Els pobles oblidats. Joan Pinyol

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ els guanys entre els seus dos fills, el Josep i l’Alberta, i els de cal Jan ja no van tornar més a Esblada. Ni ells ni altres Sendra de la família que també hi havien fet vida i que van marxar cap a Sitges i Vilanova i la Geltrú.

      Pel que fa a cal Gol, com en moltes altres llars d’Esblada, no els sobrava ni els faltava res. La casa tenia dos pisos, amb unes parets de metre i mig i un corral on guardaven el carro amb què es podien desplaçar fins al mercat d’altres poblacions per intercanviar productes. Tenien gallines, pollastres, conills, productes de l’hort i feien moltes confitures de bolets, i també conserves de congre: congrio, en deien ells. També disposaven d’un menjador ampli amb un foc a terra rodó on feien el pa i també la tupina, un porc macerat amb el seu greix per poder disposar d’aliment al llarg de l’any. Coïen el llegum amb l’aigua de la font de les Estries, una de les dues més conegudes del poble, citada ja en un capbreu de 1721-1723, a més de la font Vella. La de les Estries treia una aigua molt rica en ferro i es trobava a tocar d’un gran safareig on les dones d’Esblada feien la bugada entre converses i cançons. No gaire lluny d’allí hi ha encara la Martinosa, un aqüífer natural d’on vessa molta aigua en temps de pluja.

      Durant un temps a cal Gol van acollir fins i tot una mestra, la Montse, de Torredembarra, que feia classes a l’antiga escola, situada a la vella rectoria, a més d’una dotzena de nens i nenes de diferents edats —entre els quals l’Elisabet Forné—. Després, i a causa de l’èxode rural, els joves estudiants van anar marxant i l’escola va tancar.

      Al pis de dalt de cal Gol hi havia una gran sala on s’havien fet reunions de veïns i, a l’hivern, diversos balls. Al maig, també se celebrava sant Isidre, patró dels llauradors. A causa de tot això, aquesta casa i la plaça del davant es van anar convertint en un punt d’esplai social que reunia cada diumenge els veïns. Hi feien la partida i prenien el cafè que elaborava la Maria.

      En un d’aquests cafès, a finals dels seixanta, el mossèn de Querol, que venia a dir missa a Esblada, va proposar a la família del Josep Forné habilitar l’antiga escola del costat de l’església com a lloc per prendre cafè. Els de cal Gol van acceptar l’oferiment i fins i tot es van traslladar a viure al pis de dalt de la rectoria. Al de baix, a l’espai de l’antiga escola, hi van instal·lar una barra. A més dels veïns d’Esblada, de seguida s’hi van aturar ciclistes, caçadors i boletaires a qui venia de gust també menjar una mica. Aquest va ser l’origen del que més endavant s’anomenaria Parador El Bon Rovelló. Begudes. Merendero, un restaurant de tracte familiar que servia, entre altres, entremesos de bons embotits, mongetes blanques bullides a l’olla i acompanyades d’allioli fet a mà, pa torrat ben daurat, carn escalivada al seu punt gràcies a la bona brasa del Josep Forné, el conill a l’olla i les ametlles garapinyades de la Maria. A més de l’especialitat de la casa, els exquisits rovellons que el Josep Forné trobava en un sender a sobre Esblada i que, després, coïa. D’aquí va venir el nom de l’establiment.

      Entre els clients habituals també hi havia capellans, que no passaven per caixa perquè menjaven en un edifici que depenia de l’església, els primers excursionistes en cotxe i fins i tot descendents dels antics habitants d’Esblada, que van celebrar el convit nupcial en aquest restaurant. Una d’aquestes persones va ser l’Alberta Sendra, de cal Jan, que, l’any 1970, va voler casar-se a l’església del poble on havia nascut el seu pare.

      Un altre dels clients habituals era un arquitecte barceloní que a començaments dels setanta oferí a diversos propietaris d’Esblada, entre ells l’oncle Gol i el Josep Forné, la possibilitat de vendre les cases i els terrenys per tirar endavant un projecte de reurbanització del poble. Tot i que continuaren portant el restaurant i treballant les terres, els de cal Gol hi accediren, igual com molts altres. Poc temps després va morir el padrí del Josep. A partir d’aleshores, portà el restaurant amb el seu fill fins que, a l’any 1975, l’Àngel es va casar i se’n va anar a viure a la Llacuna.

      El Josep, la Maria i l’Elisabet van continuar la feina del restaurant en un nucli cada vegada més desert. Tan desert que, un dia, la Maria es topà amb uns lladres gairebé dins de casa. Aquest fet, i unes nits cada vegada més fosques, van determinar que decidissin marxar també a la Llacuna i continuar el negoci només els caps de setmana. Finalment, el novembre de 1977, el Josep, la Maria i l’Elisabet van deixar definitivament el restaurant i Esblada emmudí darrere seu. A començaments dels anys vuitanta, però, uns joves van agafar-lo per fer-hi sobretot carns a la brasa. Des del 1999 el porta el Ramon, un navarrès resident a Barcelona. L’obre cada cap de setmana i l’ha convertit en una vinateria.

      Una neta de cal Jan va voler casar-se a Esblada. L’Àngel —que morí l’any 2007— i el seu pare, el Josep Forné —conegut en la seva vellesa com “El Rovelló”, que morí aquest darrer juny—, van voler ser-hi enterrats i reposen en el cementiri del poble. Ningú no pot negar que la terra on han crescut les arrels de les persones sempre reclama els seus fruits, encara que la terra canviï de mans per uns quants bitllets.

      Joan Pinyol

      Sang al coll de Fatxes

      Fatxes

      El Baix Camp

      “Quieeet!”. El Remigi de cal Peret aguantava el fusell i apuntava nerviós, amb el cor bategant a mil per hora. Cinquanta metres més avall, Sebastián Godoy alçava, ara sí, les mans i demanava que no disparés. Godoy, temporer andalús, no podia negar la bogeria que havia comès. Havia degollat amb una falç la Laureana, la seva dona, mentre plegaven avellanes al tros dels Isidros, i portava la camisa xopa de sang. Mentre recollien la pobra morta, algú havia vist el Sebastián i dos guàrdies civils havien sortit a empaitar-lo. El Remigi va agafar una drecera i es va plantar esbufegant a pocs metres de l’homicida. El tenia allà, allà al davant. La sang li bullia, el cap li marxava. Feia un estiu calorós, a Fatxes. Un dels últims que la gent hi va viure.

      Ni Isidros ni Perets, ni Muixarres ni Tabancs. Com la desena de cases que queden al poble, gairebé totes tristament desventrades, el temps ha fet net d’aquells estius a Fatxes, d’aquells dies llargs i fatigosos, regant l’hort o fent carboneres al bosc, i d’aquelles nits de rondalles i rialles, de partides cartes i guitarrons a la fresca. Tot allò i més, però, ho guarda en fresc encara el cap del Remigi, i també aquell dia de setembre del 1962, quan tenia encanonat en Godoy. “A les pel·lícules la gent actua de forma freda. Jo no. Jo no podia calmar-me. El cor em sortia de les costelles. No vulguis trobar-t’hi mai, noi” —confessa, cinquanta anys després. Per sort, un guàrdia civil va arribar just en aquell moment pistola en mà i va fer-se càrrec de l’escàpol.

      El Sebastián Godoy va declarar al jutge que havia actuat amb premeditació, que la seva dona l’enganyava, i que, després de matar-la i escapar, havia tornat per entregar-se a la guàrdia civil. “Els del país maten. Els guàrdies, no” —diu que va explicar en Godoy mentre el tenien retingut a l’Ajuntament de Vandellòs. Potser havia tingut un pressentiment. O potser havia sentit dir que a Fatxes, malgrat ser pocs veïns i aparentment tots ben avinguts, la sang podia rajar a la mínima. L’estiu de 1950, feia llavors només dotze anys, en Jaume de cal Tabà havia apunyalat fins a la mort els seus pares i sa germana petita, tots sota el mateix sostre, i havia fugit amb l’escopeta.

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

      Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию СКАЧАТЬ