles que queien del cel i que quedaven a terra enganxades. “Pel que em digueu, deu ser neu. Va explicar-m’ho el meu avi fa molt de temps, però jo no n’he pas vista mai” —va contestar. “I què hem de fer?” —li van preguntar atabalats els veïns. “Agafeu una euga, deixeu-la caminar sola i aneu-la seguint. Allà on s’aturi feu-hi un nou poble”. I així ho van fer. Van anar seguint l’euga fins que va aturar-se en un turó més assolellat i més arrecerat. “Serà aquí, doncs”. I allà van bastir el primer poble de Gósol, on avui trobem encara les restes del poble vell.

      A començaments del mes de desembre de l’any 2012 vaig anar a Cerneres amb els meus pares. Feia un dia fred i calmat, es veia una llum nítida i radiant, sota un cel transparent. A Cerneres quedava encara alguna resta de la primera nevada que havia caigut. Tot estava embolcallat d’un silenci pregon, trencat esporàdicament pel lladruc d’un gos de cacera i per unes veus que ressonaven a l’altre costat de la vall. Després de visitar les restes de tres o quatre cases, vam trobar l’alcalde pedani de Josa, l’Alfons Escribano, que anava acompanyat d’un noi i del seu gos. Em va explicar tot de coses sobre Cerneres. Va ser ell també qui em va dir que la família materna d’en Pep Riera provenia d’una d’aquelles cases.

      Aquell dia, mentre anava assenyalant-les, l’Alfons em va anar desgranant els noms de totes les cases i de tots els cortals de Cerneres. A la part baixa i mitjana de la vall, hi ha les restes de cal Masover, de cal Riera, de cal Vime Nou, de cal Rotà i els cortals del Bosquet, del Palanca —damunt del qual hi ha les coves del Tut—, de cal Masover i de l’Americano, que era el malnom d’un veí de Josa que va anar a Amèrica a fer fortuna. Més amunt, passada la canal dels Cortils, hi havia cal Roig, cal Cuera i cal Calrí, força més a prop de la riera. Al sector de la Plana, hi havia cal Pagès, el Pou i cal Serilla. A la part més alta de la vall, per sota el Collell, hi ha la barraca del Bover, que servia d’estada al vaquer que guardava la vacada que hi pasturava i que avui està en procés de consolidació com a possible refugi eventual. L’Alfons també em va explicar que, segons mossèn Ramon M. Anglerill, rector de Gósol, a Cerneres hi havia hagut una església o una ermita. Però ningú no sap on devia ser ni quina advocació havia tingut.

      Només queda per esmentar cal Vime Vell, l’única casa de Cerneres que es trobava a la part obaga de la vall, per sota del tossal del Castell de Termes. A Josa es deia que l’home que hi vivia en va marxar perquè els llops no el deixaven dormir. També s’explica que un dia que tornava de fosc de Gósol el va empaitar un llop i que va haver de fer foc a la faixa que duia per foragitar-lo. Cansat dels llops, va decidir treure les teules i els cairats de la casa i dur-ho tot a l’altre costat de la vall, a la solana del Cadí, on va edificar cal Vime Nou.

      En Josep Tomàs, en Josep de cal Fusté, de Gósol, carter del poble i del municipi de Josa i Tuixent, va explicar-me una vegada que en una СКАЧАТЬ