Els pobles oblidats. Joan Pinyol

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ o l’hostal d’en Quel de Piells, que va ser qui el va regentar durant una època. Piells és un mas del veïnat de Ventatjol.

      Aigües avall del riu Ser, passat els Segalars, hi ha la gorga i les petjades del Dimoni. Diuen que el dimoni hi volia fer una resclosa. Comptava que alguna riuada se l’enduria i que tota l’aigua que s’hi havia recollit negaria el veïnat de Roca i tota la Vall de Sant Miquel. És per això que cada nit anava a buscar roques a la serra de Finestres, les duia fins aquí i començava a fer la resclosa. L’endemà al dematí, però, santa Àgata, que, com ja hem dit vivia al mas del Segalars, s’hi acostava perquè hi duia a pasturar un ramat d’ovelles. La santa tocava l’obra del dimoni amb el fus i tota la seva feina es desfeia en un moment. Quan el dimoni tornava a la nit amb la intenció de continuar-hi treballant, descobria que havia de començar de nou. I això passava un dia rere l’altre fins que va arribar un moment que el dimoni se’n va cansar i va decidir marxar cavalcant damunt d’un cavall. Els senyals dels cascos del seu cavall van quedar marcats en una roca. Són les petjades del Dimoni. També hi ha qui diu, però que aquests forats eren la base on s’afermaven les estaques de la resclosa.

      Durant la dictadura del general Franco, hi va haver el projecte de fer un embassament a la Vall de Campmajor. L’emplaçament escollit per construir la presa va ser el veïnat de Roca. Es volia inundar tota la part plana del terme fins al pont del Marçol. El projecte es va publicar al Boletín Oficial del Estado abans que se’n donés oficialment la notícia al poble. Van dir que així volien evitar pànics innecessaris. Llavors, els enginyers encarregats del projecte van notificar a Josep Maria Fort i Poch, l’alcalde d’aquella època, que eren imminents el començament dels treballs. Tot seguit, els tècnics van examinar l’estat del subsol de la zona. Van fer sondeigs a pertot a fi de saber quins minerals hi havia al terra que hauria de suportar les aigües del pantà. Però va resultar que, tot sovint, l’utillatge que feien servir desapareixia enfonsat a causa de les grans concavitats de guix que hi ha. Tot i això, les màquines continuaven amb la seva feina. Un dia, els de la família de can Planaferrana van parlar-ne amb un capellà que havia estat vicari de Sant Miquel. El capellà va aconsellar-los fer una súplica a santa Àgata perquè li semblava que, de la mateixa manera que havia destruït la presa del dimoni, podria influir per tal que no es construís l’embassament. I així ho van fer. Pocs dies després, els enginyers van comunicar a l’alcalde que era impossible continuar amb el projecte perquè el subsol de guix no retindria l’aigua. Encara hi ha qui diu que tot plegat va ser gràcies a santa Àgata.

      A banda i banda del riu Ser, entre la serra de Sant Josep, a tramuntana, i el serrat de Boquià, a migdia, hi ha la resta dels masos de l’antic veïnat de Briolf. Me’n parla en Valentí Anglada, gran conversador i un dels millors coneixedors d’aquesta zona perquè va néixer a can Pla l’any 1947, un dels masos del clot de Briolf. Va estar-s’hi fins al 1972. Des de llavors viu a Mata, a tocar Banyoles. En Valentí ens n’ha fet un retrat detallat, també de la gent i de les seves històries. N’anirem parlant.

      A la zona del bac de Boquià, hi ha can Pla i les restes del Casot i de can Picamill (o mas Patiràs). Al solei de Briolf, de llevant a ponent, isolats i perduts enmig del bosc i de les bardisses, es pot trobar el que queda de Brunyoles, la Guardiola, la Barraca (els últims estadants en van marxar cap a l’any 1920), la Cadavall, ca l’Esquerp (habitat fins a finals dels seixanta) i cal Cisteller. En els arxius, a més, hem trobat referències a dues cases més antigues, de localització incerta: el Serrat (datada l’any 1229) i el mas Roura (datat l’any 1413).

      Brunyoles tenia l’especial particularitat que la casa i l’era pertanyien al municipi veí de Serinyà. El viver, en canvi, era en el terme de Briolf. Els últims habitants van marxar-ne a mitjans anys quaranta. A l’altre costat del Ser, tocant a la vora dreta, hi ha el cingle del Calabós, que fa de límit entre Briolf i Serinyà. Per Brunyoles passava l’antic camí ral que venia de Serinyà i que anava cap a Briolf, el Collell, el Torn i Mieres.

      En una raconada enlairada del bac de Boquià, hi ha la bauma d’en Parrot i en Guillot, dos bandolers que s’amagaven i s’aixoplugaven en aquesta bauma quan no estaven robant en els masos de Briolf i de tota la Vall de Campmajor. En un altre reclau d’aquest mateix bac, hi ha el cau dels Teixons, enmig d’un esperó rocós. Durant uns mesos de la Guerra Civil (1936-39), s’hi van amagar alguns veïns de Briolf i del rodal, com en Manel de can Pla, pare d’en Valentí. Al capdamunt del serrat de Boquià hi ha les fites dels Tres Termes que marquen el límit de Briolf amb Porqueres i Serinyà.

      A les Estampas del Collell, mossèn Pius Masvidal, que signava els seus escrits com a Rector de Ventatjol, explica que, a mitjan segle XIX, a can Picamill va haver-hi una topada entre els bandolers que s’amagaven al bac de Boquià i alguns veïns d’aquests masos. L’Elisabet Saus va traduir-ho i va transcriure-ho fa uns anys en un article que va publicar a Golany, la revista local de Sant Miquel de Campmajor. Diuen que un dia, de matinada, un grup de veïns va dirigir-se a can Picamill i va trobar-hi els malfactors. Aprofitant que estaven dormint, els van prendre les armes. Eren tres homes: en Parrot, en Cadena i en Boquica. En veure’s descoberts, van saltar per la finestra, descalços, i van provar d’escapar. Però els veïns van atrapar-los a tocar el riu Ser, just a la gorga del Dimoni. Els van lligar i els van dur fins al santuari del Collell. En ser a l’oratori que hi ha a pocs passos del santuari, van dir als malfactors si es volien confessar i si tenien alguna cosa a dir. Un d’ells, en Cadena, va confessar-se. Un altre, en Parrot, va dir: “Només us demano que em mateu amb el meu trabuc, que ja dic jo que no fallarà”. D’en Boquica s’explica que va ser empresonat i ajusticiat poc després.

      En Valentí Anglada explica també com era la vida quotidiana a can Pla a mitjans segle XX. El seu pare es deia Manel Anglada i era fill de Beget, la seva mare, Mercè Vergés, havia nascut a Sant Martí Sesserres. En Valentí va ser el fill gran. Després van anar arribant en Miquel, en Fermí, la Maria Rosa, en Jesús i la Lourdes. En aquells anys, per arribar a can Pla no hi havia la pista forestal que hi ha avui. S’havia de voltar per Roca i Loreto i travessar el riu Ser dues vegades: a l’alçada del castell de Roca i a sota la Cadavall, ja a prop de la casa. Cada any, quan el riu creixia massa, el mas quedava aïllat alguns dies. En Valentí recorda que un any va haver-hi una riuada tan grossa que l’aigua va arribar al forcat d’un noguer que hi ha al camp del costat mateix de la casa. Anaven a col·legi al Torn, sempre a peu. Passaven prop de can Jofre de Roca, per la Brugada, el clot Fosc i el mas Rampinya. Durant bona part de l’any, marxaven de casa de fosc i hi tornaven de fosc, però no els feia falta llum per veure-s’hi perquè se sabien el camí de memòria. El dissabte al dematí també tenien escola i el diumenge tornaven a anar al Torn, a missa i a doctrina. En època de pluges, quan el riu anava alt, no podien arribar fins a casa i s’havien de quedar a passar la nit a ca l’Esquerp, on els feien el sopar del vespre i l’esmorzar de l’endemà. A ca l’Esquerp, hi vivia el matrimoni format per en Pere Batlle, “al cel sigui”, la Flora Batchellí i els seus tres fills: en Josep Maria, la Montserrat i la Fina. Avui, la Flora i el seu fill viuen a Camprodon; les dues filles, cap a Olot.

      Tot i tenir el Ser tan a la vora, el gran problema de can Pla era l’aigua. Per poder beure, havien d’anar lluny: fins a la Deu (o font de can Pla) o fins a la font dels Fruiters, que era on es deia que hi havia la millor aigua dels voltants. Per cuinar, aprofitaven l’aigua d’una bassa que hi havia a prop de la casa. Més endavant, van construir una cisterna.

      Tot el dia estaven ocupats amb les feines del bestiar o treballant al camp i al bosc. Del seu record, en Valentí diu que tenien un ramat d’ovelles d’uns cinquanta caps i set o vuit vaques. El bestiar pasturava en els camps i feixes de can Pla. També tenien llogades les pastures de can Picamill i de Brunyoles, que ja eren deshabitats. I encara, pasturaven al bac de Boquià, fins al terme de la veïna propietat de ca n’Oliveres, de Campmajor. A l’hivern, les vaques estaven tancades a la cort, baixaven les ovelles a abeurar al riu i tornaven a tancar-les al corral per menjar. Venien els xais a Banyoles i els vedells al santuari del Collell. Durant una època van tenir un ramat de cabres. De la llet en feien formatges, però com que a l’amo СКАЧАТЬ